Feijóo ya no lo esconde: pretende derogar la Ley de Eutanasia, a pesar de conocer historias como esta.
Quieren decirnos qué obras de teatro podemos ver, a qué personas podemos amar, qué podemos hacer con nuestro cuerpo y cómo nos tenemos que morir.
Esta es la libertad que prometía el PP.
https://t.co/cDjVJ54nXx
Salivo. Encara salivo quan recordo aquella dolça olor dels meus petits i el desig contingut de mossegar-los. Vaig llegir no sé on i no sé quan que és un desig atàvic que hem domesticat —alguns més que d’altres, és evident—, perquè jo m’he cruspit un munt de vegades els meus bebès.
Després del bany: la cremeta al culet, el bolquer, un bon massatget i comencem el joc. «Bebè, aviam aquest braceeet…» I el cantell de la meva mà esdevé una amorosa serra que fa ric-ric-ric, i de seguida, una rítmica destral que sona txac-txac-txac… i ja tenim el braç! Nyaaam, nyaaam, nyaaam… «Ummm, que bo que està el Joseeep…» I en Josep riu i m’ofereix el braç dret.
La cerimònia segueix amb la panxulina: ric-ric-ric… txac-txac-txac… «Ummm, com m’agrada la panxeta del meu Bebèee!» I l’omplo de sonors petarrons. «Quina gana que té la mamaaa! Em penso que m’hauré de menjar també aquestes cametes tan molsudetes, sí?» I en Josep alça la cama esquerra i riu, i riu, i riu. «I les galtones? Que em puc menjar aquestes galtonetes vermelletes?» El meu Bebè, rosset i blanquet, gira la carona i el mossego —nyam, nyam, nyam—, amagant les dents dins dels llavis. Literalment, m’he d’anar empassant la baba que em cau.
Un dia, que suposo que devia tenir pressa per posar-li el pijama —potser perquè em cridava la Berta, potser perquè jo tenia el dia tort—, no me’l vaig «menjar». Després del sopar, rentem les dents, acotxo la Berta al seu llitet i duc el Josep al seu bressol. Però, quan m’ajupo per fer-li el petó de bona nit, el meu preciós i dolç bebè em diu «No, mama. Nones no! Iki-iki, llaka-llaka», i alça el braç dret.
Els anys han passat —massa de pressa que han passat— i encara, de tant en tant, amb premeditació i absoluta traïdoria, entro silenciosament a l’habitació del meu fill mentre, d’esquenes a la porta, pica el teclat de l’ordinador o toca la guitarra, i el sorprenc amb un mossec tendre transmutat en un petó.
#JosepBoan #Reforma142CP #StopViolenciaViaria #JustíciaBoan #nofueunaccidente #LleiBoan
Ha insultado a los andaluces, los maestros, las mujeres, a las personas trans, LGTBI, las familias diversas, los sindicatos...
Pero a quien realmente insulta es a la inteligencia.
Som conscients del que ens juguem amb aquestes eleccions?
Ens juguem acabar a la més abaoluta ruïna, com Argentina (PP+Vox).
Perquè quan 1/3 de la població acabi en la més absoluta pobresa, de què servirà sentir-se i ser independentista?
No menystinguem el poder de les urnes.
«Aprendí que quien no te busca, no te extraña. Que quien no te extraña, no te quiere. Que la vida decide quién entra en ella, pero tú decides quién se queda. Que la verdad duele una vez, pero la mentira duele siempre. Por eso, valora a quien te valora y no trates como prioridad a quien te trata como una opción.»
Vaig trobar aquestes paraules al mòbil del meu Bebè; del Josep per a alguns, del Boan per a d'altres. D'un nen dolç i un home extraordinari que us ha trobat, que mai us mentirà, que us valora i us estima. Gràcies per deixar-lo entrar a les vostres vides.
#JosepBoan #Reforma142CP #StopViolenciaViaria #JustíciaBoan #nofueunaccidente #LleiBoan
Li vam regalar un nom, un nom que n'amagava molts d'altres: Josep, Pep, Pepo, Giuseppe... I Boan per als amics. Però sembla que no en tenia prou! És un cas com un cabàs.
Bona nit, família.
I bon dia per als qui trobeu demà el meu petit Transformer!
#JosepBoan#Reforma142CP #StopViolenciaViaria #JustíciaBoan #nofueunaccidente #LleiBoan
M’encanta jugar a perseguir els meus fills. Me’ls miro fixament, em col·loco com una corredora a la línia de sortida i crido: «Ai, que et menjaré el culet!». Tots dos surten esperitats cap al sofà, s’hi enfilen d'un bot i s’acaba la cursa. Gairebé sempre n'hi ha prou amb el crit i una primera passa perquè fugin cames ajudeu-me de la cuina, on estic enfeinada fent el sopar.
Ara mateix sento les seves rialles nervioses i la veu de la Berta, la gran, que xiuxiueja: «Vés-hi tu, Josep». De seguida, noto els passos silenciosos del menut acostant-se a la porta. «Cacacaquííiiiiii!», crida sense treure's el xumet de la boca. Jo soc d’esquenes, batent els ous per a la truita; em giro de cop, entono la cantarella d’«Ai, que et menjaré el culet!» i faig el gest d'arrencar a córrer. En Josep fuig cap al sofà entre crits i rialles, tot i que jo ni tan sols el segueixo. Al cap d'un segon, torna a començar el joc, però aquest cop amb reforços. «Ja soc aquí!», crida la Berta. «CACACAQUIIIIII!», hi torna en Josep. L’escena es repeteix una vegada i una altra fins que, per fi, serveixo el sopar als plats. Llavors sí: els persegueixo de debò fins al sofà i me’ls menjo a petons.
#JosepBoan #Reforma142CP #StopViolenciaViaria #JustíciaBoan #nofueunaccidente #LleiBoan
Que a estas alturas siga mintiendo de esta manera…las fotos con Dorado son de 1995. Dorado fue detenido en la operación Nécora en 1990, 5 años antes.
Los 2 verificadores que estaban presentes ¿no tenían nada que decir al respecto? Miente porque fue amigo de un narcotraficante a sabiendas de que lo era. Y eso lo inhabilita para presidir un país.
Recordo com si fos avui aquella carona d’angelet, els ullets rodons i les galtes molsudes. Encara puc veure el desconcert i la por en la mirada del meu petit príncep la tarda que va descobrir que les mares no som immortals.
—Mamà, tu et molilàs? —em va preguntar amb veu tremolosa.
No vaig voler alimentar la por a la pèrdua d’aquella criatura tan tendra. Per això, li vaig respondre que, quan la mort vingués a buscar-me, jo ja seria molt i molt vella, i ell ja seria pare d'uns fills que jo hauria cuidat amb el mateix amor amb què el cuidava a ell.
Però una tarda, com tantes d'altres, en Josep va treure el cap per la porta de l'escola. Em vaig ajupir per abraçar-lo, però ell es va quedar palplantat davant meu, mirant-me fixament, i va esclatar a plorar desconsoladament.
—Què t'ha passat, bonic? —li vaig demanar, espantada.
Entre llàgrimes i sanglots, en Josep va assenyalar amb el ditet els meus cabells, que ja no eren castanys, sinó del color de l’ordi madur. Un parell d’hores a la perruqueria havien obrat un canvi radical; prou perquè el meu fillet cregués que la mama, de cop i volta, s'havia fet vella, molt i molt vella.
#JosepBoan #Reforma142CP #StopViolenciaViaria #JustíciaBoan #nofueunaccidente #LleiBoan
¿Y si fueran, "por suerte", "solo"... 44 jueces asesinados, o 44 concejales, o 44 policías, o 44 futbolistas, o 44 periodistas? ¿o 44 youtubers al año?