@AitorSerraPeris@GausachsNuria Com a llicenciat en filologia clàssica, especialitat de llatí, només vull dir que aquesta orientadora té tota la raó: el llatí, i encara més el grec, no serveixen per a res a secundària i batxillerat. Una altra cosa és que haurien de ser obligatoris en graus com les filologies.
@SubstituDemogra@ANCLHospitalet Hauries de saber que s'escriu l'Hospitalet de Llobregat, amb ela minúscula, excepte en posició inicial absoluta. Fer-ho en majúscula és nyordejar!
Tot aquest merder inesperat de rosegaaltars i menjaciris m'ha recordat una sentència lapidària de Francesc Pujols:
«Els capellans són prou incultes per a creure el que prediquen».
@Sesksamar7@ariaserra012 Bé, només diré que "enraonar" potser no és el millor verb: expressar, o expressar-se, fer servir, parlotejar o xarrar em semblen més adients! 😜
@antigua_roma Admiror, paries, te non cecidisse ruinis, / qui tot scriptorum taedia sustineas!
Me admira, pared, que no té hayas caido a trozos, tu, que soportas los latazos de tantos escritores!
“Un policia no pot mentir. Mentir no és un accident, és un acte deliberat. I el que es pitjor, persistir en la mentida. Sense confiança no hi ha legitimitat, i sense legitimitat, una policia esdevé, simplement, un cos represor”, escriu @QuicoSalles https://t.co/XI22oJs1Sf
El Palau Sant Jordi es va omplir fins dalt per un gran concert "solidari" per Palestina. Una trentena d’artistes, pantalles gegants, il·luminació impecable i milers de mòbils enlaire van convertir el que s’anunciava com una crida contra un “genocidi” en una festa d’autoafirmació política. La imatge més precisa del que avui podem anomenar palestinisme: una identitat moral de consum intern, pensada sobretot per fer sentir bé els qui la mostren. Que aquest macroespectacle hagi comptat amb el suport entusiasta de les principals institucions del país i amb la retransmissió de les televisions públiques —alineades amb l’agenda del PSC i dels Comuns— mostra fins a quin punt el discurs més radical sobre el conflicte s’ha convertit en política oficial subvencionada.
Hi ha una dissonància difícil de dissimular. Si el que passa a Gaza és, tal com repeteixen els organitzadors, un genocidi, ¿quin sentit té respondre-hi amb un macroesdeveniment gairebé eufòric, beneït i amplificat per les mateixes estructures públiques que haurien de preservar un mínim de prudència institucional? El genocidi, en el nostre imaginari, s’associa al dol, al silenci, a la gravetat extrema; no pas a la catarsi d’un festival amb estrelles del pop, aparicions sorpresa i ovacions d’estadi. Convertir el patiment aliè en banda sonora per a la pròpia satisfacció moral és una forma subtil d’estetitzar la tragèdia: l’horror llunyà esdevé escenografia còmoda per a les emocions dels d’aquí.
La tria de la data afegeix una capa suplementària d’incomoditat. El concert s’ha celebrat la mateixa setmana en què el món commemora el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust, instaurat per recordar l’extermini sistemàtic de sis milions de jueus europeus. Organitzar en aquests dies una gran festa polititzada on es criminalitza l’únic estat jueu i es glorifiquen figures vinculades a la violència contra civils no és només una frivolitat: és una apropiació de simbolisme i una banalització de la Xoà. L’efecte és un insult a la memòria de les víctimes, substituint el record del seu extermini per un relat en què els jueus tornen a aparèixer col·lectivament al banc dels acusats.
El missatge central de l’acte tampoc no era la pau, sinó la victòria d’una causa. Ho delata la selecció dels símbols. En un dels moments més comentats de la nit, la pantalla va projectar el rostre i les mans emmanillades de Marwan Barghouti, líder de Fatah condemnat per múltiples assassinats i per dirigir una xarxa d’atacs durant la segona Intifada. No es tracta d’un mediador, ni d’un defensor de la no-violència, sinó d’un símbol de “resistència armada”. Presentar-lo com a figura heroica en un context que es ven com a “humanitari” trenca qualsevol pretensió de neutralitat moral. ¿Què se li està dient, exactament, a Israel i al món, quan es glorifica com a màrtir un dirigent condemnat per delictes de sang?
La resposta implícita és clara: no es reclama tant la pau com la legitimitat d’un projecte polític que nega la continuïtat d’Israel. L’eslògan “Del riu al mar”, omnipresent en l’univers palestinista, no descriu un escenari de convivència entre dos estats sinó la substitució de l’únic estat jueu per una altra realitat nacional. Darrere la retòrica de drets humans, el que s’afirma és un horitzó de guerra total: un futur on Israel, tal com existeix avui, deixaria d’existir. La pau no és l’objectiu; l’objectiu és eliminar Israel, esborrar el poble jueu de la regió i, si pot ser, reescriure també la seva memòria històrica, començant per la de l’Holocaust.
1/2