La hipertròfia administrativa catalana
A Catalunya tenim tendència a atribuir tots els nostres mals a Madrid. I és cert que existeixen problemes evidents amb orígen capitalici: Dèficit fiscal, infrafinançament, manca d'inversions o un sistema de Rodalies impropi d'un país desenvolupat.
Però també és cert que hi ha una pregunta que ens costa molt fer-nos: I si una part dels nostres problemes fossin conseqüència del nostre propi disseny institucional?
La comparació entre Madrid i Barcelona és reveladora.
El municipi de Madrid té prop de 600 km². L'àrea metropolitana de Barcelona, aproximadament, també. Totes dues concentren una població similar, 3'5 milions d'habitants. Però aquí s'acaben les semblances.
A Madrid hi ha un únic ajuntament.
A Barcelona i la seva àrea metropolitana n'hi ha trenta-quatre.
A Madrid, la governança del transport respon a una lògica relativament integrada al voltant de Metro de Madrid. A Barcelona conviuen TMB, Metro, Ferrocarrils de la Generalitat, Rodalies, l'ATM, els diferents operadors d'autobús i una multitud d'administracions amb competències compartides.
El resultat és previsible: Més burocràcia, més duplicitats, més dificultat per prendre decisions i menys capacitat d'execució. Quan una infraestructura falla, ningú no sap exactament de qui és la responsabilitat. Quan un projecte s'eternitza, sempre hi ha una altra administració a qui assenyalar. I quan alguna cosa funciona malament, la culpa és de tothom i, alhora, de ningú.
Per no parlar de la despesa fútil. 34 ajuntaments. Trenta-quatre. Us imagineu la quantitat de despesa improductiva que això representa? Quants gerents, quants assessors, quants càrrecs de confiança, quants observatoris, quants plans estratègics, quants departaments de comunicació, quantes empreses públiques i quants consells de participació?
La gran paradoxa és que hem construït una de les àrees metropolitanes més complexes d'Europa per governar una realitat que és, essencialment, una única ciutat.
Barcelona fa dècades que ja no cap dins dels seus 101 km². La vida real dels ciutadans transcorre entre l'Hospitalet, Badalona, Sant Cugat, Cornellà, Sabadell o Castelldefels. Treballem en un municipi, vivim en un altre i portem els fills a l'escola en un tercer.
Però continuem governant-nos com si fossin trenta-quatre ciutats independents. I això té conseqüències.
La hipertròfia administrativa no és gratuïta. Té un cost econòmic, però sobretot un cost en oportunitats. És temps perdut, decisions ajornades i una incapacitat crònica per pensar en escala metropolitana.
No tots els problemes de Catalunya venen de Madrid.
Alguns són el resultat d'un model institucional que prioritza la fragmentació per sobre de l'eficiència, i que ha acabat generant una extensa xarxa d'administracions, organismes i centres de poder locals.
Potser ha arribat el moment de plantejar-nos una pregunta que fins ara ha estat gairebé tabú: Necessitem trenta-quatre ajuntaments per governar una sola metròpoli?
Que passeu un bon dia.
💚💚💚 Like & RT
Empresa privada, gestió pública.
Porto més de trenta anys treballant a l'empresa privada i hi ha una cosa que he après: Els resultats ho són tot.
A les empreses se'ns avalua constantment. Ens pregunten si hem augmentat els ingressos, si hem millorat el marge, si els clients estan satisfets, si complim la normativa, si els treballadors estan compromesos i si els accionistes obtenen un retorn adequat.
I això passa cada trimestre.
Si els resultats no arriben, ningú no accepta excuses. Ningú no pregunta al director general si és de dretes o d'esquerres. La realitat és tossuda: O millores els indicadors o algú altre ocuparà el teu lloc.
La gestió pública, en canvi, funciona d'una manera sorprenentment diferent.
Els governs reten comptes, en el millor dels casos, cada quatre anys. I massa sovint ho fan amagats darrere d'un escut molt útil: La ideologia.
Poques vegades ens preguntem si les famílies tenen més capacitat d'estalvi, si els joves poden emancipar-se, si el PIB per càpita augmenta, si el transport públic funciona millor o si la societat és més segura i més cohesionada... en definitiva, si vivim millor o pitjor que fa 4 anys.
Ens hem acostumat a discutir si un govern és d'esquerres o de dretes, però no si governa bé o governa malament.
I aquesta és una gran paradoxa. Els governs gestionen qüestions infinitament més importants que qualsevol empresa: la seguretat, la sanitat, l'educació, les pensions i les oportunitats de milions de persones. Malgrat això, els exigim menys indicadors dels que exigim a una empresa cotitzada.
I quan parlo de governs, incloc a una administració pública que, massa sovint, viu allunyada de qualsevol cultura de la rendició de comptes. Entitats com ara ADIF o l'administració de Justícia en són exemples paradigmàtics.
Potser ha arribat el moment d'introduir una cultura més pròpia del sector privat: objectius públics, indicadors mesurables i una rendició de comptes permanent.
Perquè, al final, només hi ha una pregunta que importa: Vivim avui millor que quan aquest govern va arribar al poder?
Si la resposta és no, tota la resta és, simplement, ornament ideològic.
Que passeu un bon dia.
@UnSrdeBarcelona@EnricJuliana Però vostè creu que el model esportiu que genera victòries per a l’Estat de Spain serà mai reconegut o guanyarà mai el relat de ser l’origen de les victòries? Gairebé ni serà nomenat i després de la festarra d’avui. “Res”
Nada más salir a la calle me quedo paralizado por la impresión. Enfrente está aparcado el SEAT 1430 que nos robaron en 1986.
Reviso la matrícula más de 10 veces: CO 0701 F. No me cabe duda, es el coche de mis padres. Pero, ¿cómo ha llegado hasta aquí? >>>
Ah, és clar! Però què és un atac personal? I per què els atacs personals amb tics xenòfobs són pitjors que els atacs personals amb tics racistes o polítics? Dir Nazi és acceptable? I parrac? I nyordo? I lazi? I negre? I blanc? I taronja? I curt? I traidor? I lladre? I estafador? I corrupte? El que per a un és un insult, per a un altre és una descripció.
I després hi ha el problema de qui decideix què és un atac personal? Tu? El teu partit? La majoria? Les esquerres? La gent decent? Els demòcrates? Els experts? Els advocats? Les xarxes socials? Les nacions unides? La UE? La "moda" de la correcció política?
Precisament perquè és impossible posar-se d'acord sobre què és un insult o un atac personal, les democràcies liberals s'inventen la idea de llibertat d'expressió com a pilar fonamental de la democràcia: com que el què per a tu és normal per a mi és un insult i a l'inrevés, el millor és que tothom pugui dir el què vulgui. El cost és que hi ha vegades que algú dirà coses que per a mí són desagradables. Però prohibir el que a mi no m'agrada és pitjor que entrar en una carrera de prohibicions que acaba en un món on ningú no pot dir res per por a ser perseguit. Això és especialment dur per a les minories. Si deixem que les majories no deixin parlar a les minories, la democràcia esdevé autoritarisme.
El parlament ha de ser un lloc on es PARLA en llibertat i amb llibertat. Tots els altres camins porten a la dictadura.
A woman dressed as a cat at a school board meeting just delivered the most savage analogy on gender ideology you'll hear this year.
She declares:
“My name is Lindsey Graham and I am a cat. Meow, meow.
I’m not a woman dressed as a cat. I am a cat.”
Then asks the room:
“By show of hands, how many of you believe and confess that I’m a cat?”
Zero hands.
Her point:
“You are right. Because you are not stupid.
These children are not stupid.
One look at me and you know this to be true. I am a woman posing as a cat.”
She drives it home:
“No tail, whiskers, or outfit makes me a cat… just like no lipstick, high heels, or long hair makes him a woman.”
And the killer line:
“If you were to address me as a cat right now, it’s as ridiculous as when you say Miss Bixler and a grown man’s voice comes thundering.”
She asked the room to raise hands if they believed she was a cat.
Not one hand went up.
Do you think this analogy lands — or does it miss the mark entirely?
Suposo que ja ho heu vist, però últimament he canviat una mica la manera d’escriure aquí, a Twitter.
Abans feia tuits curts, sarcàstics, irònics sobre la nostra realitat política. Funcionaven bé: més likes, més retuits, més interacció.
Però tinc la sensació que el moment que vivim demana una altra cosa. Una mica més de pausa. Més context. Més reflexió. I, sobretot, explicar per què penso el que penso.
Potser per això cada vegada escric més articles i menys ocurrències. Ja sé que tenen menys impacte immediat, però m’agradaria pensar que tenen més recorregut. Que ajuden, encara que sigui modestament, a ordenar idees i a contribuir al debat públic.
Al capdavall, si tens una veu i unes quantes persones disposades a escoltar-te, potser tens també una certa responsabilitat. I m’agradaria creure que, amb els anys, em puc convertir en un petit agent de canvi.
En tot cas, m’interessa saber què en penseu. Preferiu els tuits curts, sarcàstics i irònics? O us interessen més els textos llargs, estructurats i analítics que intenten explicar una visió del que passa?
Us llegeixo. Bon dia.
🧵
8/ La Generalitat ha de pagar amb els nostres diners per promoure l'islam a les escoles? Per què?
A una entitat que acumula 129.000€ en subvencions. I ningú hi diu res.
Seguiu el fil. Més dades: https://t.co/RGJHYWgkwg
Si arribeu a 500 RT publiquem el detall de les 6 subvencions amb fonts DOGC.
I si us agrada la nostra feina, ajudeu-nos al nostre finançament https://t.co/PVLkbvXAVf
❓Bona tarda. Tenim tots els recursos per llançar una nova app vinculada al @Menjòmetre: un medidor amb dades oficials de delinqüència i crims segmentable per APB (arees bàsiques policials dels Mossos molt properes a les comarques).
Portem mesos dubtant d’alguns relats polítics al voltant d’un tema tan sensible per la ciutadania. Literalment, les nostres percepcions no s’alineen amb els discursos oficials. I ara tenim les dades a fons.
Una pregunta: creieu que l’hauriem de fer públic? RT: sí