Top Tweets for #ReformaCP142

A la pantalla del meu mòbil apareix l’avís d’una publicació. Una fotografia del meu fill amb un peu de pàgina: “18/4 Lista de Carolina Cauzard” La Carol…la Carol del Josep adolescent, del Josep del mama, és que els pares li han llogat una discoteca pel seu aniversari i ens han convidat també a quedar-nos a dormir a casa seva . Porfi, porfi, deixa-m’hi anar. La Carol de la sessió de les 500 fotos. La Carol de les festes de Vall-de-roures, del “Cagolina pásame la vegduga”. La Carol, l’amiga del meu fill a la que encara no he abraçat. I jo li escric un missatge per agrair-li que tingui present el meu fill, per fer saber al món com se l’estima. “Gràcies, Gràcies. Gràcies. No sé com expressar quant de bé em fas. T’estimo, Carol 🫂” I la Carol em contesta. Escriu que el Boan sempre estarà en els seus dies. Sempre. Que havia fet la llista de cançons ja feia molt de temps; que les cançons que havia triat la feien sentir que el meu fill estava aprop seu; que no hi havia ningú més a qui li agradés la música com a ell. Que sent molt de dolor perquè sap perfectament que si el Boan estigués amb nosaltres hagués continuat il·luminant les nostres vides com només ell sabia fer. Que des que se'n va anar ha passat per moments molt foscos i sap que si ell hi hagués estat tot seria completament diferent. I escriu “no saps com el necessito i com l’he arribat a necessitar”. Quantes vides ferides sense cap conseqüència per al feridor… #JosepBoan #Reforma142CP #StopViolenciaViaria #JustíciaBoan #nofueunaccidente

Un fill que perd els pares esdevé orfe. Una esposa que perd el marit, vídua. No soc ni una cosa ni l’altra: el meu pare no va morir. El meu espòs és amb mi. Però no el meu fill. Vaig haver de deixar el seu cos en un lloc del que no puc ni dir-ne ni escriure’n el nom; un dimecres d’agost, un dimecres de cel blau i sol lluent. Va ser diumenge, un diumenge preciós. Em va trucar. Volia que escoltés el so d’una gaita que sonava allà on la terra s’acaba. Cel blau cel. Mar blau mar. Poc després, camí de Santiago, un conductor el va matar. Què soc? Quina paraula acompanya una mare obligada a separar-se del cos del fill? No n’hi ha. No hi ha cap nom, cap adjectiu. I no n’hi ha cap perquè no pot ser. I com que no pot ser, en Josep fa dies que em recorda que divendres és el seu 25è aniversari i que quan la seva germana va fer els 25 li vas regalar un anell perquè 25 anys són un quart de segle i l’anell el podrà regalar a la Greta quan en faci 25 i jo no vull un anell, però suposo que serà un regal com el de la Berta, un regal que jo li pugui regalar al meu fill quan faci els que divendres faig jo. I li contesto que sí, que el seu regal serà equivalent al de la seva germana i que ets molt pesat i ja està bé de preguntar que no penso donar-li cap pista i que no el vull tornar a sentir o es queda sense regal de quart de segle. Poc s’imagina el meu Bebè quin tros de rellotge que li he comprat. Em deleixo per veure’l obrir la capsa i gravar el salt que farà quan aparegui el rellotge. Potser que no em maquilli, que sé que em menjarà a petons. A tu, que has llegit la desolació que des d’aquell diumenge duc per vestit, quan condueixis el teu vehicle No beguis No corris Respecta els senyals No usis el mòbil Posa tots els sentits en la conducció Volem que tothom torni a casa. Tu també. #JosepBoan #Reforma142CP #StopViolenciaViaria #JustíciaBoan

“BORN TO RIDE”. A lloms de la seva Bagheera, el meu fill és feliç, molt feliç. El meu fill és feliç dessota el cel de sol i el cel de vent i el cel de pluja. El meu fill és feliç sota la lluna i els estels. El meu fill és feliç perquè el somni s’ha fet realitat. I ningú té cap dret de robar-nos els somnis. #JosepBoan #Reforma142CP #StopViolenciaViaria #JustíciaBoan

ÉL es mi Cielo, mi Sol, mi Luna. ÉL es la Estrella que ilumina mi Oscuridad, que señala mi Camino. ÉL es el Agua que calma la Sed, el Aire que respiro. ÉL es la Luz de mi vida. ÉL es mi Amor. ÉL es mi Hijo. Él es Josep. Josep Boan i Rosanes Un Homicida le robó la Vida. También tiene nombre: asier gonzález silva. SI CONDUCES: Respeta los límites de velocidad No bebas No cojas el móvil Pon tus cinco sentidos en la conducción: te esperan en casa. Nos esperan en casa. A todos. Yo esperaba a mi marido y a mi hijo. Pero a Josep, un conductor le robó la vida y levantó un muro infranqueable en el camino de las nuestras. No quieras ser ese conductor. Te deseo un feliz regreso a casa. #JosepBoan #Reforma142CP #StopViolenciaViaria #JustíciaBoan

JO SOC EL SOMNI … La moto del Josep. La moto que el va fer feliç. Una Yamaha XSR negra. El pare va esperar en aquell maleït revolt de carretera fins que la van carregar en un camió i se la van endur, com abans, en un espai de temps sense temps, una ambulància sense llums ni sirena s’havia endut el nostre fill. I un dia com qualsevol altre, rebo un missatge que em sacseja: un braç tatuat amb un nom, el nom de la moto del meu nen. En Josep l’havia batejada: es diu Bagheera, la bondadosa pantera del Llibre de la Selva. I, per un moment, desperto de la letargia en la que sobrevisc sense sentit ni sentits i demano al pare del meu Bebè On és la moto del Josep, Chus? On és?Busca-la!Troba-la! Que torni a casa! Que la Bagheera torni a casa. Que torni a casa el somni del Josep! I el meu marit truca a la Guàrdia Civil. I em diu que la Bagheera és a Galícia, en un dipòsit. Li han enviat una fotografia i me l’ensenya. Està sola, al ras, bruta i plena d’herbotes. I crido desolada Que torni, sisplau, que torni, que el Josep se l’estima, que li va regalar un nom…I en unes setmanes, la Bagheera retorna a casa ajaguda a la part del darrera d’una furgoneta. Els amics del Josep, en Jordi i en Roger, l’esperen. I la prenen. I la miren. I l’acaricien. I ploren en silenci. L’amorosa pantera no té rostre ni les potes davanteres. L’estomac obert. L’esquena destrossada. Però, quan el meu marit gira la clau, la Bagheera emet un tènue rugit. I el pare del meu Bebè, l’home que va tornar des del Final de la Terra el dia que el Sol va deixar de lluir, el pare que va conduir la nit en què el cel va expulsar les estrelles, pren la llista de totes les peces que el fill vol comprar per embellir la Bagheera i que té penjada al suro de l’escriptori de la seva habitació. Una ratlla esborra la paraula “retrovisor” i una altra, “selló”, dues peces que en Josep ja havia canviat però que no han tornat, com tampoc van tornar el cinturó, ni les seves botes, ni cap peça de la roba que duia el dia que el Sol es va pondre per no sortir mai més. I el Boan pare busca el millor cirurgià i li demana que faci el que sigui per tornar-la a la vida. No importa el que costi. En Josep té diners, els diners amb què han volorat la seva vida. I comprem una moto nova i a la Bagheera li trasplanten la columna, l’estòmac, la pota davantera, una orella, l’ull. I la fan més bella amb les noves peces de la llista de desitjos del Josep. I després d’un temps convalescent, es recupera. I torna a rugir, més fort encara. I torna a lluir, negra pantera, bella entre les belles com bell és el seu amo. I marxem cap a Begues a fer les corbes que enamoren el nostre fill. I quan arribem a la Rambla, abracem la Judith, la Carla, la Pachu i la Marta que ens mostren, amb orgull, el tatuatge que, per l’amic que enyoren, s’han fet dibuixar al braç: 3597 LBB. I per primer cop llegeixo la matrícula. I escolto la Bagheera com em xiuxiueja a cau d’orella: mare, soc el somni del Josep, d”elbebè”, del teu Bebè, del nen que em va somiar, de l’home que va fer realitat el seu somni. #JosepBoan #Reforma142CP #StopViolenciaViaria #JustíciaBoan

LA BONDAT. Quan els meus fills encara no volaven sols, els divendres al vespre eren especials. Paràvem taula a la cuina i sopàvem tots quatre, sense pressa, que no cal que la Berta i el Josep siguin al llit a quarts de nou, que demà no els he de llevar a les 7. I no només eren especials perquè hi érem tots quatre sinó perquè no hi havia verdura ni peix. Al bell mig de la taula dels sopars de divendres hi havia sempre una fusta d’embotits i una altra de formatges: pernil del bo, sobrassada, xoriço, fuet, llom en adob i pernil de gall dindi fumat; formatge de cabra -tendre i curat-, parmesà, flors de tête de Moine, gorgonzola, idiazabal…i una platerada de pa amb tomàquet ben sucat. El pernil de gall dindi i el fuet esperaven pacients les mans del meu Bebè, que ja no ho era tant, gens amant dels sabors contundents. També l’esperaven una flor i un tallet de formatge tendre. I una llesca de pa amb tomàquet, que dues ja no tinc més gana, mama. La resta d’embotits i formatges eren els favorits de la Berta i del papa. I sopàvem a poc a poquet, ara un tall d’això, ara un pessic d’allò. I ens posàvem al dia del que no ens havíem pogut explicar que de dilluns a divendres tot és corre cap aquí, corre cap allà. I un d’aquells sopars de divendres el pare dels meus Tresors, el meu company de vida, demana a la Berta i al Josep Aviam nens. Quin és el lloc on us faria més il·lusió d’anar? Si poguéssiu triar-ne un, quin triaríeu? Berta, tu on voldries anar? I la Berta no dubta ni un segon: Jo vull anar a Euro Disney. A Euro Disney, sí, sí! Crida entusiasmada la nostra filla. El meu Bebè, que ja no ho és tant, no diu res. I tu, Josep? li demana ara el pare. Jo estava dempeus al seu darrere, potser recollint, potser tornant de buscar alguna cosa que era fora de la cuina i no li veia pas la carona. Recordo, però, el to de veu pausat quan va contestar Jo vull anar al cel a veure el iaio Suso. I vaig sentir al cor una onada d’orgull per aquella criatura que, estava segura, acabava d’obrir les portes del cel a un home que no va voler estimar-lo però al que ell sí que havia sabut estimar. #JosepBoan #Reforma142CP #StopViolenciaViaria #Justicia

CARTA AL HOMICIDA DE MI HIJO Esta carta es para ti, para el hombre que segó la vida de mi hijo, a nuestro hijo, para el hombre que ha privado a una hermana de su único hermano, que ha agriado el tiempo que a mis padres les queda por vivir; que ha herido a Sergi, Mariona, Judith, Irma, Jordi, Roger, Maria, Julia, Mireia, Olalla, Sira, Paula, Mónica, Alicia, Pau, Pol,… que ha herido profundamente a unos jóvenes que siguen enviando mensajes a su gran amigo, mensajes sin respuesta. Tu osadia, tu temeridad, tu egoismo, tu falta de respeto hacia todo aquél que no seas tú, han hecho desaparecer de un golpe de acelerador al compañero de clase, al alumno, al futuro profesor de historia, al futuro tio, al futuro padre. Esta carta es para ti, y cuando acabe de escribirla, rozaré con la yema de mi dedo índice el recuadro de la pantalla donde leo “tuita” y esperaré, pacientemente, a que mis palabras se transformen en las ondas que llegan hasta la otra orilla de un estanque de aguas mansas cuando alguien lanza una piedra; esperaré que mis palabras viajen hasta Galicia. No sé si mi carta llegará a tus manos. No me importa. Será suficiente que sepas de su existencia, que sepas que la he escrito para tus oidos, que no para tus ojos, los mismos ojos con los que, dijiste a la juez, haber visto las señales de 70 km por hora y la señal de curva peligrosa; los mismos ojos que vieron una sombra, un animal al que debías esquivar (te escucho declarando ante “su señoría”, impertérrito, mentira tras mentira) y que por eso invadiste el carril contrario impactando como un misil contra la moto que conducía mi hijo ante la mirada horrorizada de su padre. Los mismos ojos que, segun declaraste, vieron a mi hijo tumbado en el arcén de una carretera sin arcén; que no supieron ver a un padre desesperado buscando a un hijo que no encontraba. Saliste del coche y te alejaste todo lo que pudiste, tú y tus dos compañeros. Tú, un enfermero que no socorrió a un herido… ¿O sabías que a la velocidad a la que circulabas, el 116 que luces tatuado en el brazo, y que negaste por segunda vez ante la juez, era imposible que mi hijo hubiera sobrevivido? Nada, no hiciste nada. Ni en aquel momento ni nunca. 👇🏽