Encara hi som?
Senyor Puigdemont, això també els ho pot dir a tots els catalans que ja no són entre nosaltres?
Li ho pot dir al meu pare?
Ell també hi era. Ell també somiava veure l’alliberament del seu país. Ell també va creure que “aquesta vegada” anava de debò.
Va morir sense veure-ho.
I com ell, tants catalans que durant aquests anys van confiar, es van mobilitzar i van esperar que les promeses es convertissin algun dia en fets.
Prou romanços.
Recordem-ho tot.
El 2012 ens parlaven d’un Estat propi.
Després vindria la consulta del 9N
Després, les eleccions plebiscitàries del 2015
Després, els 18 mesos.
Després, les estructures d’Estat.
Després, «referèndum o referèndum».
Després, «de la llei a la llei».
Després, el referèndum vinculant.
I aleshores va arribar el 1r d’Octubre.
Aquell dia els catalans vam complir.
Vam sortir de casa.
Vam protegir les escoles.
Vam defensar les urnes.
Vam rebre els cops.
Vam votar.
I VAM GUANYAR!!
Després una DUI de 8 segons, i una Declaració al Parlament.
Quan va arribar l’hora que complissin els qui durant anys ens havien assegurat que ho tenien tot preparat, vam descobrir que no era així. Anaven de catxa, oi?
Després, el 155.
El van acatar des del primer segon. Vostè mateix va acceptar unes eleccions convocades per Mariano Rajoy.
Després, la restitució.
Després, «President, el farem president».
Després, «Ho tornarem a fer».
Després, el Tsunami.
Després, «Preparem-nos».
Després, el nou embat.
Després, la taula de diàleg.
Després, els pactes a Madrid.
Després, l’amnistia.
Després, el retorn.
I després, el 8 d’agost de 2024: aparició, discurs, fotografies i desaparició (deixant als Mossos, als peus dels caballs.
I avui, dos anys després, una altra vegada el relat.
PROU!
Ja hem vist tota la pel·lícula.
Han passat catorze anys des que ens parlaven d’Estat propi i gairebé nou des del 1r d’Octubre.
I Catalunya continua sense Estat.
Sense sobirania.
Sense fronteres pròpies.
I sotmesa a les decisions de Madrid.
Que ningú no intenti reescriure el 2017.
Els catalans no vam fallar.
La gent va complir.
Va fallar vostè i tots els qui havien assegurat durant anys que, quan arribés el moment decisiu, estarien preparats per culminar la independència.
Per això no necessitem més fotografies.
Ni més dates «històriques».
Ni més jugades mestres.
Ni més proclames.
Ni més èpica
A Catalunya no li sobra temps.
Catorze anys de Procés són més que suficients.
Sempre hi serem? És clar, Fins a la victòria!
Però Catalunya necessita una líder que tingui la determinació d’alliberar-la. I aquesta persona ja no és vostè.
Restituïm l’Estat Català i Salvem Catalunya!
Per si en @JoanTarda o algú d’ERC o del PSC ha de fer mitjans i parlar del tema repartiment, us explico el que va passar realment i així evitem que ningú més faci el ridícul:
Caldria recordar a cada partit al Camp Nou al minut 23, amb el crit d'"u, u, Oleguer", el gran Oleguer Presas, mite culer, independentista, i l'únic jugador del Barça en tota la història del club que es va negar a defensar la samarreta d'Espanya.
Honor i glòria.
@hallsrelat@PuigCarlespalau Ep! només té dit que no generalitzis, crec que no m'has entès, sé que la nostre llengua està fatal, també aquí al les comarques de Girona i que ens hi hem de posar de debò, sinó anem malament, i ja se sap, si perds la llengua és per l'identitst
@hallsrelat@PuigCarlespalau No posis al mateix cistell a tots els educadors socials, potser els que t'envolten a tu són així, però creu-me molts són uns grans defensors de la nostra llengua.
La consellera Romero SEGUEIX FALTANT A LA VERITAT.
Una cosa és la Generalitat (que sí que tindrá més diners per a finançar la sanitat o l'educació, o per a contractar més assessors amics del PSC).
I una altra cosa és Catalunya. Els diners addicionals que rebrà la Generalitat vindran d'una reducció equivalent de les despeses directes del gobierno a Catalunya (menys Rodalies) o bé dels impostos que JA paguen els catalans. Per tant, no seran "més diners per a Catalunya" sinó que són diners que o bé ja venien a Catalunya o bé paguen els catalans. És FALS, doncs, que vindran 4.686 milions més per a Catalunya.
La consellera repeteix la mateixa mentida una vegada i una altra perquè pensa que així enganyarà els il.lusos o els ignorants. Però la repetició NO converteix una mentida en veritat.
Tot això no és nou. Ja ho vaig explicar amb més detall fa un parell de mesos (adjunto post): https://t.co/trGv6XnZoK
🚨COMUNICAT: Hola! Us parla l’autor de no-ficció més venut (no necessàriament més llegit) de la Diada de Sant Jordi 2026. I us parla per dir que gràcies, que moltes gràcies i que gràcies de debò.
🧵01/10 #Tabarra
📸 Joel Codina
EL VERITABLE ORIGEN D'ESPANYA
Etimològicament parlant, Espanya prové del terme llatí Hispània usat pels romans. Amb el pas dels segles, el seu significat aniria variant.
Els romans anomenaven Hispània a la península Ibèrica sencera. El terme també continuaria sent usat per visigots i romans d'orient durant la primera meitat de l'edat mitjana.
Quan els musulmans dominaven bona part de la península, per als cristians Hispània també era el sud islàmic. Alfons VII de Lleó es va autoproclamar emperador de tot Hispània (un gest simbòlic, evidentment). I en totes les cròniques i concilis el terme Hispània tenia un caràcter exclusivament geogràfic que s'usava de manera molt lliure.
Quan Isabel de Castella i Ferran d'Aragó es van casar, no es va unir res, primer perquè encara no eren ni reis. Quan es van convertir en reis, la unió seria simplement dinàstica, no de territoris. No existia una monarquia unificada, raó per la qual no es van intitular reis d'Espanya ni van crear un regne d'Espanya.
A partir d'aquí, i durant els següents segles, l'ús oficiós de l'expressió rei d'Espanya, sigui per part dels propis monarques o d'altres personatges, no indicava un estat unificat ni en un sentit polític ni jurídic. Si de cas, la monarquia com a institució començava a associar-se al nom d'Espanya, com un recurs lingüístic per facilitar la identificació de la Corona sense haver de recitar totes les entitats que la conformaven ni tots els títols dels reis. El terme tenia un valor purament simbòlic i amb un matís clarament geogràfic. Curiós és que alguns reis es diguessin reis de les Espanyes de la mateixa manera que es deien reis de les Índies.
A mesura que avançava l'edat moderna, però, s'intentava donar un sentit polític al topònim Espanya, però encara sense que existís un regne d'Espanya ni el títol oficial de rei d'Espanya. Únicament es començava a parlar de la monarquia d'Espanya.
És molt revelador que el 1625 el comte-duc d'Olivares escrivís a Felip IV de Castella dient-li que si realment volia ser rei d'Espanya havia de sotmetre totes les entitats polítiques de la seva Corona a les lleis castellanes. Aquí ja veiem una aproximació o intent d'equivalència entre Castella i Espanya.
El regne d'Espanya no va aparèixer com a tal fins a l'època de Felip V de Borbó, gràcies a les seves reformes centralitzadores que molt haurien agradat al comte-duc d'Olivares.
El 1724 va ser coronat Lluís I, fill i successor de Felip V. Seria la primera cerimònia de coronació conjunta de la història espanyola. Abans d'això, els reis havien de jurar el càrrec davant les corts de Castella, Catalunya, Aragó i València, per separat i amb els respectius títols; cap d'ells era el de rei d'Espanya.
El primer rei a intitular-se oficialment rei de les Espanyes, en plural, va ser el francès Josep I Bonaparte (1808-1813), quan la península estava sota el control napoleònic. I el primer a intitular-se rei d'Espanya, en singular, va ser l'italià Amadeu I (1870-1873), de la dinastia de Savoia.
Durant el segle XIX, finalment, es va començar a donar un suport clarament jurídic a la idea d'Espanya, a mesura que es redactaven les diferents constitucions. Per primer cop es formulava la idea de pàtria vinculada a Espanya com a estat nació. El sorgiment de l'estat nació espanyol és la llavor de l'Espanya actual, que quedaria consolidada a sang i foc durant la dictadura franquista.
Més informació ⬇️
https://t.co/cCIi2ifLD2
❗️Comparteix i segueix-me 🔁🔥
Document original de Gaudí reivindicant la unitat de la parla arreu dels Països Catalans (el mallorquí Antoni Maura, president del Consell de Ministres, havia visitat la Sagrada Família el 1904, amb Alfons XIII, i li parlà en castellà a Gaudí, cosa que enfurismà l'arquitecte).