Els ferroviaris alemanys dels anys 30 i 40 també eren classe treballadora, servidors públics i pares de família.
Tot el que guanyaven ho portaven a casa. Bona gent.
El meu avi, de la Lliga, exiliat fugint de la FAI i tornat després amb dificultats per no ser afí al règim, va escriure al Gaziel l’abril del 1961 una carta de la qual conservo el esborrany i on deia: “L’única solució és la independència, com passa amb els matrimonis mal avinguts”. A la qual cosa en Gaziel va respondre amb una sèrie de notes.
Tots els catalans som independentistes, encara que alguns no ho sàpiguen. Tanmateix, la bena dels ulls ens cau de ben petits, de més grans, o potser mai. Justificar el fet de tenir una identitat nacional dual és, al meu entendre, una bestiesa reservada a les nacions derrotades, perquè els seus membres acaben creient que, acceptant el relat del vencedor, aquest serà misericordiós amb ells i els tractarà com a iguals.
Això no ha passat mai, no passa i no passarà. Els guanyadors sempre volen que renunciïs al que ets, perquè els recorda que no ets com ells i que són els responsables que no te’ls estimis com voldrien; per això apareix l’ “a por ellos” sempre que algú es mou per recobrar la llibertat. La meva bena va caure fa tants anys que ja la podríem exposar en un museu i, encara que he de reconèixer que després de tantes militàncies, tant de temps i tants diners esmerçats no ens n’hem sortit fins ara, no penso baixar del burro; més aviat continuo convidant tothom que puc a pujar-hi.
Tinc el convenciment que la independència, a banda de justa o injusta, històricament justificable o no, és la millor solució per Catalunya i per Espanya. Espanya està condemnada a construir els seus mecanismes de poder de tal manera que puguin reprimir legalment qui se surti del discurs nacional, per sobre de règims i sistemes de governança, a fi d’impedir el dret d’autodeterminació dels pobles; la qual cosa permet que aquest monstre de la justícia ad personam, de la revenja financera, normativa o impositiva, pugui posar-se en marxa contra qualsevol dels seus ciutadans —si només ho fos, per escrit, en contra de determinades minories nacionals estaríem parlant d’una altra cosa— i això darrer afecta qualsevol espanyol que es trobi en posició d’enfrontar-se als que mouen els fils del règim de torn, sigui monàrquic, dictatorial o republicà.
Mai dic “puta Espanya” perquè trobo que l’insult ens entorpeix el raonament, la ira és mala amiga de la proposta, de la solució o de l’avaluació de la realitat. A més a més, no tinc per què ofendre els amics que tinc a l’altiplà només per ofendre’ls, no té cap mena de sentit.
Si els retrec quelcom és el seu silenci quan la policia cridava “que nos dejen actuar” o “a por ellos”. No perquè en fossin subjectes actius —molts són gent enraonada— sinó perquè van actuar com els alumnes de la classe que miren i no fan res quan el bully rebenta la cara al raret que li planta cara perquè no vol passar pel tubo.
No contents amb haver mirat cap a una altra banda, molts van acabar explicant-se que ens ho havíem buscat, que si la minifaldilla indepe, que si ens vestíem com putes, en aquell mecanisme tan humà de convertir la pròpia covardia en una justificació moral a posteriori. Aquella covardia i aquella manca d’empatia és el que els puc retreure; insultar no du enlloc.
I això em fa defensar la idea de “ni oblit ni perdó”, no en el sentit de viure instal·lat en la rancúnia, sinó en el de no acceptar que la normalització consisteixi a fer veure que no va passar res.
De la mateixa manera que no em sento en la necessitat d’insultar genèricament els espanyols, o caricaturitzar-los, o menysprear-los, res em farà moure ni un mil·límetre del convenciment que cal partir peres i que cadascú faci el que cregui convenient amb el seu país.
No tinc cap possibilitat d’oblidar, ni d’acceptar que la reconciliació exigeixi esborrar les responsabilitats del que va passar, ni de ser pacificat, que no ho estic malgrat els pactes vergonyosos dels partits autonomistes, la insistència dels mitjans de comunicació, les enquestes, les audiències de la Roja o les “boles negres” republicanes.
Ni ERC ni Junts, ni mercat del peix, ni carro del peix, ni peix al cove. Tot això parteix d’acceptar, precisament, que la nostra pertinença a Espanya és el marc natural dins del qual hem de negociar una llei més, un càrrec més, una competència més o una reforma més, quan ells mateixos ens recorden constantment quin és el marc real: “¿Qué pone en tu DNI?”, “eres español y morirás español”, “Cataluña es España”.
No hi ha legislació a negociar, ni càrrec al qual aspirar, ni reforma sobre la qual influir que resolgui això, perquè portem tant de temps fent pedagogia i tractant de fer-los canviar, de convèncer-los que Espanya hauria de ser una altra cosa, com dies fa que un català —el darrer va ser Pi i Margall el 1873— no presideix el Consell de Ministres: exactament avui fa 55.970 dies.
Ni Front d’Aragó ni Terç de la Mare de Déu de Montserrat, perquè ja vam fer l’any 36 aquesta cosa tan nostra d’acabar posant catalans en bàndols espanyols enfrontats entre ells, i mireu quines conseqüències.
I és precisament per això que votaré Alhora, no perquè pensi que la independència es farà al Congreso ni perquè cregui que Madrid ens hagi de resoldre res, sinó perquè vull que, també allà, quedi constància que això no s’ha acabat, que no tots els catalans estem pacificats i que encara n’hi ha que considerem vigent el conflicte polític que l’Estat voldria donar per liquidat.
Farem el que sigui necessari i estigui al nostre abast, amb les eines que tinguem en cada moment —fins i tot presentar-nos davant dels espanyols al seu propi parlament per recordar-los-ho— fins que els catalans puguem decidir i exercir el nostre futur, des de Catalunya, sense demanar permís a ningú, i Espanya pugui, finalment, dedicar-se a fer la seva a casa seva.
Tal dia com avui de 1929, el català Carles Flix, nascut al barri de Gràcia, va guanyar el títol europeu del pes gall de boxa. Acabada la guerra va ser afusellat pel franquisme al Camp de la Bota per haver estat escorta personal del president Companys.
A dia d’avui, a Barcelona, tot el peix està venut
S’acosten les eleccions municipals i aviat entrarem en la inevitable espiral de bajanades, promeses impossibles i postureig de tots els candidats i partits.
Però, ara mateix, l’única candidatura que ho té bé per guanyar l’alcaldia és la de sempre: el PSC. Tant se val si voteu PP, Vox, CUP, ERC o Comuns. A l’hora de la veritat, Collboni i la resta de la crosta sempre sumaran.
El PSC s’ha convertit en una mena de Rússia Unida de Putin aplicada a Barcelona: voteu el que voteu, combineu les sigles com vulgueu i feu totes les cabrioles ideològiques que calgui; al final, l’alcaldia serà seva.
Podrà governar «per l’esquerra», amb els vots d’ERC, Comuns i CUP, o governar «per Espanya», amb el suport del PP, els Comuns i Vox. Tot dependrà de les necessitats del moment i de les geometries variables de caire Manuel Valls–Colau.
L’altre partit que ho té bé per continuar espoliant els barcelonins des de les diverses menjadores municipals és el PSUC. Ai, perdó: els Comuns. De fet, ja tenim Ada Colau fent precampanya d’activista, com si no hagués governat Barcelona durant vuit anys.
La dreta no suma, tret que Aliança Catalana aconsegueixi convèncer el PP i Vox i soni la flauta. Junts, per la seva banda, prefereix morir d’inanició electoral abans que suïcidar-se donant suport a AC.
I l’independentisme tampoc no suma ni sumarà. Perquè, mentre el PSC no farà cap escarafall davant el suport de Vox o del PP, la CUP, ERC i Junts no faran mai un front amb AC sense el permís previ de Marx, Popper i el rector de torn de la Universitat Autònoma.
En aquest context, caldria una candidatura que fugís d’aquest desgavell programat pel sistema. Una candidatura que sumés l’esforç de gent amb quatre dits de front i sense el cul llogat; que entengués Barcelona i els seus problemes reals, i que estigués disposada a entomar la redirecció d’aquest transatlàntic que és la ciutat.
A mi, és clar, m’agradaria que aquesta candidatura es formés a l’entorn d’ @alhora_cat , i amb una clara vocació de sumar persones solvents, independents i arrelades a Barcelona.
Sense nostàlgies xarones. Sense cursileries historiogràfiques. Sense grans causes mundials d’alta volada i nul·la incidència en la vida dels ciutadans.
Falten vuit mesos.
Us llegeixo.
Moltes gràcies per la vostra atenció en aquesta matèria.
Es una vergonya que els vostres xofers no respectin els horaris. Ha passat pel pompeu el 15.1 en comptes de a les 14 04 a les 1400.
@BusGarraf . Ens ha deixat a terra almenys a 2 persones. No es acceptable aquest comportament.
El pollastre amb escamarlans no és una recepta de restaurant. És la prova que a Catalunya ja teníem la cuina de fusió quan la resta del món ni havia sentit la paraula.
Mar i muntanya al mateix plat. Dues proteïnes que no haurien de funcionar juntes i que, amb una bona picada, es converteixen en una de les salses més complexes de tota la cuina catalana.
Ingredients per a 4 persones:
— 1 pollastre de pagès tallat a vuitens (~1,5 kg)
— 8 escamarlans frescos
— 2 cebes grosses
— 3 tomàquets madurs ratllats
— 1 copa de vi ranci (jo també li poso una mica de conyac)
— Oli d'oliva verge extra, llorer, canyella, sal i pebre negre
Per a la picada:
— 12 ametlles torrades
— 12 avellanes torrades
— 2 grans d'all
— 1 llesca de pa fregit
— Julivert fresc
Preparació:
Salpebra el pollastre i enrosseix-lo en una cassola de fang amb oli ben calent fins que quedi daurat per tots costats. Reserva'l.
En el mateix oli, sofregeix la ceba picada a foc lent. Sense presses. Trenta minuts com a mínim fins que quedi caramel·litzada de debò.
Afegeix el tomàquet ratllat. Cou fins que l'oli se separi del tomàquet: és el senyal que el sofregit és llest.
Torna el pollastre a la cassola. Rega amb el vi ranci i el conyac i deixa evaporar l'alcohol. Cobreix just amb aigua o brou. Aquí és quan poso la canyella en pols. Potser no és a la recepta clàssica però a mi m'agrada posar una mica de canyella a aquest tipus de plats.
Tapa i cou a foc mig-baix. A mi m'agrada tenir-lo molta estona fent xup-xup però això ja és qüestió de gustos.
Mentre, prepara la picada: al morter, aixafa les ametlles, les avellanes, l'all, el pa fregit i el julivert fins obtenir una pasta espessa. Desfés-la amb una mica de brou de la cassola.
Incorpora els escamarlans i la picada. Cinc minuts més, el temps just que els escamarlans agafin color sense passar-se. La picada és el que lliga la salsa i el que converteix un guisat en una recepta catalana.
Rectifica de sal i serveix a taula en la mateixa cassola de fang.
El secret real: no prenguis dreceres amb el sofregit ni amb la picada. Amb aquests dos passos ben fets, la resta es fa sola.
Ah, i l'endemà encara és més bo.
Al primer comentari tens el grup de Telegram on compartim receptes com aquesta.