O sigui que el fenomen internacional del gihadisme que mobilitza milions de recursos i milers de persones a tot el món es culpa nostra perquè no els tractem bé. L’empanada es monumental!!!!
Aquest de Cronos comencen a fer angunieta
L'actor de Cronos ha equiparat un partit democràtic, AC, a uns assassins q varen matar 16 persones, i ho ha fet sense despentinar-se, amb la impunitat q tenen aquests progres-caviar. Què opinaran d’aquesta barbaritat els milers de catalans q voten Aliança!
https://t.co/ZAaamGOXW2
Cal explicar-li al bocamoll ignorant de #cronos q el gihadisme és una ideologia totalitària que té un odi profund als valors occidentals, q conrea un esperit de conquesta amb milers de morts, i q mou milers de milions. No, la responsabilitat NO és nostre
.https://t.co/ZAaamGOXW2
@JavierM21161125 Xavier, molt tristos perquè hagin fet una MERDA de pelicula, en la que es blanqueja el yihadisme, i no aporta CAP tipus de llum al que va passar.
A més de remoure ferides que mai es tancaran.
Una vergonya de pelicula.
VOLEM SABER LA VERITAT.
🔴 ATENCIÓ 09.22 h: Salvador Illa tira la casa per la finestra per fer-se propaganda i estableix l’any 2025 un nou rècord en diners gastats perquè parlin bé d’ell i el seu Govern.
👉🏻 Va destinar 53.239.031 € en publicitat institucional durant el 2025, el màxim de la sèrie oficial que està disponible des del 2007. D’aquests diners, 50.347.778 € els va gastar en campanyes als mitjans i 2.891.253 € en creativitat i producció de campanyes.
👉🏻 Mitjans i plataformes que van omplir-se les butxaques amb els diners dels catalans regalats per Salvador Illa (dades anuals, sense IVA, només corresponents al 2025):
💶 TV3 (TVC): 4.280.676 €
💶 El Periódico: 3.382.098 €
💶 La Vanguardia: 3.315.365 €
💶 RAC1: 2.224.968 €
💶 ARA: 2.135.646 €
💶 Meta (Facebook i Instagram): 855.485 €
💶 El Punt Avui: 851.355 €
💶 Cadena SER: 840.927 €
💶 Catalunya Ràdio: 828.591 €
💶 El País: 774.570 €
💶 3Cat: 737.189 €
🤔 Salvador Illa omple les butxaques de mitjans perquè el pentinin i callin la seva incompetència. Són casualment els mateixos que vomiten de manera sistemàtica i desesperada contra Sílvia Orriols i Aliança Catalana per por de deixar de rebre pasta gansa. Enteneu tot allò a què ens enfrontem?
Per a que tu cobris 1.000€ nets, la teva empresa n'ha de pagar 1.700.
Els altres 700 se'ls queda l'Estat. IRPF, Seguretat Social, cotitzacions. Cada mes. Saps on van?
Avui presentem Menjòmetre per respondre exactament això. Fil: 👇
Que es un woke?
Un Woke es un millonario gracias a peliculas financiadas por judios en Hollywood, mientras defiende a los asesinos de Hamas, pero a la misma vez cuando su mujer Penelope está de parto de su hijo Leo, la lleva al mejor Hospital privado de NY, el Monte Sinaí. Judio.
Mireu, és molt fàcil. Tu crees una entitat a un país sudamericà del tercer sector i li endolles diners públics dels catalans que després son difícils (o impossibles) de fer un seguiment de com s'han gastat. I d'aquestes n'hi ha la tira.
I així porten anys fotent-nos els diners.
Però això se'ls hi acabarà aviat. @Pro_Cassandra
OPEN DATA: QUAN LA TRANSPARÈNCIA FA POR
Hi ha moments en què una societat es mira al mirall… i no li agrada el que veu.
A Catalunya, aquest moment ha arribat no per una llei, ni per una auditoria oficial, ni per una comissió parlamentària. Ha arribat per dues webs “pirates”: https://t.co/027zfu95Zc i el @Menjometre , similars al que en @JaimeObregon porta anys fent: Fiscalitzar l'administració
No són institucions.
No tenen pressupost públic.
No tenen gabinets de comunicació.
Només tenen una cosa: dades.
I això ha estat suficient per fer tremolar el relat.
Durant anys, l’Administració ha parlat de transparència. Portals oberts, PDFs, dashboards… tota una estètica de modernitat institucional. Però la realitat és una altra: ocultació de dades disperses, difícils d’interpretar, sovint incompletes. Transparència de façana.
Fins que algú decideix fer la feina de veritat. Agafar totes aquestes dades. Ordenar-les. Fer-les intel·ligibles... i el més important, fer-les públiques.
I llavors passa el que sempre passa quan la informació es fa entenedora: Apareix la veritat.
La xifra és contundent: 5.000 milions d’euros anuals en subvencions. Un 11% del pressupost de la Generalitat. No és una línia menor. No és un detall tècnic.
És un model.
Un model que planteja una pregunta incòmoda:
Per a què serveixen aquests diners?
Perquè, mentrestant, el ciutadà paga.
I paga molt. Catalunya té una de les pressions fiscals més altes d’Espanya, especialment en IRPF. Treballes més. Pagues més. I després descobreixes que una part molt significativa d’aquests recursos es redistribueixen en forma de subvencions.
A qui?
Sempre s'ha parlat de mitjans de comunicació, però té lògica: Ningú paga ja pel diari, i si és en català, menys. Per tant, està bé subvencionar-los, però...
Associacions.
Sindicats.
Entitats diverses, que han fet de l'activisme de boquilla un modus vivendi.
Tot un ecosistema. Un ecosistema que, casualment, rarament qüestiona el sistema que el finança.
No cal conspiracions. Només cal entendre els incentius.
Però hi ha una segona capa, encara més preocupant. No és només una qüestió de quantitat. És una qüestió de direcció.
Quan analitzes les dades —i això és el que permet l’Open Data de veritat— no només veus qui cobra.
Veus cap on va el país. O, més ben dit, cap on no va.
El Govern català parla constantment de futur. De sostenibilitat. De transició energètica. D’innovació.
Però després mires les dades… i no trobes rastre d’aquesta narrativa en la despesa real.
Ni un euro rellevant cap a empreses punteres que podrien liderar aquest futur.
Un exemple és especialment simbòlic: @Wallbox_ES
Una startup nascuda a Barcelona, líder en tecnologia de recàrrega de vehicles elèctrics, competint a escala global. El tipus d’empresa que, en altres països, seria objecte de suport estratègic.
Consultem quants contractes públics han rebut per equipar de carregadors elèctrics a l'Administració. Zero.
Consultem quantes subvencions han rebut per accelerar el seu creixement, desde Barcelona cap al món. Zero
Això és el que abans en dèiem —sense complexos— política industrial. Creació de campions nacionals.
Aquí? Zero.
Permeteu-me l'exabrupte, però hi ha milions d'eruos gastats en subvencions en causes peregrines, a païssos remots. No hi ha un euro invertit en promoure l'activitat industrial, innovadora i sostenible a Catalunya.
I aquí és on l’Open Data esdevé perillós.
Perquè ja no es tracta d’opinions. Ni de relats. Ni de discursos.
Es tracta de dades.
I les dades expliquen una història molt diferent de la que se’ns ven:
Una Administració que recapta com si fos escandinava… però gasta sense una estratègia de futur clara, només per acontentar panxacontents.
Una Administració que parla d’innovació… però no aposta pels seus innovadors.
Una Administració que distribueix recursos… però no transforma l’economia.
L’Open Data no és només una eina tècnica.
És un mecanisme de control democràtic.
Perquè la transparència real no consisteix en publicar dades. Consisteix en fer-les comprensibles.
I, sobretot, en acceptar les conseqüències del que revelen, i donar explicacions.
Potser per això iniciatives com https://t.co/027zfu95Zc incomoden tant. Perquè no creen informació nova.
Només fan visible el que ja hi era.
I quan això passa, la pregunta deixa de ser tècnica i esdevé política: Estem utilitzant els recursos públics per construir el futur… o per gestionar el present?
Europa, amb totes les seves dificultats, està immersa en processos de reconversió. Indústria verda. Soberania tecnològica. Reindustrialització.
No és fàcil. No és indolor.
Però hi ha direcció. Aquí, en canvi, el risc és un altre:
Confondre estabilitat amb inèrcia. I despesa amb política.
L’Open Data ha obert una porta. Ara la qüestió és si volem mirar a dins… o tornar-la a tancar.
Perquè un cop has vist les dades, ja no pots fer veure que no hi són.
I aquesta, al final, és la seva veritable força.
Si Illa no dissol el parlament divendres i convoca eleccions s’haurà d’enfrontar a l’escàndol més gran de l’autonomia espanyola amb la revelació d’un sistema de subvencions i de contractació pública estructuralment arbitrari i saquejador. Les engrunes amb les quals la metròpoli paga les elits de la colònia per a que estigui tranquil•la. Espero que l’oposició forci el govern a justificar fins l’últim euro de diner públic. No cal dir que el partit que es presenti amb el compromís d’eliminar tota aquesta despesa clientelar triomfarà a les eleccions. Els beneficiaris sempre son un minoria respecte els ciutadans obligats a pagar aquesta indecència amb els seus impostos.
Joe Rogan lanza un mensaje irrebatible: cuando un país como China dice que quiere seguir siendo cultural y étnicamente chino, se celebra.
Pero si un país europeo como Polonia quiere lo mismo para la gente blanca, se le tilda de racista.