Amb l’autodeterminació nosaltres podrem participar i guanyar mundials (com ells) i, a més, no caldrà que facin veure que no saben que, si encara no ho fem, és pel dret de conquesta, pel 155 i per la reculada del 17. Estem davant d’un win-win de llibre. ♥️
Cada paraula dita en català als Països Catalans et connecta al passat, et fixa al present, et projecta al futur, i, de retruc, és un tret contra la gossada nazi.
Quina vergonya, quin insult a tot un país i a la memòria d'Antoni Gaudí. Si finalment això es així, es confirmarà el retorn al nacionalcatolicisme pel qual treballa els escarabats porprats.
I quina decepció veure com l'església es posa al costat de llengua del poder i menysprea la llengua pròpia de Catalunya per la qual un poble ha lluitat durant segles.
Prenem-ne nota. No ho oblidem.
Una part important del món hispànic encara espera que Espanya demani perdó per la conquesta i colonització del continent americà, però els espanyols en continuen fent la seva festa nacional. Alemanya celebra la seva reunificació, Itàlia commemora la república sorgida de la derrota del feixisme. França, la seva revolució. Portugal recorda el seu il·lustre poeta Luis Vaz de Camoes. Els Estats Units, el dia de la seva independència…
La seva festa els defineix.
Si està en contra de la sobirania plena, de l’autodeterminació, i, en definitiva, de la llibertat del poble de Catalunya, està en contra de Catalunya i dels catalans. No falla. 1O.
L’1 d’octubre és part de la història i és alhora fonament per al futur. Va ser un referèndum i el vam guanyar: d’aquella victòria, aquesta llarga repressió contra el conjunt del país, contra els seus interessos i la seva gent. Els “a por ellos” policials, judicials i mediàtics continuen mobilitzats, no han abandonat la trinxera per moltes divisions internes que tinguin, procurant impedir que continuem creant les condicions suficients per ser independents.
El referèndum i la declaració d’independència eren condicions necessàries. Les vam assolir i vam assumir-ne les conseqüències. Ens cal treballar per assolir les condicions suficients, i és aquí on l’Estat espanyol, des de fora de Catalunya i des de dintre de Catalunya (ara també des de les nostres institucions) treballa perquè no les puguem abastar.
Per això és imperiós que preservem la fórmula de l’1 d’octubre, perquè és la de la victòria: unitat, transversalitat, sense preguntar ni importar-nos què pensa el qui tenim al costat, ni quina llengua parla, ni quin origen té, ni quina religió professa; sinó integrar, incorporant el conjunt del poble de Catalunya en una mobilització permanent per la seva llibertat i amb mirada de futur. Perquè l’1 d’octubre és patrimoni històric, sí, però sobretot és la pedra fundacional de la construcció del futur de llibertat pel qual treballem cada dia.
Visca Catalunya lliure!
@Girona_Cat@llsalellasvilar Per no poder passar per Fontajau, per anar de Salt a Sant Julià de Ramis, farem 400 kms. més cada mes, multipliqueu això per tots els vehicles en la mateixa situació i llavors m'expliqueu altre cop el tema de la contaminació, colla d'inutils!
3) 🚗🚗 Ja que no podem passar per Fontajau, hem d'agafar l'autopista, i el recorregut és de 13 kms. per viatge, la diferència són 5 kms. per viatge, cada dia són 20 kms. més, 100 kms. més per setmana i 400 kms. més cada mes pel cap baix...
2) 🚗🚗 El recorregut diari des de Salt fins a Sant Julià de Ramis fins ara era de 8 kms. multiplicat per 4 viatges diaris són 32 kms i per cinc dies a la setmana són 160 kms. a la setmana i 640 kms. al mes.
Aquell dia jo era a Basilea. Era la primera vegada que assistia a un partit del Barça i a un espectacle de masses tan grandiós com va ser aquell desplaçament memorable.
No signem el “Pacte Nacional” per la Llengua. De moment. No perquè no sigui important sinó perquè falten elements essencials. La sentència del TC sobre el 25% no trigarà a sortir. El desenllaç sobre l’oficialitat del català a Europa, tampoc. I no és el mateix un Pacte Nacional per la Llengua amb aquests elements en contra que a favor.
#LaSelva3Cat A la pròxima apagada hi afegirem tots els vehicles elèctrics que no podran circular per què no es podran carregar bateries, de veritat penseu que una societat pot tirar endavant només amb electricitat?
Set anys després, algunes de les causes que la claveguera espanyola ha fet servir per perseguir independentistes catalans han començat a caure. Des de l’escandalós cas de Sixena fins a la delirant trama russa passant per la immoral acusació de terrorisme pel Tsunami Democràtic. Eren causes purament polítiques que han estat estirades com xiclets per la claveguera i els seus inestimables col·laboradors —i també, fent servir una expressió de l’argot del món dels serveis d’informació, pels nostres idiotes útils— amb un únic objectiu: la guerra bruta contra l’independentisme. Ni la veritat ni la justícia els han importat mai. Per això no podem estar contents veient com al cap de set anys tot aquest castell de cartes no ha resistit el pas del temps. Perquè bona part del que buscaven ja ho han aconseguit: divisió, por, recels, desconfiances, reputacions danyades…
Sóc plenament conscient del que representa la lluita per la independència de Catalunya. Contra bords i lladres de tota classe, construir la independència del nostre país reclama entre altres coses una conscient disposició a resistir aquesta mena d’atacs, que en alguns casos són d’una virulència i una potència de foc fortíssima. Riu-te’n de les picabaralles i els insults que corren per determinades xarxes socials que irriten els qui tenen la pell molt fina, capaços d’erigir-se en màrtirs de la llibertat d’expressió perquè un dia algú els ha blocat; són un joc d’infants comparat amb el calvari que alguns han hagut de passar —ells i les seves famílies— només perquè van decidir posar-se en situació de risc. Uns, simplement anant a manifestacions o compartint missatges; d’altres, assumint responsabilitats dins d’organitzacions socials o polítiques.
Només els qui han vist la seva vida despullada en mans dels cossos policials, judicials i mediàtics espanyols saben el pa que s’hi dona. Es pot criticar tot el que vulgueu i fer retrets, només faltaria. Hem d’aprendre dels errors i de la crítica. Fins i tot alguns s’hi han acostumat tant que és l’únic tema de tertúlia i no saben parlar de res més. Però ignorar l’esforç o perdre tota empatia —res a veure amb la pena ni el plany, que ningú no es confongui— envers els qui han prestat una part de la seva vida a la causa de la independència em sembla d’una absoluta manca de sentit de país, de sentit de lluita històrica. I d’això només en treu profit l’enemic.
Avui està de moda menystenir tot aquest esforç, jo crec que bàsicament per càlculs electorals. A uns els fa nosa l’1 d’octubre, perquè el seu record els compromet a l’acció política, i a uns altres els fa nosa el concepte “procés d’independència”, perquè els resultats no són immediats i els deixa sense gaire espai polític per vendre una independència immediata i indolora. Però no podem perdre la memòria de la repressió, perquè els espanyols no han perdut mai la seva memòria de repressors. Només cal llegir l’excel·lent biografia de Simón Bolívar de Marie Arana per entendre millor el que explico.
Això sí, m’alegro personalment per totes les persones que han quedat alliberades d’aquesta càrrega, i també per tots els amnistiats d’altres causes i llurs famílies, que saben positivament el que ha representat la llei per a ells.