Eulalia Mas Conde

Ja sóc gran. Bado. Em canso. Exploro. Aprenc. No en tinc prou.

[voluntaris.cat @voluntaris_cat]

🗳️La #FCVS dona suport a la candidatura de
@gcalvetbarot en el procés d'elecció a la Sindicatura de Greuges de #Barcelona. El voluntariat és imprescindible per a una ciutat cohesionada i cal que tingui el reconeixement que es mereix.

➡️ https://t.co/Q7JlSfdG6h

[Immaculada Mas Conde 🍂🍁🍂 @Immaculada51746]

Quina bona notícia!Font: El https://t.co/G6H9ZPlW2W https://t.co/eM2YcHwGTY

[Eulalia Mas Conde @eumasconde]

@voluntaris_cat @la_ciba Magnífica il·lustració

[voluntaris.cat @voluntaris_cat]

#AGO2026 | En marxa l'Assemblea General Ordinària 2026 de la #FCVS a Barcelona, després de fer-la a Lleida, Girona i Tarragona. Les entitats de #voluntariat ens fem més fortes amb el treball en xarxa. Repassem la feina feta i parlem de futur! #FemXarxa

[voluntaris.cat @voluntaris_cat]

#CridadeVoluntariat
📢 Busquem voluntariat per donar suport administratiu a entitats socials de #Tarragona que acompanyen persones migrants en el procés de regularització.

T'hi apuntes?
Tota la info 👉 https://t.co/XCSri32WmY
#ComunitàriaFCVS #Regularització

[Josep Lluís Alay @josepalay]

Que vivim temps foscos ho demostra la relliscada diplomàtica del Vaticà @Pontifex amb una qüestió tan sensible com el català. Sumem-li les ximpleries que diu el bisbe amb un to i mediocritat de bar de carretera. I creu que “l’espanyol l’entén tot el món”.

[República de les Lletres @deleslletres]

La "Santa Espina", la sardana més prohibida...
Autor d'obres simfòniques, poemes corals, concerts, una missa de rèquiem, de cinquanta-sis sardanes per a cobla i per a cor (Santa Espina, l'Empordà, De les Monges)..., Enric Morera va néixer a Barcelona el 22 de maig de 1865

[Xavier Antich @XavierAntich]

El català no recula per Sant Jordi, sinó que creix. Caldrà seguir apostant per les lletres catalanes!😉

El 54,7 % dels llibres venuts per Sant Jordi són en català, el percentage més alt dels darrers anys. I en literatura infantil i juvenil, el 71,1 %💪🏻

https://t.co/QsOjw3agK3

[Jordi Badia i Pujol @jbadia16]

Oh, com m'agradaria saber recitar Espriu i Pere Quart amb aquest contrast tan viu!
Gràcies infinites, Celdoni Fonoll, pel teu mestratge indefallent!
(Vídeo: Marià Sust.)

[El Poblat Ibèric @elpoblatiberic]

Àngel Guimerà va definir les Quatre Grans Cròniques medievals com els "quatre evangelis de la pàtria catalana", obres fonamentals de la literatura i història catalana, la Crònica de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós.📜📜📜📜

[Jordi Badia i Pujol @jbadia16]

Això encara ho dieu, oi?
—D’allà estant, veies aquella ESTESA de vinyes!
—Camines vora l'ESTESA de blat segat
—Després de l’atac hi havia una ESTESA de cossos per terra
—Quina ESTESA de llits, a la cambra gran de l’alberg!
—El nucli de la vila és una ESTESA de carrers estrets

[República de les Lletres @deleslletres]

Denunciat per companys de feina, van fer servir de prova el diari personal de la seva filla Montserrat.
Víctima d'un consell de guerra sota l'acusació d'independentista va ser assassinat al Camp de la Bota el 6 de maig de 1939.
Domènec Latorre, afusellat per catalanista.

[Donald @catalacatala]

QUÈ ÉS AQUEST MALESTAR?

Hi ha un malestar difícil d’explicar perquè no neix d’una sola escena, ni d’un sol fet, ni d’una sola persona. Neix d’una acumulació. Camines pels carrers del teu país i, sense que passi res d’extraordinari, notes que alguna cosa s’ha desplaçat. Els sons, les cares, els comerços, les llengües, els gestos, els codis. Tot pot semblar normal des de fora, però per dins hi ha una sensació estranya. Com si el lloc continués portant el mateix nom, però hagués perdut una part del seu rostre.
No és que tot hagi de ser igual que abans. Cap país viu congelat. Cap poble existeix sense canvis. Però una cosa és el canvi que una comunitat assimila des del seu centre, i una altra és el canvi que li desfà el centre. El primer pot enriquir. El segon desorienta. I el que molts catalans comencem a sentir no és incomoditat davant la diferència, sinó desubicació davant la pèrdua de continuïtat.

Aquest malestar apareix quan la llengua pròpia deixa de ser la respiració natural del carrer. Quan parlar català sembla una interrupció en lloc d’una normalitat. Quan entres en un establiment del teu barri i ja no saps si el país hi serà reconegut. Quan l’espai públic continua sent administrativament català, però cada vegada menys culturalment català. És una sensació subtil, però persistent. No et fan fora amb una ordre. Simplement el lloc deixa de respondre’t com a casa.

I això és el que costa dir sense que et vulguin caricaturitzar. El català no pateix perquè odiï ningú. Pateix perquè veu com el seu món es desfà sense que gairebé ningú li permeti anomenar la desfeta. Se li diu que tot és diversitat, que tot és normal, que tot és inevitable, que tot és progrés. Però el cos sap coses que els discursos amaguen. I el cos d’un poble també nota quan la seva terra deixa de tenir-lo com a centre.

La desubicació existencial és aquesta. Ser de casa i començar a sentir-te visitant. Caminar pels carrers que haurien de confirmar-te i notar que cada cop et retornen menys. Veure que el país no desapareix com desapareix una bandera cremada, sinó com desapareix una olor, un to, una manera de saludar, una llengua que abans donava forma a la vida comuna. No és una explosió. És una substitució lenta de la familiaritat per l’estranyesa.

Per això aquest malestar no és una anècdota emocional. És un símptoma nacional. Un poble necessita reconèixer-se en la seva terra. Necessita que la seva llengua, els seus codis i la seva memòria no siguin una presència residual, sinó l’ordre natural del lloc. Quan això es trenca, la ferida no és només política. És existencial. Perquè no perds només poder. Perds món.
Ens han volgut fer creure que sentir això és sospitós. Que trobar a faltar el rostre propi del país és una forma de tancament. Però no hi ha res més humà que voler viure en una terra que encara et parli amb la veu del teu poble. No hi ha res més natural que voler que casa teva continuï semblant casa teva.

Què és aquest malestar, doncs? És la consciència encara confusa d’una despossessió. És el moment en què el català mira el seu carrer i entén, potser sense paraules, que el conflicte ja no és només institucional, ni lingüístic, ni electoral. És molt més profund. És la lluita perquè la terra catalana continuï sent un lloc on el poble català pugui reconèixer-se, viure i continuar.

[Eulalia Mas Conde @eumasconde]

@deleslletres @ramontremosa Avui se li fa un homenatge a l'escola @VedrunaGracia, que es troba al davant de la seva petita i estimada llibreria.

[República de les Lletres @deleslletres]

La primera i molt meritòria Llibreria Ona, 1962, assolida gràcies a Espar Ticó, Jordi Úbeda i Ermengol Passola, tres gegants de la represa que van superar tota mena d'atacs.
Avui fa un any de la mort de Montserrat Úbeda, la baula perseverant que va fer-ne possible la continuïtat.

[Immaculada Mas Conde 🍂🍁🍂 @Immaculada51746]

Celebrem la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya!
"... Cedre gentil,
del Líban corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sió, ..."
Virolai. Jacint Verdaguer
@FJVerdaguer
@MuseuMontserrat
Linogravat de Just M. Llorens, monjo.

[República de les Lletres @deleslletres]

El Dr. Frederic Duran Jordà, pioner de l'hemoteràpia i creador a Barcelona (1936) del 1r servei mundial de transfusió de sang.
Un mètode aplicat a la II Guerra Mundial q va salvar moltes vides al front de batalla.
Va néixer el 25 d'abril de 1905 i va morir a l'exili (Manchester)

[República de les Lletres @deleslletres]

Des de 1939 a 1976 no es va poder publicar cap diari en català.
El 23 d'abril de 1976, gràcies a la tenacitat i perseverança de molts, va sortir el 1r número de l'Avui.
"Per sobreviure als nostres il·lusos enterradors".
10 pessetes (6 cèntims d'euro), preu de venda del 1r. número

[República de les Lletres @deleslletres]

La vigília de Sant Jordi és un bon dia per a recordar que fins el 1977 no es van poder igualar els 865 títols de llibres publicats en català el 1936.

[Josep Lluch @JosepLluchPuig]

El Sant Jordi de Montserrat Gudiol, filla de l'historiador de l'art que va salvar les pintures de Sixena