13/
Per això no es deflacta el IRPF en funció del IPC
Perquè això permet recaptar més
Subsidiar més
“Guanyar més vots”
Recordeu que la no deflactació la van signar @Esquerra_ERC els @socialistes_cat
Fan sortir els seus votants al carrer amb el Tsunami, diuen que “si van amb la cara tapada no son dels nostres”, tot seguit els hi envien els mossos a hostiar-los i detenir-los, els lliuren a la justícia espanyola, on “hi faran d'acusació”, Els q ho critiquem i els defensem ens diuen tòxics i “caïinites”i encara hi ha que els tornarà a votar.
S'ha de reconèixer que els líders processistes són els putos amos.
Considerar que un obrer xarnego de l'Hospitalet votant del PSC és classe popular però no considerar classe popular un botigueret de Solsona o un pagès de Lleida votants de Pujol no és consciència de classe esquerranosa: és espanyolisme etnicista.
Policies requisant símbols no violents. Brutalitat policial. Crits catalanòfobs dels testimonis. Aquí tenim un exemple de com el racisme institucional contra els catalans actua amb total impunitat.
Com que no creiem que ningú faci res ho farem nosaltres. Preparem les corresponents denúncies per tal de posar en evidència com a l'Europa del segle XXI ser català és ser l'ase dels cops de les porres espanyoles.
Si coneixeu testimonis directes. DM.
Espanya, un país que acaba de ser envaït pel Marroc i que té la seva sobirania compromesa per Mohamed VI, actua amb aquesta contundència contra un xaval per dur una estelada a un camp de futbol.
Això sí, les seves fronteres obertes de bat a bat.
U: deia que no parlaria fins l'1/9. I ho pensava complir.
Però fa 2 hores m’he cagat en el santcristo gros.
Hee entrat a un super i m'he trobat amb la putamerda del que passa al Penedès
Una safata de raïm.
Ara explico tot el que està equivocat. Enfilall per cremar el país
1/
Aquest matí, en algun poble del Penedès, un home de 60 anys ha carregat 3.000 quilos de raïm. Es temps de verema.
Li han ofert 40 cèntims el quilo. Un sou de mileurista per tres mil quilos de raïm que ha tardat un any en conrear, cuidar i veremar.
Produir-los li'n costa 55 cèntims. Perd 15 cèntims per cada quilo on s’hi ha deixat l’esquena.
Aquest fil explica per què. I no us agradarà el final.
🧵
Les enquestes poden estan esbiaixades però a ningú que hagi viscut en aquest país els últims anys el pot sorprendre la tendència que apunten.
Tots els partits tradicionals són invotables i el que creix és la dinamita que ho farà saltar tot pels aires. La gent el votarà per això.
A un pas del col·lapse
Els números són tossuts. Es pot construir un relat polític, es poden maquillar estadístiques, es poden ajornar debats incòmodes. Però arriba un moment en què els indicadors macroeconòmics i socials parlen per si sols. I el que ens estan dient és inquietant.
No estem davant d’un problema puntual. Estem davant d’un model que comença a mostrar símptomes clars d’esgotament.
Ahir mateix sabíem que Catalunya quedarà exclosa dels informes PISA després que es detectessin irregularitats en la selecció de la mostra. El fet és greu per si mateix. Però encara és més greu el que revela. Tothom entén quin era el problema de fons: intentar amagar l’impacte que té sobre el sistema educatiu una escolarització molt intensa de població d’origen immigrant, sovint procedent de contextos amb enormes dificultats lingüístiques, econòmiques i socials. El resultat és un fracàs escolar creixent que ja no es pot dissimular.
Però aquest és només un indicador.
L’Informe Fènix mostrava una altra dada encara més preocupant: Catalunya fa anys que perd PIB per càpita. L’economia continua creixent en volum, sí. Però la prosperitat dels ciutadans disminueix. Creixem perquè som més persones, no perquè cadascun de nosaltres produeixi més riquesa. És exactament el patró d’un model econòmic basat en sectors intensius en mà d’obra poc qualificada i salaris baixos, més que no pas en productivitat, innovació o valor afegit.
També les dades del mercat laboral són eloqüents. Les estadístiques publicades recentment mostren que la taxa d’atur entre la població estrangera és gairebé tres vegades superior a la de la població autòctona. Entre les dones migrants encara és més elevada. I, quan treballen, els seus salaris continuen situant-se aproximadament entre un 20% i un 25% per sota de la mitjana.
És difícil imaginar un model sostenible quan una part tan important dels nous residents té moltes més dificultats per incorporar-se al mercat laboral i ho fa en ocupacions de molt baixa remuneració.
Si unim totes aquestes peces, el dibuix és preocupant.
Caiguda del PIB per càpita.
Precarització dels salaris.
Atur molt superior entre la població immigrada.
Fracàs escolar creixent.
Pressió sobre l’habitatge.
Pressió sobre els serveis públics.
No són fenòmens independents. Formen part d’un mateix sistema.
Alguns voldran reduir aquest debat a una discussió moral. Diran que qüestionar aquest model migratori és ser insolidari.
Jo crec exactament el contrari.
El que és profundament irresponsable és continuar promovent un model que atrau milers de persones quan no disposem d’habitatge suficient, quan els serveis públics ja funcionen al límit, quan moltes acaben dormint al carrer o atrapades en feines precàries, i quan tot plegat deteriora també les condicions de vida de la població que ja hi era.
Això no és solidaritat.
És irresponsabilitat.
Catalunya pot sentir-se orgullosa d’haver estat una de les societats europees que més població ha acollit en menys temps. És un esforç històric extraordinari del qual podem sentir-nos legítimament orgullosos.
Però precisament perquè aquesta acollida ha estat tan intensa, la nostra prioritat ja no hauria de ser augmentar-ne el ritme, sinó garantir que les persones que ja viuen entre nosaltres es puguin integrar plenament: aprendre la llengua, accedir a una feina digna, prosperar i formar part d’una societat cohesionada.
Aquest no és un debat entre humanitat i xenofòbia. És un debat entre el rigor i el negacionisme.
Els extrems només ofereixen consignes: uns neguen qualsevol problema i els altres alimenten l’odi. Catalunya necessita una tercera via: dades, rigor, responsabilitat i polítiques basades en l’evidència.
Perquè la realitat es pot ignorar durant un temps.
Però les conseqüències, tard o d’hora, sempre acaben arribant.
Que passeu un bon Diumenge.
La aniquilación de la identidad nacional vasca pasa por normalizar la selección española. Y para normalizar la selección española necesitan que se desconozcan los motivos por los que la Euskal Selekzioa está vetada.
Abro hilo quien y como ha impulsado ese veto 👇
Resum d'això de l'amnistia. Els amnistiats queden davant l'opinió europea com aquests pobres represaliats que se'ls perdonen les seves faltes a l'ordre establert. No com els líders dignes d'un poble rebel que lluita per la seva llibertat.
L'amnistia és un perdó per un delicte que no existeix.
Acceptar-ho és acceptar que el dret a l'autodeterminació de Catalunya és un delicte.
Ha servit sobretot per exonerar els policies que van incomplir la llei i rentar la cara als polítics espanyols que van contravenir els drets dels catalans.
Ha servit perquè els militants de la causa perseguits per la policia prevaricadora no puguin defensar els seus drets fins al final.
Ha servit per pacificar el país.
I ha servit per tenir a Carles Puigdemont i a Oriol Junqueras lligats amb una corda —ara sí, ara no—, per disciplinar-los i mantenir Pedro Sánchez al govern sense poder exigir res a canvi.
Que Puigdemont torni a casa i que Junqueras tingui la llibertat de concórrer a les eleccions són bones notícies per ells. Però fer pagar el preu al país sencer i al moviment independentista, fins al punt que a dia d'avui, l'eix independència/no independència ha deixat de ser determinant a la política electoral catalana. És un crim històric i una realitat que hem d'assumir si volem fer política per alliberar el país.
Per primer cop en la història del país, els nacionalistes no tenim majoria al Parlament i el PSC, mediocre, petit i fanàtic, fa la política nacional del falangisme.
El país ha de superar la política sectària de trinxeres a la que els partits del procés ens han abocat, i el primer pas és dir la veritat sobre els costos que hem pagat, sobre les mentides que ens expliquem per protegir els nostres. Fins que no normalitzem discussions clares sobre el que han fet, no podrem construir del tot el moviment polític que pugui fotre fora aquesta puta Espanya de Catalunya.
Hi ha gent que ha patit molt aquests anys. I n'hi ha que s'haurien d'apartar del discurs polític i deixar de proclamar les divises que no van voler executar quan en tenien l'oportunitat.
Vaig ser l'ÚNICA professora que impartia Estructures en català a l'ETSAB (UPC) a 2n curs. L'única. Avui em pregunto si encara hi ha algú que les faci en català. Del retrocés del català a la universitat gairebé no se'n parla. (FIL)👇
Una mica cansat:
1/ No deflactar l'IRPF és una pujada d'impostos que ningú ha votat. Si la inflació empeny salaris a trams superiors sense guany de poder adquisitiu real, Hisenda recapta més sense que cap parlament hagi aprovat res. Això no és progressisme, és opacitat fiscal.
Vaja!!
Resulta que la "barreja lingüística" de la pel·lícula de n'Aina Clotet desapereix com per art de màgia a la seva versió espanyola.
Bé, de fet no... l'única llengua que DESAPAREIX és el CATALÀ: