A un pas del col·lapse
Els números són tossuts. Es pot construir un relat polític, es poden maquillar estadístiques, es poden ajornar debats incòmodes. Però arriba un moment en què els indicadors macroeconòmics i socials parlen per si sols. I el que ens estan dient és inquietant.
No estem davant d’un problema puntual. Estem davant d’un model que comença a mostrar símptomes clars d’esgotament.
Ahir mateix sabíem que Catalunya quedarà exclosa dels informes PISA després que es detectessin irregularitats en la selecció de la mostra. El fet és greu per si mateix. Però encara és més greu el que revela. Tothom entén quin era el problema de fons: intentar amagar l’impacte que té sobre el sistema educatiu una escolarització molt intensa de població d’origen immigrant, sovint procedent de contextos amb enormes dificultats lingüístiques, econòmiques i socials. El resultat és un fracàs escolar creixent que ja no es pot dissimular.
Però aquest és només un indicador.
L’Informe Fènix mostrava una altra dada encara més preocupant: Catalunya fa anys que perd PIB per càpita. L’economia continua creixent en volum, sí. Però la prosperitat dels ciutadans disminueix. Creixem perquè som més persones, no perquè cadascun de nosaltres produeixi més riquesa. És exactament el patró d’un model econòmic basat en sectors intensius en mà d’obra poc qualificada i salaris baixos, més que no pas en productivitat, innovació o valor afegit.
També les dades del mercat laboral són eloqüents. Les estadístiques publicades recentment mostren que la taxa d’atur entre la població estrangera és gairebé tres vegades superior a la de la població autòctona. Entre les dones migrants encara és més elevada. I, quan treballen, els seus salaris continuen situant-se aproximadament entre un 20% i un 25% per sota de la mitjana.
És difícil imaginar un model sostenible quan una part tan important dels nous residents té moltes més dificultats per incorporar-se al mercat laboral i ho fa en ocupacions de molt baixa remuneració.
Si unim totes aquestes peces, el dibuix és preocupant.
Caiguda del PIB per càpita.
Precarització dels salaris.
Atur molt superior entre la població immigrada.
Fracàs escolar creixent.
Pressió sobre l’habitatge.
Pressió sobre els serveis públics.
No són fenòmens independents. Formen part d’un mateix sistema.
Alguns voldran reduir aquest debat a una discussió moral. Diran que qüestionar aquest model migratori és ser insolidari.
Jo crec exactament el contrari.
El que és profundament irresponsable és continuar promovent un model que atrau milers de persones quan no disposem d’habitatge suficient, quan els serveis públics ja funcionen al límit, quan moltes acaben dormint al carrer o atrapades en feines precàries, i quan tot plegat deteriora també les condicions de vida de la població que ja hi era.
Això no és solidaritat.
És irresponsabilitat.
Catalunya pot sentir-se orgullosa d’haver estat una de les societats europees que més població ha acollit en menys temps. És un esforç històric extraordinari del qual podem sentir-nos legítimament orgullosos.
Però precisament perquè aquesta acollida ha estat tan intensa, la nostra prioritat ja no hauria de ser augmentar-ne el ritme, sinó garantir que les persones que ja viuen entre nosaltres es puguin integrar plenament: aprendre la llengua, accedir a una feina digna, prosperar i formar part d’una societat cohesionada.
Aquest no és un debat entre humanitat i xenofòbia. És un debat entre el rigor i el negacionisme.
Els extrems només ofereixen consignes: uns neguen qualsevol problema i els altres alimenten l’odi. Catalunya necessita una tercera via: dades, rigor, responsabilitat i polítiques basades en l’evidència.
Perquè la realitat es pot ignorar durant un temps.
Però les conseqüències, tard o d’hora, sempre acaben arribant.
Que passeu un bon Diumenge.
1/5. Está claro: el Informe Fenix no ha gustado. ¿Por qué? Pues porque pone negro sobre blanco, con cifras reales, que la economía de CAT está hoy peor de lo que estaba ayer y eso implica que hay bastantes cosas que se están haciendo mal. Y no: el Informe
Aquest proper dijous a @altairviatges, presentació del documental DESCOBRINT ANGOLA del cineasta Jordi Llompart (@jorllompart), que dialogarà juntament amb el periodista Josep Maria Palau (@jmpalau) sobre la història, cultures i paisatges d'aquest país d'Àfrica encara poc conegut
Lo que hemos visto estos días es que Barcelona sigue siendo la de las olimpiadas mágicas del 92. Creatividad, buen gusto, precisión…y Madrid la del Relaxing Cup of cafe con leche en la plaza mayor. Almeida y Ayuso dignos herederos de la Botella.
Xi Jinping ha hablado de equilibrio global, cooperación internacional, estabilidad y relaciones estratégicas.
Trump, por su parte, ha dicho “es un honor ser tu amigo”, “eres un gran líder”, “yo siempre digo la verdad” o “los niños eran preciosos”.
Uno transmitía estrategia de Estado. El otro parecía un fan en el backstage.
Algú em sabria explicar què ha fet exactament i quins mèrits acumula Karla Sofia Gascón per rebre el premi Sant Jordi a la Trajectòria Internacional?
https://t.co/XTEqXzHOQ9
Exemple perfecte de supremacisme espanyol. El Guernika no es mou de Madrid. La Dama d'Elx no es mou de Madrid. Les peces de Sixena a Madrid no es moven de Madrid. Els frescos de Sixena a Catalunya s'han d'arrencar peti qui peti.
Segons el ministre espanyol de Cultura, el Gernika de Picasso no pot viatjar al País Basc perquè els informes tècnics del museu on ara és ho desaconsellen. També ho fan els tècnics del MNAC en relació a Sixena però aquí el ministre calla. I és català…
Absolute humiliation for the Pentagon. An expert journalist asks what advanced weapon shot down the US F-15. The Top US General admits they STILL have no idea! Then Pete Hegseth arrogantly jumps in claiming they see everything. The incompetence is staggering!
Resulta que el Guernica acumula décadas de traslados internacionales —ha viajado hasta a once países distintos—, pero una vez instalado en Madrid —¡oh, casualidad!— ya no puede ser sometido a más estrés. Ni siquiera para saldar una deuda histórica con el pueblo de Gernika. 🤬
TRUMP: La gente me pregunta: «Por favor, por favor, por favor, señor presidente, ¡estamos ganando demasiado! ¡No podemos soportarlo más! ¡No estamos acostumbrados a ganar en nuestro país! Hasta que llegó usted, siempre estábamos perdiendo».
Es oficial. Trump está completamente loco.
I l’àrbitre al davant, després t’expulsen a Kika per un cop fortuit a on l’intencionalitat se l’inventen, en fi … ha sigut entrar el Madrid i començar-se a embrutar el futbol femení
Ja cansa jugar una lliga amb aquestes condicions. Els equips rivals saben que contra el Madrid seràn atracats sistemàticament. No entenc com la resta d’equips no es revelen i es planten. De vegades ens oblidem, però que el Barça guanyi lligues davant d’aquesta gent és un miracle.