L'any 1994 era un altre món i jo vivia una altra vida. A l'atur, deprimit i amb una criatura de dos anys, havia hagut de tornar a viure amb la dona i el nano a casa de ma mare. M'havien doblat el lloguer d'un any per l'altre.
Era juliol. Hi havia una onada de calor. A l'interior se superaven els 40 graus, bufava el vent i la humitat havia caigut per sota del 10%. A Camps hi tenia la meva parella, a casa dels meus sogres, a la masia on encara viuen i on aleshores també hi havia passat moltes temporades. El meu fill, que aquell dia era amb mi a Barcelona, hi tenia les seves arrels.
De sobte es va desencadenar l'infern, a menys d'un quilòmetre de casa del sogre. Un incendi que va pujar per la serra de Castelltallat en direcció a Súria i que acabaria connectant amb els grans focs del Berguedà. Més de 45.000 hectàrees cremades. Prop del 20% de la superfície conjunta del Bages i el Berguedà.
Per a mi va ser un xoc emocional immens. El mas on havia gaudit durant sis anys, les esperances dels meus sogres —gent treballadora que havia aconseguit fer realitat el seu somni— i aquell paisatge que sentíem nostre es convertien en cendres. La casa pairal del meu fill, abans envoltada d'arbres, quedava despullada al mig d'un secarral negre.
Recordo perfectament com va impactar en l'opinió pública i en l'ànima dels catalans. Se'ns cremava el país. El passat fugia cel amunt en forma de fum i tothom tenia el cor encongit. Hi va haver un abans i un després.
Avui crema la Bisbal. Diuen que el foc puja cap a Fitor, al cor del Baix Empordà, entre la ciutat dels plats i els testos i la Costa Brava de l'Empordanet. També són indrets on he viscut, jugat, estimat i treballat des que era un marrec fins a l'edat adulta.
Però tinc la sensació que a molta gent tant li fa.
Alguns aprofitaran el foc per atacar el Govern. Altres, les segones residències. N'hi haurà que diran allò de «ja els està bé als pijos que hi tenen la torreta». Uns minimitzaran els danys perquè «només són mil hectàrees». D'altres ens sermonejaran amb el canvi climàtic i ens receptaran alguna versió contemporània del paenitentiam agite.
A mi, senzillament, cada incendi em sap un greu enorme. Pel país. Per la gent. Per la memòria acumulada en cada tros de paisatge.
I encara em sap més greu adonar-me que potser ens hem acostumat a veure cremar el país. Que ja no el sentim nostre. Que s'ha convertit en un decorat llunyà, en unes imatges d'Instagram, en un «like» i una emoticona amb cara de plorar.
Potser el problema no és només que cremin els boscos.
Potser el problema és que se'ns està cremant el vincle emocional amb el país i gairebé ni ens n'adonem.
Despertem, si us plau.
Escolteu el testimoni de la @CioLerma i retuitegeu fins q us faci mal al dit. La meva mare va caure a casa seva. La van dur al Municipal de Badalona. Diagnòstic; res. Un cop. Va anar a casa d’una germana q viu al Gòtic. Cridava de dolor. La van dur a l’Hospital del Mar. 24 hores al passadís. Diagnòstic: un cop. La retornen al Municipal de Badalona. Aquest cop, després q el meu germà es posés vom una fera, troben que té una vertebra trencada. La resta, un despropòsit. Després de dues intervencions, l’han traslladat a un sociosanitari d’Alella. No podem anar a visitar-la perquè l’horari no ens ho permet (per no parlar de la ubicació). No. No tenim una sanitat pública de la que ens haguem de sentir orgullosos.
Non stop. @salvadorilla què farà la gent que no tingui la sort, com jo, de poder pagar-se una rehabilitació? Por ellos voy a continuar siendo una piedra en el zapato. Porque no se puede hablar de orgullo de sanidad cuando hay pacientes desatendidos.
@Pajarines1 Volantones de lavanderas que ya salen de su nido que han hecho en mi jardín, eso sí, ahora tendré que recuperar la planta (la regaba poco para no molestar a la puesta 😅) y la puesta de golondrinas ya mismo cogen el vuelo 😍😍😍 mi casita es refugio ♥️