Francesc Alumà Trullàs

[Francesc Alumà Trullàs @atFrancesc]

@Mimiiben1 LXIII

[Francesc Alumà Trullàs @atFrancesc]

@Savallsblog 😆

[Kim Dorca @Savallsblog]

Trobo que tots plegats esteu essent molt durs amb el pobre president Illa i amb la seva eficaç gestió de la Generalitat de Catalunya.

És cert que no ha complert l’acord d’investidura. Ni la gestió completa de l’IRPF, ni el finançament singular, ni la nova operadora de Rodalies. També és cert que no ha tingut pressupostos fins ara, que ha pactat mesures d’habitatge inconstitucionals —sabent-ho— i que no ha enterrat el Hard Rock.

Tampoc no ha millorat Rodalies. Ha amagat el desastre de PISA darrere d’excuses pròpies d’adolescents, no ha trobat la pau ni amb els metges ni amb els mestres, i la mainada se’ns continua rostint a les aules sense aire condicionat.

La DGAIA era la cova dels quaranta lladres. El coll d’ampolla de la Llei de dependència continua intacte, com les llistes d’espera de la sanitat. I fins i tot van infiltrar agents dels Mossos d’Esquadra en reunions preparatòries de l’exercici del dret de vaga.

Però crec sincerament que en feu un gra massa.

Per això vinc a reivindicar un dels seus grans èxits, encara no prou ponderat.

Segons TV3 i RAC1, la setmana que ve Catalunya organitzarà l’eclipsi de Sol més important del segle: un esdeveniment únic que no es repetirà en segles i que, afortunadament, passarà aquí.

Catalunya ha arrabassat l’organització de l’eclipsi a altres candidatures tan potents com Madrid i Rabat, gràcies a la projecció internacional assolida pel bisbe Omella parlant en castellà a la Sagrada Família i al ressò planetari del Tour de França de Tothom.

També cal destacar que ERC ha aconseguit, després d’una negociació duríssima, que l’eclipsi es vegi millor a les comarques on encara hi pinta alguna cosa.

El Govern Illa ha pogut invertir en l’organització de l’eclipsi gràcies als beneficis obtinguts durant la Copa Amèrica, que va tornar a posar Barcelona al món.

La UPF calcula que les visites provocades pel fenomen solar reportaran un mínim de 785 milions d’euros: aproximadament dotze euros per català, un cop descomptats els dinars de treball, els informes, les campanyes institucionals i la part corresponent a conselleries, comissionats i observatoris.

És de justícia reconèixer-ho.

Moltes gràcies per la vostra atenció en aquesta matèria.

[Òscar Andreu @OscarAndreu]

Sembla que el col·lapse, l’infern i l’Apocalipsi que, segons l’unionisme, havien d’arribar amb la independència han arribat, però amb la dependència.

[Francesc Alumà Trullàs @atFrancesc]

@hicasamadim 31

[Cris @gallifantes]

Mantenerte hablando catalán cuando te hablan en castellano es de mala educación.
Llevar años en Catalunya y que no te haya salido de las gónadas aprenderlo es de persona educada, culta y comopolita.

[Francesc Alumà Trullàs @atFrancesc]

@umeh098 81

[Francesc Alumà Trullàs @atFrancesc]

@ElonMuskZAB 65

[Francesc Alumà Trullàs @atFrancesc]

@ElonMuskZAB 25

[Albano-Dante Fachín @AlbanoDante76]

Gabriel Rufián: un polític derrotat per la història.

Aquesta setmana, Gabriel Rufián (ERC) ha tornat a formular la tesi del "mal menor" afirmant que la prioritat és evitar que un partit d'ultradreta, com el de Santiago Abascal, arribi al poder. Per Rufián, un "PSOE exigit" és l'escenari ideal, fins i tot si això implica acceptar ser titllat de "traïdor" o "botifler". Aquesta tàctica, que consisteix a aliar-se amb l'"Espanya dolenta" per fugir de la "més dolenta", no és nova, sinó una constant històrica que l'historiador Josep Fontana (al seu llibre "La formació d'una identitat. Una història de Catalunya") analitza amb gran sentit crític.

La constant del "mal menor" arrenca ja al segle XIX. Fontana explica com la burgesia catalana, espantada per les revoltes obreres i el desordre social, va triar alinear-se amb l'Estat centralista i autoritari. Van rebre "de bon grat el cop militar" de Primo de Rivera el 1923 per acabar amb el pistolerisme, sacrificant les reivindicacions nacionals per l'ordre de classe.

Aquesta mateixa lògica es repeteix el 1931. Després de proclamar la República Catalana, Francesc Macià va haver de rebaixar la seva posició a la Generalitat de Catalunya per evitar un xoc amb l'Exèrcit espanyol i no posar en perill la jove República. Poc després, el 1936, Lluís Companys, des de la presó, va validar l'aliança amb el Front Popular espanyol amb l'argument de la lluita de la «democràcia contra el feixisme», la versió precursora de l'actual "frenar l'extrema dreta".

El punt àlgid de la renúncia es produeix a la Transició (1977-1978). Fontana denuncia la "traïció de l’esquerra" quan Santiago Carrillo i el PSOE van acceptar la monarquia i la unitat de la p��tria a canvi de la legalització, evitant un cop d'estat. Es va acceptar una Constitució que naixia d'un pacte amb el vell règim franquista.

Finalment, el "peix al cove" de Jordi Pujol (anys 80 i 90) és la versió conservadora del mal menor: obtenir guanys competencials a canvi d'estabilitat a Madrid. Un camí que, segons Fontana, va acabar amb un "error de greus conseqüències" com el Pacte del Majestic amb el PP d'Aznar.

En resum, la posició actual de Rufián és l'última manifestació d'un cicle on el catalanisme, sota l'amenaça d'una Espanya autoritària, ha triat el "mal menor". Amb conseqüències gairebé sempre desastroses.

L'any 2017 el poble de Catalunya va lluitar per treure's de sobre el "mal menor", però polítics com Rufián van trair aquesta lluita. Gabriel Rufián és un polític derrotat per la història. Cal fer feina i que ens el traguem de sobre. Ja en tenim prou de derrota.

[Un Sr de Barcelona @UnSrdeBarcelona]

Fins aquí el fil d'avui.

Espero t'hagi agradat.

T'animo a compartir-lo fent Like i RT aquí abaix ⬇️⬇️⬇️
https://t.co/zNTrRb6BYR

[Doblatge en català @DoblatgeCatala]

ATENCIÓ: @NetflixES estrena la pel·lícula 'Frankenstein', de Guillermo del Toro, amb el doblatge en català, però encara hi ha massa gent que no ho sap. Ajudem-nos amb un RT perquè ho sàpiga tothom.

[Doblatge en català @DoblatgeCatala]

Demà arriba l'esperadíssima 'Frankenstein' de Guillermo del Toro, que s'estrena a @NetflixES i en català. Feu RT perquè ho sàpiga tothom!

[Toni Florido @toni_florido]

El 7 d’octubre del 2023 va marcar una fractura històrica. No només per la magnitud de la massacre —el pitjor atac sofert per Israel des de la guerra del Iom Quipur de 1973 i la pitjor matança de jueus des de l’Holocaust—, sinó perquè va obligar l’Estat jueu a redefinir la seva pròpia existència. Aquell dia va caure una de les premisses fundacionals del sistema de seguretat israelià: la idea que l’Estat podia protegir tots els seus ciutadans dins del seu territori. La sorpresa, la brutalitat i l’abast simbòlic de l’atac van colpejar el cor de la societat israeliana, però també van actuar com un catalitzador d’una nova etapa política i estratègica.

Durant mesos, el món va assistir —amb una barreja d’horror, incomprensió i, sovint, prejudici— a una guerra que no era només militar, sinó també simbòlica, moral i narrativa. El 7 d’octubre va ser un terratrèmol que va sacsejar no només la frontera de Gaza, sinó l’arquitectura mateixa del Pròxim Orient. Dos anys després, el balanç és clar: Israel ha sobreviscut i ha prevalgut. El que semblava un cop mortal s’ha convertit en una nova etapa fundacional, en què el país ha demostrat una resiliència extraordinària i una capacitat d’adaptació que cap altre estat de la regió —i potser del món— pot igualar.

Des d’aleshores, Israel ha combatut simultàniament en set fronts: Gaza, el Líban, Judea i Samaria (Cisjordània), Síria, Iraq, el Iemen i l’Iran. Cada front té la seva pròpia lògica, els seus actors i les seves regles, però tots comparteixen una mateixa finalitat: contenir el projecte d’encerclament impulsat per Teheran i els seus aliats, que des de fa dues dècades intenten construir un “eix de la resistència” que envolti Israel des del Mediterrani fins al golf Pèrsic. El resultat és que, en només dos anys, aquest projecte ha quedat profundament erosionat.

Hamàs ha perdut gran part de la seva infraestructura militar i de comandament; Hesbol·là, després d’una maniobra d’alta precisió del Mossad i l’eliminació del seu lideratge i dels seus quadres mitjans, s’ha vist obligada a replegar-se més enllà del riu Litani; a Síria, un canvi de règim busca desesperadament algun tipus de pacte o neutralitat amb Israel; i l’Iran —el gran titellaire del sistema— ha vist enfonsada la seva reputació i compromès el seu programa nuclear després de la derrota sense pal·liatius en la “guerra dels dotze dies”.

La paradoxa és que, mentre alguns mitjans occidentals —sobretot els espanyols i, a rebuf seu, els catalans— descriuen Israel com un estat en crisi o aïllat, a l’Orient Mitjà és més fort i més influent que mai. Els països àrabs pragmàtics —de l’Aràbia Saudita als Emirats, passant per Egipte, Jordània i el Marroc— no volen un col·lapse israelià, sinó estabilitat. Això explica la continuïtat, i fins i tot l’aprofundiment, dels Acords d’Abraham, així com l’existència de contactes discrets amb altres capitals de la regió, incloses algunes que mantenen formalment un discurs hostil. El realisme polític s’imposa: en un entorn d’inestabilitat sistèmica, Israel és vist com el garant de la seguretat i l’únic actor capaç de frenar l’expansionisme iranià.

Tanmateix, hi ha un front que Israel no ha pogut guanyar: el de la percepció pública a Occident. Aquesta és una derrota narrativa, no pas estratègica. Mentre les guerres reals es lliuren amb míssils, drons i intel·ligència artificial, la guerra del relat s’ha jugat a les xarxes socials i a les redaccions europees, on l’eficàcia de les imatges ha superat el pes dels fets. El palestinisme mediàtic —una combinació de victimisme selectiu, simplificació moral i retòrica postcolonial— ha aconseguit imposar un relat maniqueu: Israel com a potència opressora i Hamàs com a expressió d’una resistència legítima.

Aquest discurs, tan còmode per a cert progressisme europeu, s’ha alimentat d’una solidaritat selectiva que frega l’obscenitat. Els mateixos activistes, polítics i mitjans que omplen titulars amb la “flotilla” o la guerra de Gaza callen davant de les massacres, neteges ètniques i genocidis del Sudan o del Congo. Aquesta moral asimètrica, que només s’indigna quan els jueus responen però no quan són atacats, ha degradat el concepte mateix de solidaritat. Ja no es tracta de defensar drets humans universals, sinó de projectar ressentiments ideològics amb aparença de causa justa.

Quan els focus mediàtics es desplacin i el soroll informatiu s’apagui, el que romandrà no serà aquesta narrativa efímera, sinó la nova arquitectura del poder regional. I en aquesta arquitectura, Israel n’és ja l’eix vertebrador. El país ha consolidat el seu paper de líder en els quatre àmbits que definiran el segle XXI: seguretat, tecnologia, economia i recerca. Israel no només defensa la seva existència; defineix el futur. L’ecosistema d’innovació israelià i la seva capacitat de transferència tecnològica l’han convertit en un referent mundial en seguretat, energia i intel·ligència artificial aplicada. En aquest sentit, la guerra no ha afeblit Israel; l’ha impulsat a accelerar la seva transformació.

En contraposició, l’Iran en surt més aïllat i amb menys marge d’influència, mentre el món àrab entén —encara que no ho admeti públicament— que el futur econòmic i tecnològic de la regió passa per Jerusalem. El relat de la “resistència” ha quedat desconnectat de la realitat material dels pobles que diu defensar.

És en aquest context que Catalunya hauria de reflexionar seriosament sobre la seva posició. Caldria treballar per una autèntica autonomia energètica, no dependent del que arriba per França o Espanya —rutes que no controlem—, sinó impulsant el que arriba pel Mediterrani. Els nous jaciments marítims de gas d’Israel, la infraestructura del Corredor Econòmic Índia–Orient Mitjà–Europa i la interconnexió tecnològica mediterrània podrien situar Catalunya com a porta d’entrada natural dels Acords d��Abraham a Europa, i vincular el 22@ amb la Start-Up Nation en l’àmbit de la intel·ligència artificial, que està perfilant el futur de l’economia mundial. En lloc d’això, però, s’ha optat per trencar ponts, tancant la delegació catalana a Tel Aviv i alineant-se amb la política exterior espanyola més hostil a Israel i més contrària als interessos nacionals catalans.

També en aquest context cal llegir el paper galdós del palestinisme català, una amalgama d’ideologia, ressentiment i provincianisme que, sota una disfressa de solidaritat, ha acabat vetllant pels interessos diplomàtics espanyols i, de retruc, pels de Hamàs. El seu alineament acrític amb la narrativa impulsada per la Moncloa —sempre recelosa de qualsevol relació catalana amb Israel— és tan evident com estèril. En nom d’una suposada empatia amb el poble palestí, han fet d’altaveus involuntaris de qui vol destruir Israel abans que construir Palestina.

Així, el debat català sobre el Pròxim Orient s’ha convertit en una caricatura moral, on la complexitat desapareix i la ideologia substitueix l’anàlisi. Mentre Israel teixeix aliances reals i defineix el futur regional, aquí ens mantenim aferrats a un discurs anacrònic i dogmàtic, que confon justícia amb ressentiment i substitueix la política per l’agitprop. La consigna “del riu al mar” pot servir per fer soroll a les xarxes i als carrers de Barcelona, però no construeix cap futur ni per als israelians ni per als palestins.

Quan el nou Pròxim Orient sigui una realitat inqüestionable, els catalans hauran d’exigir responsabilitats als seus polítics i institucions per haver-los deixat a les fosques. Uns mitjans públics que han fet activisme i no periodisme, que han confós opinió amb informació i que han subordinat els interessos nacionals catalans a l’agenda d’altri. Aquesta manca d’honestedat intel·lectual és, en el fons, una altra forma de submissió nacional.

El que emergeix d’aquesta llarga crisi no és un Israel feble o aïllat, sinó un Israel més autònom, més connectat i més determinant en el futur de la regió. El nou ordre del Pròxim Orient no serà dictat per consignes ideològiques, sinó per la força dels fets: potència militar, estabilitat institucional i lideratge tecnològic. Dos anys després del 7 d’octubre, Israel no només ha sobreviscut: ha redibuixat el mapa del Pròxim Orient.

La realitat —com sempre en política internacional— és la que acaba imposant-se. Una lliçó que ja va sent hora que el catalanisme aprengui. I potser també que recordi que, en paraules de Golda Meir, «els jueus no tenim el privilegi de perdre guerres»; tampoc Catalunya, el de perdre oportunitats.

[CARN D'OLLA @msriart]

Quin és el polític nascut al CAT que NO podeu amb ell?

Si són els 4 per un igual feu RT.

[Albano-Dante Fachín @AlbanoDante76]

JUDILEX: un nou actor en l'escàndol DGAIA
PASSA-HO.

[Albano-Dante Fachín @AlbanoDante76]

Vam demanar documentació sobre la corrupció a la DGAIA a @PlatEducativa i @judilexlegal.
No ens la donen.
Hem fet aquest vídeo. Que corri:

JUDILEX: UN NOU ACTOR EN L'ESCÀNDOL DGAIA.

https://t.co/5jRY4aVzrR

[Albano-Dante Fachín @AlbanoDante76]

🟥🟥🟥🟥 ATENCIÓ. NECESSITEM DIFUSIÓ.
L'organització @PlatEducativa es nega a fer públic un document important sobre l'escàndol de la DGAIA.
Ho expliquem aquí: https://t.co/EgcPinm7uz
La qüestió: ALGUN PARTIT ELS DEMANARÀ AQUEST DOCUMENT?
Difusió, si us plau.
Gràcies i bon dia!

[delfí sabartés @ds3211]

La Llei d'Alacant fou la primera gran llei (1983) de l'autonomia valenciana en que es va declarar la llengua pròpia, valencià/català, com a llengua oficial després de segles de marginació i persecució.
Ara, PP+VOX volen substituir el valencià pel castellà a tot el País Valencià.

[Siscu. @lolasevaalospu2]

10-8-2025
Seguiu sense saber on han anat a parar aquests diners, @socialistes_cat, @Esquerra_ERC , @JuntsXCat, @SomComuns, @cupnacional? O precisament sí que ho sabeu i ho voleu tapar? No, jo us ho aniré recordant, perquè els vostres possibles votants ho tinguin present.