Jordi Planas Manzano

Observador #Observando #ConciliumVinorumTarraconensium #CVT #CoViTer #AmicsdlOperaTarragona

[Jordi Planas Manzano @JPlanas]

Música y significado - BRUCKNER: Cuarta Sinfonía "Romántica" (II) - 09/05/26

Lloc web de l'episodi: https://t.co/WDTppwhPPS

Fitxer multimèdia: https://t.co/CHc41cniPX

[Eduard Díaz @edp]

Per entendre el que està passant amb el mestres, feu un cop d’ull al vídeo i si us sembla bé, passeu-l’ho 🤗

“Bon dia!!!! Una mestra de l’Institut Escola de Lloret ha fet un vídeo sobre el malestar docent i l’estem enviant a tothom perquè es torni viral. Ens ajudaria molt si el poguéssiu compartir: claustre, famílies, coneguts… Moltes gràcies!!! 👩🏻‍🏫🧑🏼‍🏫👨🏻‍🏫

[TasteAtlas @TasteAtlas]

In many of the world’s great culinary traditions, the definitive test of a cook’s skill is the quality of the caramelized crust left at the bottom of the vessel. In Spain, this layer is known as socarrat—derived from the Catalan verb socarrar, meaning "to scorch"—and it is the absolute hallmark of an authentic paella, concentrating the essential fats, saffron, and fond from the broth.

The appreciation for this texture is entirely universal. Across Latin America and the Caribbean, it is fiercely defended at the dinner table as arroz pegao or concolón. In Persian cuisine, it is elevated to an art form known as tahdig, while East Asian traditions celebrate it as guoba or nurungji, often serving the crispy residue as a distinct delicacy or snack.

What appears to the untrained eye as a culinary mishap is actually a deliberate masterpiece of heat control and the Maillard reaction, proving that across diverse cultures, the most coveted flavor always hides at the bottom of the pan.

Credits: @reverie.rest

[Epic Maps 🗺️ @theepicmap]

Same Chinese train driver 26 years apart

[Esteban F-Hinojosa @EFdezHinojosa]

Este editorial de NATURE sostiene que la forma en que las nuevas generaciones consumen información está cambiando radicalmente. Concluye que si los científicos quieren seguir influyendo en el debate público, tienen que adaptarse a ese nuevo formato del ecosistema informativo y que la comunicación científica del futuro deberá ser cada vez más breve y visual.

Cada época moldea los instrumentos con los que busca la verdad, pero eso, a su vez, también transforma la capacidad para atenderla. En la cultura contemporánea, la atención parece dispersarse en haces cada vez más breves. Y el riesgo de que eso cambie nuestra forma de pensar es elvado. N. Postman advirtió que una sociedad puede llegar a preferir lo que entretiene a lo que explica. Así que el verdadero escollo estará en lograr que la búsqueda de la verdad sobreviva al cambio de formato. Habrá que ver si seguimos siendo capaces de distinguir entre información -que puede consumirse en segundos- y conocimiento -que exige concentración y tiempo-. Ninguna revolución tecnológica debería volver obsoleta esa importante diferencia

[World of Statistics @stats_feed]

Bitcoin yearly lows:

2010: $0.0
2011: $0.3
2012: $3.9
2013: $13.2
2014: $91.7
2015: $157
2016: $350
2017: $740
2018: $3,177
2019: $3,370
2020: $3,870
2021: $28,204
2022: $15,504
2023: $16,500
2024: $38,546
2025: $74,524
2026: $59,159

[Anna Gener @agenersurrell]

Urbanisme mediterrani vs model anglosaxó

[Memòries de Catalunya @Arxius_Cat]

Mòmies exhibides a la porta del convent de les Saleses, Barcelona, juliol de 1936.

Imatge a color 🎨
(Imatge original als comentaris👇🏻)

#Patrimoni #Catalunya #HistoriaDeCatalunya #Barcelona

[Jordi Planas Manzano @JPlanas]

#Observando: CRÒNICA DUN ROBATORI DESTAT: Com Madrid va espoliar la xarxa de telèfons catalana per crear Telefónica https://t.co/yyJRjjeGXt

[Jordi Planas Manzano @JPlanas]

#Observando: How a USB-connected speaker can infect a PC without ever being touched https://t.co/hfJ6zTbFBk

[Jordi Planas Manzano @JPlanas]

#Observando:

[Jordi Planas Manzano @JPlanas]

Grandes ciclos: N. Harnoncourt (XXX): Lo decisivo es siempre el corazón - 30/04/26

Lloc web de l'episodi: https://t.co/P9r99aZUQW

Fitxer multimèdia: https://t.co/C36PBAxjLo

[Jordi Planas Manzano @JPlanas]

#Observando:

[Jordi Planas Manzano @JPlanas]

#Observando:

[Civixplorer @Civixplorer]

All these dishes were invented after World War II.

[Amazing Maps @amazingmap]

A comparison of climatic analogues across the Northern Hemisphere.

[Anna Navarro i Descals (Schlegel) @NavarroDescals]

Aquest gràfic és devastador perquè desmunta un dels grans relats de la política econòmica espanyola dels últims anys: que “els salaris pugen”.

Sí, el salari brut a Espanya ha crescut un 1,43% en termes reals entre 2019 i 2025, però el salari net real —>>> el que realment arriba a la butxaca de la gent després d’impostos i inflació ha caigut un 3,65%, LA PITJOR dada entre les grans economies de l’euro.

La lectura important no és només econòmica. És social i evidentment molt política.

Primer: l’Estat i les cotitzacions s’han quedat una part creixent dels increments salarials. Molta gent cobra més nominalment però viu molt pitjor. Això genera frustració perquè la percepció quotidiana és clara: habitatge més car, menjar més car, serveis més cars i menys capacitat d’estalvi. Ja ho anem veient cada dia…

Segon: Espanya queda completament desalineada respecte països comparables. Portugal, Polònia o Lituània han aconseguit increments molt forts del salari net real. Això vol dir que el creixement econòmic allà s’ha traslladat molt més directament a les famílies.

Tercer: això té conseqüències enormes sobre talent i competitivitat. Si els professionals qualificats veuen que treballar més o progressar professionalment no es tradueix en una millora real de vida, acabes destruint incentius:

menys emprenedoria, menys risc,
menys mobilitat social, fuga de talent, gent emprenyada, mal rollo a l’oficina, i menys capacitat d’atreure perfils internacionals.

A Catalunya això encara es percep més perquè combines:

la nostre pressió fiscal alta,
habitatge super disparat,
salaris europeus molt baixos,
i costos quasi de grans hubs globals.

El resultat és una classe mitjana molt exhausta. Pobresa a l’alça, molta immigració sense estudis i en estat bastant precari.

També hi ha un altre element molt important: molts dels països de l’Est tenen increments enormes perquè partien de nivells MOLT baixos i han crescut ràpidament en productivitat i convergència. Però fins i tot comparant Espanya amb França, Alemanya o Itàlia, la dada espanyola continua sent especialment dolenta.

I aquí apareix la gran pregunta estructural: on va el valor creat?

Perquè si el PIB creix, el turisme bat rècords, les empreses facturen més i l’ocupació augmenta, però el treballador mitjà perd poder adquisitiu net, vol dir que hi ha una disfunció clara entre creixement macroeconòmic i prosperitat real.

Aquest gràfic explica moltes coses que després es tradueixen en:

desafecció política,
polarització,
caiguda de natalitat,
impossibilitat d’emancipació,
i sensació de “treballo més però avanço menys”.

És probablement una de les dades més importants per entendre l’estat actual d’Espanya i per què tants joves i professionals qualificats miren cap a fora.

[Jordi Planas Manzano @JPlanas]

#Observando:

[Jordi Planas Manzano @JPlanas]

Concerto festivo 20.08.2023

Lloc web de l'episodi: https://t.co/qBzr80NXdo

Fitxer multimèdia: https://t.co/W9iMAtfaPt

[Jordi Planas Manzano @JPlanas]

#Observando: Una factura de quinientos millones de dólares en tokens https://t.co/dBHEl2Ppp6