Nunca lo está...
Junts protesta per l'absència d'Illa al ple del Parlament en el retorn de Puig: "Avui no ha estat a l'altura" via @elnacionalcat https://t.co/NC4tysRQnq
🔴La justice espagnole est l’héritière de la justice franquiste. Elle est contrôlée par la droite et l’ultra-droite. Or, notre référendum n’est pas un cas de sédition, mais bien de liberté d’expression.
📲 Entrevista sencera a @LesNews24: https://t.co/QowWJoABJD
Un “pal” és, sobretot, una peça clavada per sostenir alguna cosa (pal de telèfon, pal de la bandera). Però no…
⛔️Això fa molt pal ✅MANDRA
⛔️La novel·la és un pal ✅ TORTURA
⛔️Quin pal, escoltar això ✅MURGA
⛔️Rep tots els pals ✅GARROTADES
⛔️Remena la cendra amb un pal ✅BASTÓ
⬛️⬜️ Avui fa 52 anys que la dictadura franquista va assassinar Salvador Puig Antich amb el mètode del garrot vil.
A Catalunya ressonen les seves últimes paraules: "Digue'ls que continuïn lluitant".
President Illa, quan tornis ensenyar les restes del Born a la Sarandon.
Recorda:
No és un jaciment a l'antic mercat, són les restes del barri de la Ribera que l'exèrcit dels Borbons varen enderrocar.
«Estimat germà Quim: La nova és escueta: condemnat a mort. Han portat a terme una venjança irracional. Seria molt difícil exposar els meus sentiments en aquests moments. Fàstic, fàstic és el que sento». Avui fa 52 anys que van assassinar Puig Antich: https://t.co/murxnE7QGt
El perfil de 3Cat ha esborrat aquest tuit!!!
Fem-lo Córrer!!
Cada català guanyarà 24 €; millorem, però poc.” 😪
@XSalaimartin explica d’on venen els 4.686 M€ que l’estat espanyol donarà a la Generalitat
Potser, aquest GRAN acord de Finançament per Catalunya, no és tant BO, ni tant SINGULAR…
Sobre el finançament:
El tema és que es tot mentida.
No hi ha sigularitat, no hi ha res d'hisenda propia, ni de recaptació, no hi ha cap element que respongui a la demanda de mínims de Catalunya.
No la dels "indepes," eh? La de mínims pactada amb el PSC.
Res de res de res.
Només hi ha molts kilos. Perquè estan recaptant molt. I clar, jo vull els kilos. Són nostres. I no son prou i m'estan robant. Però: Per què he de renunciar als kilos, que son meus?
Que em donguin la pasta i continuem parlant de per què sou uns fills de puta i de per què els partits del procés mereixen l'extinció.
Avui fa deu anys que la majoria del Parlament de Catalunya, representant legítim del poble català, em va fer l’honor d’elegir-me com a president del país. Vaig assumir la proposta del president Mas amb la plena consciència del que podria comportar complir amb el compromís, i també de les enormes dificultats amb què ens trobaríem. Perquè al davant hi teníem no només un govern molt hostil sinó també tot l’aparell de l’estat profund, mobilitzat a dreta i esquerra per impedir qualsevol avenç a través de qualsevol mitjà, lícit o il·lícit.
I malgrat tota aquesta mobilització de recursos en contra, vam fer de la unitat i la generositat les armes més poderoses per aconseguir empènyer els nostres propòsits. Des de tenir pressupostos en un context molt més complex que el d’ara, gestionar tragèdies com l’accident de Freginals i plantar cara als terribles atemptats de Barcelona i Cambrils, fins al referèndum d’independència de l’1 d’octubre i la declaració del 27 enmig d’una duríssima ofensiva de l’Estat, que mai no esborrarem de la nostra memòria.
Fa 8 anys i dos mesos que vaig decidir exiliar-me per continuar lluitant pel que vaig defensar, amb encerts i errors, en els 21 mesos de president. Avui les condicions no són les mateixes, ni les del país ni les meves, però hi ha valors i principis que, malgrat conjuntures i modes, resisteixen el pas del temps i pels quals val la pena continuar lluitant. I que, per més que ens amenacin i no s’aturin en l’intent de destruir-nos si cal a nivell personal, no són renunciables.
Molt menys ara, en què el món bascula cap a posicions que posen en qüestió uns valors i principis que han fet de Catalunya una nació capaç de sobreviure a totes les amenaces que ha rebut al llarg de la història. Per això no només no hi podem renunciar sinó que els hem de reforçar amb convicció, una legítima autoestima pel que hem estat capaços de fer i amb una esperança insubornable pel país que tenim dret a somiar i a constuir.
O sigui, al Camp Nou criden l’atenció al públic si s’insulta un jugador rival, cosa que em sembla molt bé, però al camp del Betis poden cantar “puta Catalunya” sense que passi res. Hi ha coses que no canvien…