🔴 Detenido este personaje que veis en la foto, que hoy ha intentado robar en el despacho de una concejal. Ecuatoriano, con nada más y nada menos que 26 detenciones a sus espaldas.
Y yo me pregunto: después de 26 detenciones, ¿¿¿por qué no se le retira de una vez el permiso de residencia y se le manda de vuelta a su país??? ¿Cuántas veces más hay que detenerlo? Es surrealista que después de 26 detenciones pueda seguir en nuestro país como si nada.
A pesar de las leyes que tenemos, en #Badalona les seguiremos plantando cara.
Quines coses te la @cupnacional . El Sr. @pauortinez , comunista declarat, però amb tres societats al darrere. Una d’elles, immobiliària. Tatxaaaan!!!
A la declaració oficial d’activitats consta que no té ingressos privats. Alhora, les bases d’informació empresarial el relacionen amb tres societats.
Si presumeixes de comunista i fas bandera de la redistribució de la riquesa, potser estaria bé explicar amb transparència quin patrimoni empresarial tens i com encaixa amb el que declares oficialment.
La coherència també és una forma de transparència.
Ja li podeu tirar sal.
El que ha passat a Igualada és absolutament indigne d’una societat que presumeixi de democràtica.
La Coll@nada diu que va comunicar “de manera respectuosa” als membres d’Aliança Catalana que no els volia allà. De debò? Envoltar una taula entre centenars de persones, cridar-los “feixistes”, exigir que marxin i acabar tirant sal dins la paella que estaven cuinant és demanar educadament a algú que se’n vagi?
Segons Igualada News, unes 500 persones (tots els votants de la CUP a l'Anoia) es van concentrar al voltant de la taula d’Aliança Catalana, la Policia Local i els Mossos van haver d’establir un cordó de seguretat, alguns concentrats van llançar sal a la paella i, després d’una hora i mitja de tensió, els militants i simpatitzants van acabar marxant escortats pels agents.
I després encara presumiu a les xarxes: “Els hem fet fora.”
Això és precisament el que hauria d’escandalitzar qualsevol demòcrata.
Els carrers no són vostres. Les places no són vostres. La Rambla no és patrimoni ideològic de la CUP, d’Arran, dels casals populars ni de ningú. Podeu discrepar profundament d’Aliança Catalana, podeu manifestar-vos, podeu criticar Sílvia Orriols i podeu defensar exactament el contrari del que defensa el seu partit. Aquest és el joc democràtic.
El que no és democràtic és substituir el debat per l’assetjament, l’insult, la intimidació i la força del nombre fins aconseguir que unes persones necessitin un cordó policial i acabin abandonant un acte al carrer escortades pels Mossos.
I encara resulta especialment grotesc que els qui fan això reparteixin carnets de “feixista” als altres. Quan pretens decidir qui pot estar al carrer segons les seves idees polítiques, el problema democràtic el tens tu.
On és la defensa del dret de persones amb idees que detesteu a poder participar de la vida pública sense ser encerclades?
Aliança Catalana és una formació política legal i els seus militants i simpatitzants tenen exactament el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a expressar les seves idees, reunir-se i participar de l’espai públic dins la legalitat. Defensar aquest dret no obliga ningú a compartir ni una sola de les seves propostes: obliga simplement a ser demòcrata.
Ni amenaces, ni coaccions, ni insults, ni “els hem fet fora”. Les discrepàncies polítiques es resolen democràticament. Els carrers són de tothom. Mal que els hi pesi als feixistes d'esquerres que es van veure ahir per Igualada.
L'espai públic és de tots els ciutadans, però aquí tenim els totalitaris que es creuen amb dret d'expulsar qui no combrega amb les seves idees, com si fossin propietaris dels carrers de tot Catalunya. Antifeixistes? No. MISERABLES.
🔴 ATENCIÓ 08.04 h: El Govern de Salvador Illa es nega a facilitar als catalans el cost anual total de l’atenció als MENA (menors estrangers no acompanyats).
💶 Els pressupostos del 2026 només fixen una xifra conjunta de 460.587.664,17 € per a tot el programa d’atenció a la infància i l’adolescència.
👉🏻 En els SPAAI (serveis de primera acollida i atenció integral), el mòdul és de 134,26 a 139,72 € diaris: entre 49.004,90 i 50.997,80 € anuals per plaça ocupada els 365 dies.
👉🏻 En els serveis de protecció d’emergència és de 166,40 a 172,07 € diaris: entre 60.736 i 62.805,55 € anuals per plaça.
👉🏻 Si el menor és derivat a un recurs ordinari, el mòdul d’un CRAE (centre residencial d’acció educativa) oscil·la entre 128,28 i 165,41 € diaris, mentre que un CREI (centre residencial d’educació intensiva) pot arribar als 225,80 €.
👉🏻 No hi ha un topall anual universal per centre, però cada recurs està limitat per les places autoritzades i la seva resolució. Un SPAAI concertat de 20 places ocupades tot l’any tindria un mòdul base teòric d’1.019.956 €.
🤔 Que el Govern de Salvador Illa no publiqui el cost total desagregat ho ha convertit en una cosa normal, però és una manca de transparència inadmissible. Què vol amagar? Ens escandalitzaríem amb les dades que no volen fer públiques? Per què els catalans no podem saber al detall quants diners es gasten amb gent que arriba il·legalment al nostre país?
Intervencions al Parlament dels portaveus dels grups parlamemtaris XV legislatura ...
Elena Díaz (PSC) 103
Salvador Vergés (JxC) 147
Esther Capella (ERC) 474
Lorena Roldan (PP) 181
Joan Garriga (VoX) 195
David Cid (Comuns) 591
Dani Cornellà (CUP) 494
Silvia Orriols (AC) 529
@CristianBilba12 A mi no em diguis el que haig de fer amb els meus diners, per aixo treballo i els guanyo.
Si no t’agrada et queda Xina, Cuba, Vietnam, Laos i Corea del Nord !!
Tria i fot al camp ! 👍🏻
@BrunoFerTer Si, es clar.
Com el madrileño, el sevillano, el ecuatoriano, el mexicano, el peruano, el venezolano, el colombiano…. etc tampoc són la mateixa llengua.
🤣🤣🤣🤣🤣
Avui la CUP commemora els 100 anys del naixement de Fidel Castro i reivindica el seu llegat polític. Doncs ja que volen recordar-lo, recordem TOT el llegat:
1. PRESOS POLÍTICS. El mateix règim cubà va arribar a admetre oficialment l’existència d’uns 4.500 presos polítics a finals dels anys setanta. Fidel Castro va afirmar el 1978 que els 3.600 que pretenia alliberar representaven aproximadament el 80% del total.
2. CAMPS DE TREBALL FORÇAT. Entre 1965 i 1968 van funcionar les UMAP, instal·lacions on van ser internats homosexuals, religiosos, objectors de consciència i altres persones considerades incompatibles amb l’ideal revolucionari. La literatura acadèmica situa en fins a 35.000 els internats.
3. PERSECUCIÓ DELS HOMOSEXUALS. Sí: aquell règim que una part de l’esquerra occidental encara romantitza va institucionalitzar la repressió contra homosexuals i altres persones considerades “desviades”, incloent-hi internament i treball forçat.
4. AFUSELLAMENTS I EXECUCIONS. No existeix una xifra oficial definitiva, però una investigació de Cuba Archive citada per Le Monde havia documentat, entre 1959 i 2014, 3.130 morts davant d’un escamot d’afusellament i 1.162 execucions extrajudicials: 4.292 casos documentats.
5. PARTIT ÚNIC I OPOSICIÓ PERSEGUIDA. Human Rights Watch recorda que sota Fidel Castro el règim es negava a reconèixer partits polítics alternatius, organitzacions independents de drets humans, sindicats independents o una premsa lliure.
6. MILERS D’EMPRESONATS I INTIMIDATS. HRW resumeix el balanç de gairebé cinc dècades de castroisme parlant de milers de cubans empresonats, milers més assetjats o intimidats i generacions senceres privades de llibertats polítiques bàsiques.
7. JUSTÍCIA SUBORDINADA AL PODER. La Comissió Interamericana de Drets Humans va concloure que a Cuba no existia una separació de poders capaç de garantir una justícia independent i que els tribunals estaven subordinats al poder polític.
8. DISSIDENTS JUTJATS SUMÀRIAMENT. Encara el 2003, 75 activistes de drets humans, periodistes, sindicalistes i crítics van ser detinguts i jutjats en procediments tancats; molts acabarien passant anys en presons descrites per HRW com inhumanes.
9. CENSURA SISTEMÀTICA. Amnistia Internacional descriu els 49 anys de Castro al poder com un període marcat per una supressió implacable de la llibertat d’expressió i documenta durant dècades presos de consciència empresonats simplement per exercir pacíficament els drets d’expressió, associació i reunió.
10. MISÈRIA ECONÒMICA I EL MITE QUE “TOT ÉS CULPA DE L’EMBARGAMENT”. Les dades actuals són demolidorament difícils de compatibilitzar amb el suposat “paradís social” castrista. El IX Estudi sobre Drets Socials a Cuba de 2026, elaborat per l’Observatori Cubà de Drets Humans, estima —cal remarcar que és una enquesta independent, no una estadística oficial del govern cubà— que el 94% de la població viu en situació de pobresa extrema. El mateix estudi afirma que 8 de cada 10 cubans han hagut de saltar-se algun esmorzar, dinar o sopar per falta de diners o aliments, i que el 68% de les llars enquestades ingressen menys de 20.000 pesos cubans mensuals, uns 30 dòlars segons el canvi utilitzat per l’estudi.
I no estem parlant només d’un informe opositor: el Programa Mundial d’Aliments de l’ONU reconeix que Cuba acumula una contracció del PIB del 15% en sis anys, inflació persistent, escassetat de combustible i dificultats creixents per garantir alimentació i nutrició; fins i tot la cistella mensual estatal pateix escassetats i retards.
I l’embargament nord-americà? És real, és sever i perjudica l’economia cubana. Negar-ho seria propaganda. Però convertir-lo en l’explicació universal de 65 anys de fracassos econòmics també ho és. Cuba no està hermèticament “bloquejada” del planeta: comercia amb altres països i, des de l’any 2000, la mateixa legislació nord-americana permet exportacions autoritzades d’aliments, productes agrícoles, medicaments i material mèdica l’illa.
I la història ofereix comparacions especialment incòmodes. Vietnam va patir un embargament econòmic nord-americà fins al 1994, però va iniciar les reformes Đổi Mới el 1986, encara sota l’embargament. Va abandonar progressivament elements de l’economia centralment planificada, va liberalitzar preus, va permetre activitat privada, va reformar l’agricultura i es va obrir a la inversió. El Banc Mundial documenta que aquestes reformes van impulsar fortament la producció i el creixement abans que Washington aixequés l’embargament el 1994.
La Xina també va estar sotmesa durant dècades a fortes restriccions comercials nord-americanes, inclòs un embargament comercial imposat durant la Guerra de Corea; però el seu gran salt posterior va arribar quan va fer exactament allò que Cuba s’ha resistit a fer: reformes de mercat, incentius econòmics, obertura comercial i integració internacional. Des de les reformes iniciades el 1978, el Banc Mundial calcula que el creixement xinès va superar de mitjana el 9% anual durant dècades i que prop de 800 milions de persones van sortir de la pobresa extrema. No és una comparació d’embargaments idèntics —no ho són—, sinó una demostració del pes colossal que tenen les polítiques econòmiques internes.
Per tant, prou d’utilitzar Washington com a comodí universal per absoldre la dictadura cubana de qualsevol responsabilitat. Les sancions poden empobrir i limitar una economia; però no obliguen Fidel Castro a prohibir la iniciativa privada durant dècades, destruir incentius, centralitzar la producció, impedir llibertat econòmica, perseguir dissidents o mantenir un sistema incapaç de proporcionar aliments, electricitat i salaris dignes a la seva població.
Potser després de 67 anys ja toca preguntar-se si el problema no és només l’embargament, sinó també el règim.
Que l’any 2026 la CUP decideixi celebrar políticament la figura de Fidel Castro, en comptes de recordar críticament les seves víctimes, diu molt més del seu concepte de drets humans que mil discursos.
Els drets humans o són per a tothom, també quan el dictador porta una bandera roja, o no són drets humans. El feixisme també pot ser d’esquerres, i vosaltres, cupaires, en sou una clara caricatura.
Salvem Catalunya del comunisme i del feixisme d’esquerres de la CUP amb Sílvia Orriols i Aliança Catalana.