Finalment ha arribat el dia. Hi vaig amb il·lusió però, per si de cas, amb les expectatives relaxades (des de l'estrena d'Hereditary que cada puto any s'estrena una pel·li -quan no dues- que ha de representar un abans i un després per al gènere 😓).
https://t.co/yO9o8DWZrY
Quina immensa joia descobrir-li virtuts que no recordava. La naturalitat amb què es coneixen els dos personatges, la senzillesa amb què un actor potencia la feina de l'altre, l'equitat amb què es reparteixen el protagonisme (tan atípica en el moment de rodar la pel·lícula)...
Estimo molt fort li Bel, i em fa fàstic l odi d aquest home i la gratuïtat en assenyalar, i la resta de comentaris.
Sou escòria.
NO TINC RES MÉS A DIR.
Els personatges són esperpèntics però creïbles. Els gags són esbojarrats però continguts. El punt climàtic és extrem però realista. Something Wild és un meravellós exemple de comèdia gamberra que sap mantenir-se en la corda fluixa i servir-se del drama per guanyar profunditat.
@dond3vaelviento@ElAutorMaterial No. La cuestión está en cómo los monógamos, a diferencia de los no-monógamos, formáis parte de una mayoría perfectamente aceptada y normativa. Comparar ambos casos sin tener esto en cuenta es incontestablemente tramposo.
L'aposta més valenta que surt de casa nostra aquest 2026. Clotet arranca amb un drama de malalties que aviat salta a la comèdia romàntica i lentament va convertint-se en una reflexió existencialista ambientada en una distopia de baixa escala. I la jugada li surt d'allò més bé.
Hi ha tres persones al col·loqui. D'acord, passarem per normal que una d'elles no parli en català ni a coces pel simple fet que no li surt del nas. Cal que les altres dues passin al castellà cada cop que obre la boca i que recuperar el català costi cinc putos minuts cada cop?
Joseps Maries, Cunyadus Vulgaris i altres col·lectius de senyoros: voleu fer el favor de parar de criticar la nova Supergirl tan desenfrenadament, si us plau? A aquest pas acabaré pensant que és la millor pel·lícula de la història i no porto gaire bé aquesta mena de desenganys...
Un altre gran descobriment literari. No només per tractar-se d'una novel·la del segle XIX que parla de la violència de gènere sinó perquè descriu els moments romàntics amb una bellesa que és pur cinema i perquè té una construcció de personatges que t'hipnotitza.
Cinema activista que no necessita personatges exemplars ni finals tràgics. Explica una història trista però et fa riure com si fos una comèdia de Billy Wilder, s'expressa en clau realista però t'atrapa com si fos una pel·lícula d'aventures. Marca de la casa del seu director.
@RubnSnchez59092 Sí, de fet ho he comentat en la primera piulada: per sobre de la 4, per sota de les tres primeres. I, ara que em dius això, ja revisaré la quarta, perquè a mi, realment, va deixar-me força mal gust (no tant per ser molt dolenta com per trencar la perfecció de la franquícia) 😕
La genialitat de les tres primeres ja no es repetirà. Sí, en aquest aspecte em sumo al clam popular: s'haurien d’haver aturat en la tercera. Un cop trencat l’encant, però, gairebé prefereixo quedar-me amb el gust de la cinquena, sens dubte molt menys pretensiosa que l'anterior.👇
L'única tesi que extrec d'aquesta pel·li (que, sí, té coreografies molt vistoses) és que soc l'únic ésser viu del planeta a qui li grinyolen una mica els protagonistes que tan aviat t'aguanten un cop de martell al cap com si fos una carícia com se't desmaien per una relliscada.