Voy a decir algo que probablemente moleste a muchos.
Hace 45 años, Steve Perry hacía esto sobre un escenario.
Sin autotune. Sin inteligencia artificial.
Solo su voz y músicos tocando en directo.
Y ahora viene la pregunta incómoda:
¿Cuántos cantantes actuales podrían igualar esta actuación?
Com a fill d’immigrants andalusos i gallecs, estic fins els collons d’aquesta falsa narrativa de merda. Catalunya ha sigut un dels punts neuràlgics de la lluita obrera a Europa des de mitjan segle XIX, i aquesta tesi només respon a voler estigmatitzar els catalans com a burgesos.
Quan els usuaris de RENFE ens queixàvem de la qualitat del servei, els maquinistes MAI van fer cap vaga. MAI. Ara, la falta d’inversió denunciada durant anys per qui paga el bitllet ha tingut conseqüències. I els usuaris continuen oblidats, maltractats, humiliats. Vergonya.
Sabies que l'actual cúpula de Renfe està farcida de càrrecs polítics de Sumar/Comuns amb ínfima capacitació tècnica?
Només són uns aprofitats que van de 'fregir d'impostos' i 'exprópiese' com arguments de pes per viure dels que suen la cansalada treballant i pagant impostos
LA FESTA QUE HA TRENCAT LA FICCIÓ
El triomf de la selecció espanyola al Mundial no ha creat l’esquerda. L’ha il·luminada.
Un Mundial és una litúrgia nacional massiva. Durant unes hores cau tot el maquillatge institucional, tota la comèdia de la convivència i tot el llenguatge ensucrat de país de tots. La gent no surt al carrer a celebrar una gestió administrativa. Surt a celebrar una pertinença. Una bandera. Una selecció. Un nosaltres.
I aquí és on Catalunya es veu tal com és, no tal com la volen vendre.
Quan a Catalunya milers de persones celebren el triomf d’Espanya com una victòria pròpia, no estem parlant només de futbol. Estem veient una realitat nacional espanyola instal·lada dins el país, perfectament viva, emocionalment forta i amb estat al darrere. I al costat, una Nació Catalana que mira aquella escena i entén que allò no és una festa neutra, sinó la presència d’un poder nacional aliè fent-se amo simbòlic del carrer.
Això és l’esquerda.
No és simplement esquerra contra dreta. No és bons veïns contra radicals. No és convivència contra intolerància. L’esquerda és entre una Catalunya entesa com a tros d’Espanya habitat per ciutadans espanyols i una Catalunya entesa com la terra d’un poble català que encara vol continuar essent poble. És entre població administrada i nació pendent de poder. És entre els qui viuen el triomf d’Espanya com a alegria pròpia i els qui el veuen com una escena colonial perfectament normalitzada.
El que vindrà després no serà una pacificació real, sinó una administració cada vegada més nerviosa de la contradicció. L’autonomia intentarà fer veure que pot contenir dues lleialtats nacionals oposades dins una mateixa paraula amable. Catalunya. Però aquesta paraula ja no aguantarà igual. Per uns voldrà dir una comunitat nacional catalana amb dret a manar-se. Per uns altres voldrà dir una regió espanyola on també es parla català, si convé i sense molestar gaire.
Aquesta diferència ja no quedarà tancada als llibres, als fils de X o als discursos d’uns quants pesats. Baixarà al carrer. A la festa major. A l’escola. Al club esportiu. Al comerç. Al grup de pares. A la conversa de feina. Al balcó. Al bar on uns celebren Espanya i altres callen amb la mateixa sensació amarga de sempre.
I quan això passi, el poder farà una cosa molt concreta. Intentarà convertir el català que assenyala l’esquerda en el culpable de l’esquerda. No diran que hi ha un conflicte nacional. Diran que hi ha gent que crispa. No diran que l’espanyolitat ocupa el carrer català amb naturalitat de poder. Diran que alguns no saben conviure. No diran que Catalunya està nacionalment partida. Diran que cal rebaixar el to.
Aquesta serà una de les conseqüències més perilloses. El català que encara vol posar la nació al centre serà presentat com el problema, mentre l’espanyolitat massiva serà tractada com normalitat social. La bandera espanyola al carrer serà festa. La incomoditat catalana serà extremisme. El crit d’Espanya serà alegria popular. La resposta catalana serà tensió.
Això accelerarà una tria que molts voldrien evitar. O Catalunya es pensa com a nació catalana i construeix poder propi, o quedarà reduïda a una administració que gestiona lleialtats espanyoles, catalanes, indiferents i importades sota el mateix sostre podrit de la convivència obligatòria.
El Mundial ha fet de mirall. I els miralls, quan t’ensenyen una cosa lletja, fan dues feines. O t’obliguen a despertar, o t’obliguen a mentir millor.
Ara veurem què triem els catalans.
Avui una dona al tren explicava que deixarà la feina. Té un nadó i no pot estar perdent hores atrapada al tren de rodalies constantment sense saber quan arribarà a casa.
Al lloc on treballo cada cop més gent intenta arribar en cotxe per manca d'opció de transport públic, però com que les rondes de Bcn es saturen a les 6:30h i costa trobar pàrquing, condueixen de nit i acaben de dormir al cotxe esperant que sigui l'hora d'entrar al curro.
És una situació de gradual col·lapse del país mentre el govern es dedica a cobrir els responsables.
https://t.co/d7hAhfkaM8
Historias de usuarios que deciden bajarse para siempre de Rodalies: “Ya me afectaba a la salud mental”. La última crisis ha dado la puntilla al servicio, pero la pérdida de pasajeros viene de mucho antes. https://t.co/RTjgLP79wg
Publiquem amb la @VictriaVic una anàlisi sobre totes i cadascuna les incidències de Rodalies durant una dècada segons informes oficials
És el retrat d'una dècada de decadencia: els retards s'han doblat i les cancel•lacions quadruplicat des de 2012: https://t.co/Nziy6HOz1m
@rodalies Perquè el tren de les 7:32 (Lavern) ha desaparegut? A les 7:00 el podies veure a l’App… És una vergonya el tracte que doneu a l’usuari. Ni una sola explicació.
A megalithic monument in Spain that's older than the Pyramids was recently uncovered from its watery hiding place by a drought. At 7000 years old, the "Spanish Stonehenge" is actually some 2000 years older than Stonehenge itself.
La entrevista nunca emitida de Jesús Quintero a José María García en TVE sobre Florentino Pérez. Aquí empezó la censura, murió el periodismo y nacieron las cloacas de Ferreras.
¡Adiós maestro!
Nueva York está enferma. Hay un virus que hace décadas se apoderó de la ciudad y se extiende cada día más. Acompáñane en esta historia porque a mí me tiene loco.