Ventiladors de sostre, ventiladors de peu, vanos, aires condicionats, moltes gràcies pels serveis prestats sense descans durant gairebé 4 mesos. A partir de demà, ja no us necessitarem o serà de forma esporàdica. Descanseu i gràcies de debò!
Gairebé tots els països i altres llocs de la Península veneren amb honor el seu vestit típic, tots menys els catalans. Per què no els fem servir en celebracions i festes nostrades? Per què ens fa vergonya i ens limitem a treure'ls per fer de pastorets per Nadal? És lamentable.
Estic indignada, ha anat a comprar a @AmetllerOrigen al costat de casa i en plena temporada de mongeta verda, m'he trobat això! Mongeta verda de KENYA!!😠😠 sr. Ametller, això és proximitat? Això és enfonsar el producte local!! Vergonya!
Bona nit, avui he sapigut que haig de pagar costes del recurs que varem presentar al tribunal supremo, l'advocat del ESTAT, demana que li paguin i no es va presentar al judici, a la sentencia de novembre 2023 ho diu, cobrar per fer que? Gràcies gobierno de todos 👍👏👏👏👏👏👏👏
El pare ha deixat de patir.
Ha estat ingressat en un sociosanitari durant poc més de quatre setmanes.
Vull agrair des d'aquí la feina de les infermeres, auxiliars, netejadores i les metgesses que el van atendre.
Blasmar la feina dels treballadors socials... 👇1/6
📌 Una catalana de 94 anys ingressada des de fa tres mesos demana televisió gratuïta als hospitals: "No hauria de dependre de si pots pagar-la o no" https://t.co/vl0DewoeSS
Carlos Sainz Jr. dice estar muy "angustiado" por los incendios al tener en la zona de Ávila su finca familiar equivalente a 320 campos de fútbol. Sin embargo, ha fijado su residencia fiscal en Mónaco para no pagar a los bomberos forestales que están luchando contra el fuego.
Fa dos anys que Freixenet no compra raïm al Penedès, aguditzant la crisi dels productors. Un empresa que ni tan sols té la decència d'oferir un producte decent al consumidor: ja em direu quin escumós és aquell que li és igual la procedència del raïm, com si fos una Fanta.
🚨Van a morir 46 personas en la ruta canaria que llevan pidiendo auxilio desde las 2 de la madrugada.
No solo les van a dejar morir sino que les han torturado durante horas suplicando por sus vidas.
Le vuelan la cabeza a un sujeto en la puerta de una comisaría de la nacional en Barcelona y luego se va saludando, tiroteos lunes, miércoles y festivos pero oye, lo más importante es que no se vean estelades por la tele cuando el Tour pase por una carretera de Catalunya.
"No, senyor empresari, no puc treballar amb la radial avui perquè el risc d'incendi és massa alt". T'acomiaden i hi envien un altre. És al·lucinant que estigueu defensant la detenció del pencaire i no del seu cap.
Quan avui pensis en la sort que té el país de tenir sempre els pagesos, pensa que la resta de l’any el govern es dedica a enfonsar-los qualsevol possibilitat de futur digne.
L'any 1994 era un altre món i jo vivia una altra vida. A l'atur, deprimit i amb una criatura de dos anys, havia hagut de tornar a viure amb la dona i el nano a casa de ma mare. M'havien doblat el lloguer d'un any per l'altre.
Era juliol. Hi havia una onada de calor. A l'interior se superaven els 40 graus, bufava el vent i la humitat havia caigut per sota del 10%. A Camps hi tenia la meva parella, a casa dels meus sogres, a la masia on encara viuen i on aleshores també hi havia passat moltes temporades. El meu fill, que aquell dia era amb mi a Barcelona, hi tenia les seves arrels.
De sobte es va desencadenar l'infern, a menys d'un quilòmetre de casa del sogre. Un incendi que va pujar per la serra de Castelltallat en direcció a Súria i que acabaria connectant amb els grans focs del Berguedà. Més de 45.000 hectàrees cremades. Prop del 20% de la superfície conjunta del Bages i el Berguedà.
Per a mi va ser un xoc emocional immens. El mas on havia gaudit durant sis anys, les esperances dels meus sogres —gent treballadora que havia aconseguit fer realitat el seu somni— i aquell paisatge que sentíem nostre es convertien en cendres. La casa pairal del meu fill, abans envoltada d'arbres, quedava despullada al mig d'un secarral negre.
Recordo perfectament com va impactar en l'opinió pública i en l'ànima dels catalans. Se'ns cremava el país. El passat fugia cel amunt en forma de fum i tothom tenia el cor encongit. Hi va haver un abans i un després.
Avui crema la Bisbal. Diuen que el foc puja cap a Fitor, al cor del Baix Empordà, entre la ciutat dels plats i els testos i la Costa Brava de l'Empordanet. També són indrets on he viscut, jugat, estimat i treballat des que era un marrec fins a l'edat adulta.
Però tinc la sensació que a molta gent tant li fa.
Alguns aprofitaran el foc per atacar el Govern. Altres, les segones residències. N'hi haurà que diran allò de «ja els està bé als pijos que hi tenen la torreta». Uns minimitzaran els danys perquè «només són mil hectàrees». D'altres ens sermonejaran amb el canvi climàtic i ens receptaran alguna versió contemporània del paenitentiam agite.
A mi, senzillament, cada incendi em sap un greu enorme. Pel país. Per la gent. Per la memòria acumulada en cada tros de paisatge.
I encara em sap més greu adonar-me que potser ens hem acostumat a veure cremar el país. Que ja no el sentim nostre. Que s'ha convertit en un decorat llunyà, en unes imatges d'Instagram, en un «like» i una emoticona amb cara de plorar.
Potser el problema no és només que cremin els boscos.
Potser el problema és que se'ns està cremant el vincle emocional amb el país i gairebé ni ens n'adonem.
Despertem, si us plau.
A qualsevol lloc del món, que una empresa expulsi un treballador per parlar la llengua pròpia del pais, faria obrir els informatius de totes les ràdios i TVs. Aquí, per la majoria de grans mitjans, el tema ha passat de puntetes o directament ha estat ignorat.