Mentre tu fas mans i mànigues per arribar a final de mes, la Maria continua tirada en una llitera d’un passadís d’hospital, en Josep fa més de 500 dies que espera una operació d’hèrnia discal, la Montserrat ha mort sense cobrar l’ajuda a la dependència que li havien promès i el teu fill, amb 35 anys, encara no es pot emancipar.
Avui, al Parlament, aplaudeixen que els 16 consellers i el president es pugin el sou 10.000 € més, i els d’ERC continuïn conservant, més de 800 alts càrrecs, posats a dit, com a moneda de canvi per mantenir poder.
Mentre es vanten d’aprovar uns pressupostos, que no solucionaran, RES.
Assenyalem-los. A veure si així, els cau la cara de vergonya.
Hoy 14 de noviembre se estrena al fin EL CUCO DE CRISTAL en @NetflixES y, para celebrarlo, SORTEO 5 ejemplares firmados de la novela.
Para participar:
RT y like este tuit.
Tuitea usando el HT #ElCucoDeCristalNetflix
Cada tuit es una oportunidad adicional!
SE VIENEEEEEE!!!
Mi hija me pidió que la cambiara de colegio.
Así. Sin lágrimas. Sin enojos. Sin rabia.
Solo se me acercó mientras yo preparaba la cena y dijo despacio:
—“¿Puedo estudiar en otro lugar?”
Le pregunté si había pasado algo.
Me dijo que no.
Le pregunté si no tenía amigas.
Me dijo que no sabía.
Entonces le pregunté si alguien la trataba mal.
Y se quedó callada.
Esa noche no pegué los ojos.
Al día siguiente inventé que tenía que hablar con la directora.
Pero en realidad fui a mirar.
Me quedé en un pasillo y esperé al recreo.
Y ahí la vi.
De pie junto a la verja, con el termo en la mano, mirando al suelo.
Un grupo de niñas pasó y se empujaron entre ellas riéndose.
Un niño le tiró el jugo en la blusa y salió corriendo.
Otra niña le sacó una foto escondida con el celular y la mostró entre risas.
Ella no dijo nada.
Solo apretó los labios.
Como si ya estuviera acostumbrada.
Pero lo que más me dolió no fue eso.
Fue ver que una profesora pasó justo en ese momento.
La miró.
Miró a los otros.
Y siguió caminando como si nada.
Como si mi hija fuera invisible.
Después escribí al colegio.
Les conté lo que ella me había insinuado.
Que en el aula le escondían los cuadernos.
Que en los pasillos le ponían sobrenombres.
Que en el grupo de WhatsApp se burlaban de sus fotos.
Me respondieron con la típica frase:
—“No se preocupe, son cosas de muchachos. Lo estamos manejando.”
Pero no hicieron nada.
Nada.
Esa tarde, al volver a casa, me preguntó bajito:
—“¿Ya lo pensaste?”
Le respondí que sí.
Y que no tenía que volver más a ese colegio.
No preguntó por qué.
Solo dejó su mochila en la esquina y respiró profundo.
Como quien por fin suelta un peso que llevaba cargando sola.
Ahora estudia en otro lugar.
Ni más grande.
Ni más moderno.
Solo más humano.
Donde la miran a los ojos.
Donde la llaman por su nombre.
Y donde no tiene que hacerse pequeña para no ser molestada.
Porque un niño —o una niña— no pide un cambio de colegio por antojo.
Lo pide cuando ya no puede más.
Y lo más desgarrador no es lo que hacen sus compañeros…
sino lo que no hacen los adultos que se supone debían cuidarla.
Y ojalá esto no fuera tan común.
Ojalá no fuera yo una de tantas madres que aprendió demasiado tarde.
Porque hay algo que nunca se olvida:
el día en que tu hija te pide, casi en susurros,
que la saques del único lugar donde debería sentirse protegida.
Historia anónima
Us explicaré què li ha passat a la filla (de 21 anys) d'una bona amiga meva i que demostra la fallada del nostre sistema.
Ens podria passar a qualsevol de nosaltres, als nostres fills, als nostres pares.
I cal que hi posem remei.
Començo fil🛢
“Que mi hijo no puede ver ni el pocoyó”
T’ocupen la propietat, te la destrossen, et deixen un munt de deute i a damunt has d’aguantar tot això
Quin país! Fins quan?
🔴 ÚLTIMA HORA | Un individu s’endú Lucky. Els fet han passat a les 10:49 a Navata, Girona. El lladre ha estacionat una furgoneta davant de la casa i ha agafat el gos a la força. Ara els @mossos ho investiguen.
Los 30 es una edad en la que cuando un amigo dice que tiene algo que contarte puede ser que:
-Va a tener un hijo
-Se casa
-Se compra una casa
-Lo han echado del curro
-Se ha comprado el nuevo FIFA
-Pa cuando un pádel
-Se va a vivir a Eslovaquia
-El martes sale en First Dates
Que aquesta foto d'una pobre dona que surt de radioteràpia i ha d'esperar més de 3 hores a que l'ambulància la porti a casa seva,no corri com la pólvora ens hauria de fer reflexionar. Mentres tenim recursos per acollir a qui sigui i deixem agonitzar a la nostra gent. Vergonya!
Avui sóc a Waterloo després d'uns dies extremadament difícils. Cal analitzar la situació política i posar en perspectiva la raó profunda de l'operació que va fer possible el que va ocórrer ahir. I ho faré. Però són milers de quilòmetres en molt pocs dies i moltes jornades d'una tensió difícil d'explicar, i confio que s'entengui que em calguin encara unes hores per reposar i agafar aire.
Lamentablement, avui l'inefable Departament d'Interior del nostre Govern ha perpetrat una de les rodes de premsa més deplorables que recordo, i em sento obligat a fer-ne un comentari. No puc creure que la caça de bruixes que s'ha desfermat contra algunes persones concretes, simplement perquè les han vist al meu costat en moments determinats, sigui protagonitzada des d'àmbits polítics que s'omplen la boca de lluita antirepressiva. L'onada repressora que ha desfermat el conseller Elena i el comissari en cap dels Mossos és digna de Marlaska o de Zoido. He de dir que algunes coses no em sorprenen, com això que jo vaig dur un barret de palla (no en vaig portar pas cap, tampoc no he estat mai en cap maleter, i tampoc no he residit mai a Hamburg: coses que s'inventen en els atestats policials i tenen sempre allò de la "presumpció de veracitat")
Em sap molt de greu per les persones que estan reben la ira d'uns responsables polítics i policials que saben que no han estat gens a l'alçada del moment. La reben perquè el conseller i el comissari en cap han tingut una rebequeria en veure que l'espantós, incomprensible i a voltes delirant dispositiu policial no l'ha entès ningú i només ha servit per molestar els ciutadans. I per gastar inútilment diners públics, que farien més servei combatent la delinqüència i el crim organitzat que no pas perseguint polítics que no tenen ni una sola condemna i castigant agents dels Mossos d'Esquadra pel seu compromís cívic, i no pas perquè hagin comès cap delicte.
Ja vaig dir que no he tingut mai la voluntat d'entregar-me voluntàriament ni de facilitar la meva detenció perquè em sembla inacceptable que se m'estigui perseguint per raons polítiques i que, al damunt, no s'estigui aplicant la llei d'amnistia. Entenc les raons per les quals el Tribunal Suprem té l'obsessió per tenir-me a les seves mans però ni l'operatiu ni la reacció dels comandaments polítics i policials dels Mossos és comprensible ni acceptable.
Als Mossos no se'ls ha de demanar lleialtats a idees i narratives polítiques. Això ho fan els espanyols amb la seva Policia i la Guàrdia Civil. Aquí hem defensat sempre un model policial propi i de caràcter nacional, que se'l creuen molts agents que tenen vocació de servei públic. Com a president, em sento molt orgullós del paper dels Mossos d'Esquadra en la gestió dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i de la forma com els comandaments van saber entomar una crisi en què també havien de competir amb altres cossos policials. I tothom sap que el Major Trapero no era precisament de la corda política del Govern. Però aleshores va actuar amb una gran responsabilitat i un gran sentit de la institució, que és el que sí li podíem exigir el conseller Forn i jo mateix com a responsables polítics. I quan es va decidir muntar una operació Gàbia va ser perquè calia atrapar uns terroristes que acabaven de perpetrar una massacre a la Rambla. Uns terroristes. Gent que acabava d'assassinar indiscriminadament. No un responsable polític que té una ordre de detenció que tota Europa ha rebutjat i que, per descomptat, no ha matat ningú. Quantes ordres de detenció hi ha en aquests moments vigents contra lladres, violadors, narcotraficants i assassins? I quants dispositius com el d'ahir s'estan muntant? No els cau la cara de vergonya?
La degradació a què els compareixents de la roda de premsa d'avui han arrossegat el cos de Mossos d'Esquadra serà molt difícil de revertir. La via cap a la seva espanyolització (principalment en el sentit de model policial) va començar amb un tripartit i culminarà amb un govern que el mateix tripartit ha fet possible.
I una consideració final. Si el conseller Elena i el departament d'Interior haguessin complert amb la llei i m'haguessin donat l'escorta que em pertoca, haurien sabut en tot moment quin era el meu recorregut per Barcelona i per Catalunya. No els hauria calgut la delirant operació d'ahir, que formarà part per sempre més de la seva biografia pública. I no pas com un mèrit precisament.
Ara veig que a les últimes eleccions el meu vot @KRLS va servir: com a mínim per donar pel cul als ñordos espanyols i veure lo incompetents que són @Esquerra_ERC
Et compres un pis a Barcelona.
Pagues un 10% d’Impost de Transmissions Patrimonials.
A Madrid seria del 6%.
Cada any, pagues un 0’80% d’IBI.
A 40 anys, més d’un 30% del valor del pis.
A Madrid el 0’44%.
A sobre Impost de successions?
Catalans, no tots els nostres problemes venen de Madrid.
Como gratitud por abrazar #LaGrietaDelSilencio, SORTEO 3 ejemplares DEDICADOS de la novela entre los que RT el tuit del anuncio y tuiteéis usando el HT #LaGrietaDelSilencio!!!
��¡¡ MUCHA SUERTE!!!!!🚩
La Psicología ha estudiado a fondo los procesos de aprendizaje de niños y niñas. En lo referido a conductas violentas, hay numerosas investigaciones. Uno de los psicólogos m��s prestigiosos, (A. Bandura) concluyó que los patrones de comportamientos violentos se aprenden desde la infancia por la imitación que los niños hacen de lo que observan a partir de los modelos de su entorno. También que los niños y las niñas copiaban a los adultos de su mismo sexo en mayor proporción, aunque, en términos generales, las conductas violentas eran más usuales en los chicos.
Hoy sabemos que estos modelos de aprendizaje basados en la imitación y en el modelado tienen un fundamento neurológico a través de las neuronas espejo.
Vivimos en una sociedad cada vez más intolerante y violenta. Muchos videojuegos, canciones o la mayoría de la pornografía promueven conductas violentas que niños y niñas ven desde muy pronto, con un cerebro en construcción y sin una capacitación específica. ¿Qué puede salir mal?