En un "estat aconfessional" es dediquen milions d'euros, campanyes institucionals, dispositius especials i afectacions a la mobilitat x un líder religiós q intervé contra l'avortament o l'eutanàsia, mentre l'Església arrossega l'ombra de casos d'abusos sexuals dins la institució.
Lloem l'esforç dels qui aprenen la llengua pròpia del país on viuen.
Normalitzem dirigir-nos-hi en català.
Animem-los a equivocar-se aprenent.
No caiguem en el parany d'haver d'argumentar que defensar la llengua no és imposar-la. El més natural ha de ser això:
Molt hem de reflexionar si són els que no en són autòctons els qui s'adonen que és una falta de respecte no entendre i saber parlar la llengua pròpia del lloc on vius.
Després hi ha els castellanoparlants que ho saben, i tot i així pretenen que a la Xina els parlin en castellà.
Recibir halagos por tu apariencia física está bien, pero cuando alguien te felicita por tu personalidad, tu mentalidad, tu risa, lo genuino que es tu corazón, eso es demasiado bonito y se siente diferente.
Soc professora. Tinc vocació per la meva professió. Sempre l'he tinguda. Perquè en res d'exercir-la em generi rebuig dedicar-me a allò que tota la vida he volgut és per alguna cosa molt greu. I no vull callar el que volen que callem. Sense secrets: