EL PATRÓ DE CATALUNYA
Fa dècades que als catalans ens fan el mateix joc de mans i encara sortim de la funció dient que hem vist política.
Ens foten un cop, ens porten a un record noble, ens encenen l’ànima, sortim al carrer, fem quatre fotos maques i l’endemà el poder continua exactament on era.
Greuge + fet històric + emoció + protesta.
Aquí hi ha la roda. I un cop l’has vista, ja no desapareix. La veus als editorials solemnes, a les crides cíviques, als discursos de partit, als fils indignats, als actes de país, als cartells amb tipografia èpica i a cada convocatòria que fa veure que el país s’aixeca quan en realitat només s’està desfogant amb permís.
Primer arriba el greuge. Espanya retalla, jutja, prohibeix, espolia, intervé, pega, arracona el català o ens recorda que Catalunya pot tenir bandera, himne i molta memòria, però no comandament. El fet és d’avui. No és cap fantasma. Té jutges vius, policies vius, governs vius, partits vius, institucions vives i catalans actualíssims fent cara de no entendre res.
Després ve el moviment de sempre. El relat nostrat obre l’armari de la història i en treu la peça que toca per a l’ocasió. 1714, Franco, Guerra Civil, papers robats, Estatut humiliat, 1-O, presos, exili. Tot ben posat damunt la taula. Tot carregat de raó. Tot prou antic perquè faci de refugi i prou dolorós perquè ningú no gosi preguntar massa què dimonis estem fent avui.
I aleshores arriba la tercera pota, que és la més fina i la més perillosa. L’emoció.
Aquí és on la roda fa la feina bruta. La humiliació d’avui es renta amb dignitat. La impotència es maquilla d’orgull. La manca de poder es converteix en poble dempeus. De cop ja no estem parlant de qui mana, sinó de com ens sentim. Memòria, ràbia, resistència, país ferit, catalans alçats, llàgrima noble i pell de gallina subvencionable. Tot molt intens. Tot molt compartible. Tot molt segur.
L’emoció és el sucre del mecanisme. Sense ella, la roda faria massa soroll de ferralla. Amb ella, la derrota passa millor. T’empasses la mateixa impotència de sempre, però amb una música de fons que et fa sentir net, digne i acompanyat.
Després ve la protesta, naturalment. Manifest, carrer, campanya, acte, foto, lema, bandera, samarreta, editorial, xiulet, concentració. La litúrgia completa. Sortim, cridem, ens mirem els uns als altres i durant unes hores sembla que Catalunya encara sap fer una cosa junta.
I potser sí. Sap protestar.
Manar ja és una altra història.
La graella només posa alguns exemples. Uns quants. Els que serveixen per veure la mecànica sense perdre’s en detalls. Però n’hi ha molts més. Si entens el patró, després te’l trobes pertot arreu. A cada greuge convertit en efemèride. A cada humiliació transformada en acte emotiu. A cada derrota servida amb un relat bonic perquè ningú no hagi de mirar la paraula lletja que hi ha sota.
Impotència.
Aquesta és la part que molesta, perquè ningú no vol sentir que potser aquella manifestació tan digna, aquell editorial tan ben escrit, aquella crida tan emocionant i aquella pancarta tan necessària també formaven part d’una roda que no ens treia del lloc. Ens feien sentir vius, sí. Però vius dins la gàbia.
El greuge era real. La història era nostra. L’emoció era legítima. La protesta podia tenir sentit. Tot això pot ser veritat alhora.
I, malgrat tot, la roda pot continuar sent una màquina perfecta per administrar la derrota.
Ens han ensenyat a funcionar així. Ens passa alguna cosa avui i ens envien cap a un ahir on ja teníem raó. D’aquell ahir en surt una emoció neta. D’aquella emoció en surt una protesta. I d’aquella protesta en surt una altra espera, una altra campanya, una altra convocatòria, una altra dosi.
I tornem-hi.
Una nació adulta no pot viure d’aquesta droga. No pot convertir cada humiliació present en memòria compartida, cada memòria en emoció calenta i cada emoció en carrer ple. Això pot donar cohesió una tarda. Pot donar likes. Pot donar fotos. Pot donar una sensació deliciosa de comunitat ferida.
Però no dona comandament.
I al final acabes tenint un país molt bo recordant, molt bo emocionant-se, molt bo omplint carrers, molt bo fent cartells, molt bo dient que ja n’hi ha prou, molt bo tornant a casa amb la dignitat planxada.
I molt dolent manant.
Per això la roda s’ha de mirar amb una mica de mala bava. Sense venerar-la. Sense aplaudir cada volta com si fos una passa endavant. Sense deixar-nos entabanar per la solemnitat dels qui han convertit la impotència catalana en una cerimònia recurrent, pulcra, emotiva i perfectament convocada.
Ens han acostumat a tenir raó sense haver de guanyar.
I això, dit clar, és una forma molt catalana de continuar perdent tot creient que fas país.
Si la Sagrada Família no es beneeix en català, no s'hauria de beneir.
L'obra de Gaudí pertany a la seva memòria i als catalans; és un tret identitari, no només religiós. Qui no respecti això, no és benvingut.
Una terra sense frontera acaba semblant terra de ningú. I quan un espai sembla de ningú, tothom s’hi creu amb dret.
La frontera serveix per fer visible una realitat molt simple. Això és nostre. Aquí hi ha un poble, una continuïtat i una manera de viure que no són intercanviables. Per això el nacionalisme és necessari. Fa de frontissa política, cultural i mental. Marca el límit i recorda que la Nació Catalana no és un espai obert a qualsevol redefinició, sinó la terra d’un poble concret.
Sense delimitació, primer entra la confusió. Després ve la substitució.
"Denúncia administrativa pels comentaris contra el català al programa de Marc Giró a RAC 1. Acció Cassandra presenta una denúncia al Departament d'Igualtat per demanar l’obertura d’un expedient sancionador contra Brigitte Vasallo, el presentador Marc Giró i l’emissora"
via @MonDiari@jmbotanch
https://t.co/lFPuvD1e0p
LA LLENGUA APARTADA DEL SEU PROPI SÍMBOL
Hi ha humiliacions que no venen amb crits ni amb cops de porta. Venen amb protocol, amb somriures, amb quatre explicacions tècniques i amb aquella cara de no passa res que a Catalunya ja coneixem massa bé.
La Sagrada Família, el temple de Gaudí, Barcelona, la torre de Jesucrist, el centenari de la mort de l’arquitecte. Tot fa olor de moment gros. De símbol. De país. I llavors arriba l’hora de posar-hi veu i ens hi planten el castellà al mig, com si fos la cosa més natural del món.
És una presa de pèl. I a sobre ens voldran fer creure que exagerem.
Ens diran que hi haurà una mica de català aquí i allà, que el protocol és complex, que el Vaticà, que la pastoral, que la universalitat de l’Església, que no fem política amb la llengua. La cantarella de sempre. Cada vegada que el català és apartat del centre, apareix algú amb cara greu a explicar-nos que hem de mirar el conjunt. Curiosament, el conjunt sempre acaba parlant en castellà quan toca manar, beneir, presidir o quedar gravat.
El català serveix per saludar. Per fer bonic. Per posar una lectura. Per fer veure que el país hi és. Però quan arriba el moment carregat de pes, la llengua que apareix és la de l’Estat. No falla mai. Al català li deixen un racó amb bona educació i després encara esperen que aplaudim perquè, mira, almenys ens han deixat existir una estona.
Això és el país despullat. Sense maquillatge. Sense cartells de normalització. Sense anuncis emocionals de la Generalitat. Catalunya pot posar-hi Gaudí, pot posar-hi la pedra, pot posar-hi la història, pot posar-hi la ciutat i pot posar-hi el símbol. Però la veu de comandament, la veu solemne, la veu que beneeix, la veu que queda, encara pot venir en castellà. I massa gent ho trobarà normal.
Aquest és el drama. No que ens ho facin. Que ja ens ho esperem. Que una part del país s’ha acostumat tant a la humiliació que quan la veu entrar per la porta principal encara pregunta si calia fer-ne un problema.
La Sagrada Família no és un centre cívic. No és una sala polivalent de barri. És un símbol català projectat al món. I precisament perquè és universal hauria de parlar des d’allò que és, no disfressar-se de neutralitat espanyola perquè ningú no s’incomodi. Universal no vol dir desarrelat. Universal no vol dir castellà. Universal no vol dir que Catalunya hagi de desaparèixer dins el seu propi monument.
El que passa aquí és molt brut. Ens han educat per acceptar que el català hi sigui, però no cal que mani. Que soni, però no cal que pesi. Que aparegui, però no cal que ordeni. Ens han convertit la llengua en una presència tolerada, en una concessió simpàtica, en una peça de decoració nacional mentre la jerarquia real continua parlant una altra llengua.
I després encara hi haurà catalans fent de notaris de la nostra pròpia submissió. Amb el dit alçat.
Explicant-nos que no n’hi ha per tant. Que el més important és l’acte. Que la fe és universal. Que no siguem petits. Petits? Petit és acceptar que fins i tot dins el temple de Gaudí el català hagi de demanar lloc. Petit és fer veure que una llengua apartada del seu propi símbol no està sent apartada també del poder.
Jo, com a català de cultura cristiana i catòlic no practicant, potser tinc la fe rovellada. Però encara tinc prou sentit del que és sagrat per saber que hi ha coses que no es profanen només amb blasfèmies. També es profanen quan agafes un símbol d’un poble i el fas parlar amb la llengua del qui l’ha volgut sotmès.
Aquesta visita no ens mostra només què pensa Roma. Ens mostra què permet Catalunya. I potser això és el que fa més mal. Perquè si a la Sagrada Família, en un moment així, el català no pot ser la llengua natural, solemne i central, aleshores deixem de fer-nos trampes.
Us voldran vendre que si el Papa no parla en català és culpa de l'Opus Dei que organitza el viatge.
No.
La culpa és del President de la Generalitat que no defensa el país ni la memòria d'Antoni Gaudí.
La culpa és de l'alcalde de Barcelona que no mourà un dit per la dignitat de la ciutat i de la seva història.
La culpa és dels partits catalans que donen suport al Govern i al Gobierno per salvar cadires mentre veuen com se'n foten de nosaltres.
I, evidentment, la culpa la té Madrid perquè vol destruir tota traça de catalanitat militant de l'obra d'Antoni Gaudí.
Utilitzanrà professors universitaris, arquitectes de l'altiplà, intel·lectuals de pa sucat amb oli, periodistes i tertulians de mitjans públics i privats, la Conferència Episcopal Espanyola, Ministres, Secretaris d'Estat, clavagueres de l'estat i el que faci falta per apropiar-se de Gaudí, de la Sagrada Família i, finalment, explicar Catalunya com una regió espanyola.
Ni els catalans ni cap monument català no volem ni necessitem la benedicció d’un sonat que viu d’aprofitar-se d’altres milions de sonats i mermats que evolutivament i mentalment s’han quedat en l’edat medieval.
Iniciativa Popular: fes RT si estàs d'acord en reanomenar la "Plaça d'Espanya" de Barcelona com la Plaça de les "Constitucions de Catalunya", les grans oblidades de la societat catalana.
Avui he explicat al mostrador del CAP que he demanat el canvi de pediatra perquè no parla català i el meu fill no l'entén. Veien normal que jo traduís a la consulta, fins que els he dit que això, a banda que trepitja els seus drets, pot comportar problemes de diagnòstic. Aleshores m'han dit, amb tota la bona intenció de viure a la inòpia, que hi ha molts nens que amb 4 anys ja saben 3 idiomes, en el sentit de "els nens són esponges". Els he dit que si veuen bé que els nens compensin la responsabilitat del metge d'atendre'ls en el seu idioma. S'han quedat parats. No defalliu, el món és dels pesats.
No rebre la prestació d'un servei pel fet de parlar en català és una pauta discriminatòria que cap país, en un entorn civilitzat, hauria de tolerar. Per això és important denunciar-ho i no resignar-se a ser l'ase dels cops del feixisme més perillós. Aquell que es va desenvolupant sota l'auspici del poder.
Cal confrontar i no quedar-nos callats. @Pro_Cassandra
Ni deu minuts de la sèrie "Pubertat" i ja han sortit tres personatges que parlen castellà i amb els quals tothom canvia de llengua. I l'altre que barreja català i castellà a cada frase. @som3cat, no podem tenir ni un sol producte de ficció íntegrament en català?
A mi que es pugui estudiar català a Espanya m'és absolutament igual, els espanyols a ca seva que facin lo que vulguin. L'únic que importa és que el català sigui llengua hegemònica als territoris on és llengua pròpia i natural. Qualsevol altra qüestió és insignificant.
La consellera Romero SEGUEIX FALTANT A LA VERITAT.
Una cosa és la Generalitat (que sí que tindrá més diners per a finançar la sanitat o l'educació, o per a contractar més assessors amics del PSC).
I una altra cosa és Catalunya. Els diners addicionals que rebrà la Generalitat vindran d'una reducció equivalent de les despeses directes del gobierno a Catalunya (menys Rodalies) o bé dels impostos que JA paguen els catalans. Per tant, no seran "més diners per a Catalunya" sinó que són diners que o bé ja venien a Catalunya o bé paguen els catalans. És FALS, doncs, que vindran 4.686 milions més per a Catalunya.
La consellera repeteix la mateixa mentida una vegada i una altra perquè pensa que així enganyarà els il.lusos o els ignorants. Però la repetició NO converteix una mentida en veritat.
Tot això no és nou. Ja ho vaig explicar amb més detall fa un parell de mesos (adjunto post): https://t.co/trGv6XnZoK
Denunciem una vegada més els traïdors al país que dirigeixen la televisió pública de Catalunya. Ahir van ocultar l'estelada onejada per la blaugrana portuguesa Kika Nazareth, i també les estelades de comiat a Guardiola al camp del seu equip. II*II👊
#NiOblitNiPerdó#Independència
Els futbolistes són de l'equip de qui vesteixen la camiseta. Un jugador del Barça, jugant amb Espanya, no és del Barça sinó d'Espanya. Anar amb Espanya perquè hi ha jugadors del Barça és una excusa. Vas amb Espanya perquè el cuquet del nacionalisme banal t'ha rosegat el cervell.
1/3 🚨 ESCÀNDOL A TV3. La televisió pública catalana perpetra un doble camuflatge polític en 24h: el control de realització amaga la jugadora Kika Nazareth fent onejar una estelada a la festa del Barça i minimitza el clam independentista de l'Etihad Stadium en el comiat de Guardiola. 👇 https://t.co/ziz3qSPwJu via @LaRepublicaCat
Tot el que té a veure amb la catalanitat i l'europeïtat, com per exemple Picasso, els espanyolistes del PSC ho volen connectar amb Sud-Amèrica, perquè és la manera de desarrelar-ho del país i d'hispanitzar-ho. Abans era el xarneguisme i ara és el latinismo: estratègies colonials.
En la rendició col·lectiva de 2017 que comporta la destrucció sistemàtica de Catalunya post-2017 hi han col·laborat més les meuques vividores del procés q els propis espanyols. La lluita no és contra els espanyols. La lluita és contra Vichy. Feu-me cas. Sense Vichy espanya no aguant ni dos asalts.
I Vichy és tot el sistema, també el marc mental, que ens tenalla i ens fa creure que la nostra lluita no és legítima i que ens retrata com unes víctimes perdedores per fer llàstima i fer-nos creure que no tenim força. Cal recuperar l’ego i l’autoestima
Aquest és el camp de batalla i aguantaré totes les campanyes de desprestigi a les xarxes. Les que calguin. Alguns ja podeu buscar advocat perquè us farà falta i els advocats dels polítics no us defensaran.