Fa unes hores s'ha sabut que la Catalunya del Nord mantindrà el nom imposat pel jacobinisme francès: Pirineus Orientals. Després de la consulta d'aquestes darreres setmanes, l'opció “Pirineus Catalans” ha quedat en segona posició.
No obstant això, un 42% dels electors ha votat per aquesta última opció, l'única de les tres possibles que contemplava la identitat històrica de la regió.
Aquesta votació demostra dos fets rellevants:
- El primer és, com ha assenyalat la mateixa presidenta del departament, Hermeline Malherbe, que aquest resultat indica un interès clar de la població per promoure la catalanitat, un fet que caldrà tenir en compte a partir d'ara.
- El segon és que aquest resultat pot ser una victòria encoberta per al jacobinisme francès, que pot utilitzar-lo per intentar justificar una pretesa falta d'interès amb l'origen històric del territori i continuar avançant en l'erradicació de qualsevol element no considerat 100% francès.
Però cal afegir-hi una altra dada clau: la població del departament creix any rere any, i no per un creixement natural, sinó gràcies a l'arribada de residents d'altres departaments francesos i de l'estranger.
Tota aquesta nova població ha pogut votar a la consulta, malgrat estar majoritàriament desarrelada de la història del lloc on ara habita. La població originària no ha deixat de ser catalanista; la diferència l'ha marcat aquest important contingent extern.
La Catalunya del Nord esdevé així un clar exemple d'alteració demogràfica del cens, una dinàmica molt útil per a qui busca diluir la identitat d'un territori. L'Estat francès ho ha aconseguit de manera impecable.
A la resta de Catalunya, tot i que a un altre ritme, l'Estat espanyol aplica una doctrina similar: una dilució subtil per neutralitzar el que representa el país i dificultar qualsevol intent futur de revertir la situació.
Al meu barri van inspeccionar i sancionar fa molt poc a una botiga de queviures pq el rètol sobresortia 8 cm de la façana. (La de la imatge, zoom+Lupa)
La botiga Sardà fundada el 1930 és a tocar de la Sagrada Família, de les poques que resisteix al barri + visitat del planeta.
Ben mirat, "primer l'amor, després la tècnica" també explica que iLovePDF es va crear a Barcelona l'any 2010 i, sobretot, amb la voluntat que sempre fos un servei gratuït.
Els catalans fem coses.
El meu fill enfadat perquè vol vore una sèrie infantil en concret que no està en valencià i ell la vol vore en valencià. Està en portuguès de Portugal, està en croata, en grec, en finés… en valencià/català?
Nah, sols som 10milions de parlants.
Expats que fa quatre dies que viuen a Gràcia queixant-se d’una festa que se celebra des de fa 209 anys i que gairebé és més antiga que els seus països d’origen.
Intolerable. Un veí arregla de la seva butxaca un carrer i la resposta de l'Ajuntament és multar-lo amb 1.700 euros. Quan la iniciativa ciutadana rep càstig en lloc de resposta, alguna cosa falla, i molt.
A TV3 i a Catalunya Ràdio:
"...els de Puigdemont...".
Mai "els de Junqueras", "els d'Illa" o "els d'Albiach".
Com si fossin una banda del crim organitzat.
Madrid desertitza, Barcelona no.
Madrid aspira a ser París, una megal·lòpoli que concentri població i riquesa xuclant totes les energies del seu voltant.
Els mapes lumínics no enganyen: Madrid brilla, però res més no llueix al seu voltant. Barcelona és una altra cosa, la ciutat brilla, però només és un punt de llum especialment intens en un continu que va de Marsella fins a Màlaga. Un altre model.
Madrid dispara el seu creixement, si als anys vuitanta aportava entorn del 15 % del PIB, avui ja supera el 20 %. Una concentració que accentua la polarització territorial i explica bona part del desequilibri espanyol. Totes les Comunitats Autònomes han perdut pes relatiu a l’economia espanyola. Totes? No! Un llogaret del nord ha resistit i manté una posició estable.
Catalunya és l’única economia de l’Estat que aguanta l’empenta madrilenya mantenint el seu pes específic amb el 16 % de la població i prop del 19 % del PIB. Astèrix contra l’IBEX.
Mentrestant, a Catalunya, s’hi desenvolupa un altre model de capitalitat. El país continua arrossegant la idea d’una Barcelona que concentra gairebé tota l’activitat amb el rerepaís relegat a un paper secundari.
Però quan s’analitzen les dades apareix un relat alternatiu. A mitjan anys vuitanta, la província de Barcelona reunia prop del 77% de la població catalana, mentre que les províncies de Girona i Tarragona, conjuntament, amb prou feines superaven el 17%.
A mitjans de la dècada dels noranta s’intuïa ja un camí alternatiu: la província de Barcelona havia reduït el seu pes fins al 76%. Avui, Barcelona concentra poc més del 73% dels habitants de Catalunya. Barcelona no desertitza Catalunya.
Aquest reequilibri demogràfic té una traducció econòmica. Barcelona presenta un PIB per càpita aproximadament un 8% superior a la mitjana catalana, però aquesta diferència és lluny de descriure un país fracturat. La major part del territori se situa en valors propers a la mitjana, amb desviacions relativament moderades.
El contrast entre Madrid i províncies com Segòvia, Guadalajara o Toledo, en canvi, és molt més acusat: la diferència en renda per càpita hi arriba a superar el 50%.
La capital catalana no monopolitza el creixement ni la prosperitat. Catalunya no és un territori perfectament equilibrat, hi ha molt de camí a fer, però tampoc és l’espai profundament desigual que sovint es descriu.
Les dades apunten a una evolució lenta, però sostinguda, cap a un reequilibri català. Una bona notícia.
Article publicat a @naciodigital .
🗣️ "No puc entendre que hi hagi gent que entri en un bar i parli en castellà de primeres, tot i ser catalanoparlant"
🔶Entrevista a Blanca Roca i Mireia Morales, impulsores del perfil SOS Català⬇️
https://t.co/Qcu1wgrzIS
https://t.co/Qcu1wgrzIS
💬🟡 “Des de ben jove vaig entendre que Catalunya era una nació que havia patit una gran derrota històrica”
Jordi Pujol demana "esperança" en l'homenatge de la JNC: "Els pobles que la perden, desapareixen"
https://t.co/Km8O1Ewh0d