Lamine Yamal consolando a Lionel Messi tras el triunfo de España sobre Argentina en la final de la Copa Mundial de la FIFA.
🗣️ Lamine Yamal: “Ganar la Copa del Mundo debería haber sido el momento más feliz de mi vida, pero cuando vi a Leo allí de pie después del pitido final, se me rompió el corazón. Por unos segundos, olvidé que éramos rivales. Solo vi al hombre que me hizo enamorarme del fútbol.”
“Me acerqué a él porque ninguna leyenda debería abandonar un escenario así sintiéndose sola. Este es el mismo Lionel Messi que inspiró a toda una generación a soñar, el mismo hombre cuyo nombre gritaban todos los niños mientras jugaban en la calle. Verlo con el corazón roto no fue nada fácil.”
“Le dije: ‘Gracias’. No por esta noche, sino porque sin ti, no sé si hoy estaría aquí. Antes de que tuviera la edad suficiente para entender el fútbol, tú ya habías cambiado mi vida. Les diste a chicos como yo la oportunidad de creer que la magia era real.”
“A los 39 años seguía cargando con Argentina, seguía pidiendo el balón, seguía decidiendo partidos y seguía atemorizando a los mejores defensores del mundo. A la mayoría de los jugadores se les recuerda por lo que hicieron hace años. Messi seguía haciendo historia en el presente. Eso merece mucho más que aplausos; merece un respeto eterno.”
“El mundo celebrará a España, y debe hacerlo porque nos ganamos este título. Pero no permitan que un solo resultado les haga olvidar todo lo que Messi le dio a este Mundial. Cada vez que tocaba el balón, sentías que algo imposible estaba a punto de suceder. Ese es un regalo que muy pocos futbolistas le han dado a este deporte.”
“Cuando lo abracé, no estaba consolando a alguien que había fracasado. Estaba abrazando al mejor jugador que ha visto mi generación. Las finales se ganan o se pierden, los trofeos cambian de manos, pero una grandeza como la de Lionel Messi le pertenece al fútbol para siempre.”
“Algún día la gente me preguntará cómo fue enfrentar a Lionel Messi en una final de la Copa del Mundo. No empezaré hablando del trofeo. Les diré que compartí la cancha con mi ídolo, que lo miré a los ojos después del pitido final y que le di las gracias por cambiar el fútbol para siempre. Ese momento permanecerá conmigo el resto de mi vida.”
SKULL TALES - Full Sail!
The legend returns!
The series grows with "O, Captain! My Captain", "Curse of the Caribbean" and new content.
Gifts, pirate adventures and surprises in this crowdfunding campaign
☠👇
https://t.co/e5kvTbT6hF
@DracoIdeasEN#Boardgames
S'omplen tots els autocars amb 5.000 voluntaris i la Plataforma del Voluntariat i la Generalitat Valenciana insten la resta a tornar demà
#DanaPaísValencià3Cat https://t.co/uhrucPBXXW
Un AVE que viatjava entre Màlaga i Madrid ha descarrilat aquest dimarts a la localitat malaguenya d'Álora sense que constin danys personals. Hi viatjaven 291 passatgers https://t.co/ERGwLvITVb
https://t.co/ERGwLvITVb
El presumpte autor de l'assassinat de dues dones aquest matí a Rubí i Castellbisbal era un policia nacional retirat
https://t.co/xg1JItrZ39
https://t.co/xg1JItrZ39
L’autoexploració mamària pot ajudar a detectar canvis als pits i prevenir el càncer de mama. Es recomana que les dones majors de 20 anys se’n facin cada dos o tres mesos, després de tenir la regla. Així és com es fa https://t.co/rOhV0j55nA
Avui sóc a Waterloo després d'uns dies extremadament difícils. Cal analitzar la situació política i posar en perspectiva la raó profunda de l'operació que va fer possible el que va ocórrer ahir. I ho faré. Però són milers de quilòmetres en molt pocs dies i moltes jornades d'una tensió difícil d'explicar, i confio que s'entengui que em calguin encara unes hores per reposar i agafar aire.
Lamentablement, avui l'inefable Departament d'Interior del nostre Govern ha perpetrat una de les rodes de premsa més deplorables que recordo, i em sento obligat a fer-ne un comentari. No puc creure que la caça de bruixes que s'ha desfermat contra algunes persones concretes, simplement perquè les han vist al meu costat en moments determinats, sigui protagonitzada des d'àmbits polítics que s'omplen la boca de lluita antirepressiva. L'onada repressora que ha desfermat el conseller Elena i el comissari en cap dels Mossos és digna de Marlaska o de Zoido. He de dir que algunes coses no em sorprenen, com això que jo vaig dur un barret de palla (no en vaig portar pas cap, tampoc no he estat mai en cap maleter, i tampoc no he residit mai a Hamburg: coses que s'inventen en els atestats policials i tenen sempre allò de la "presumpció de veracitat")
Em sap molt de greu per les persones que estan reben la ira d'uns responsables polítics i policials que saben que no han estat gens a l'alçada del moment. La reben perquè el conseller i el comissari en cap han tingut una rebequeria en veure que l'espantós, incomprensible i a voltes delirant dispositiu policial no l'ha entès ningú i només ha servit per molestar els ciutadans. I per gastar inútilment diners públics, que farien més servei combatent la delinqüència i el crim organitzat que no pas perseguint polítics que no tenen ni una sola condemna i castigant agents dels Mossos d'Esquadra pel seu compromís cívic, i no pas perquè hagin comès cap delicte.
Ja vaig dir que no he tingut mai la voluntat d'entregar-me voluntàriament ni de facilitar la meva detenció perquè em sembla inacceptable que se m'estigui perseguint per raons polítiques i que, al damunt, no s'estigui aplicant la llei d'amnistia. Entenc les raons per les quals el Tribunal Suprem té l'obsessió per tenir-me a les seves mans però ni l'operatiu ni la reacció dels comandaments polítics i policials dels Mossos és comprensible ni acceptable.
Als Mossos no se'ls ha de demanar lleialtats a idees i narratives polítiques. Això ho fan els espanyols amb la seva Policia i la Guàrdia Civil. Aquí hem defensat sempre un model policial propi i de caràcter nacional, que se'l creuen molts agents que tenen vocació de servei públic. Com a president, em sento molt orgullós del paper dels Mossos d'Esquadra en la gestió dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i de la forma com els comandaments van saber entomar una crisi en què també havien de competir amb altres cossos policials. I tothom sap que el Major Trapero no era precisament de la corda política del Govern. Però aleshores va actuar amb una gran responsabilitat i un gran sentit de la institució, que és el que sí li podíem exigir el conseller Forn i jo mateix com a responsables polítics. I quan es va decidir muntar una operació Gàbia va ser perquè calia atrapar uns terroristes que acabaven de perpetrar una massacre a la Rambla. Uns terroristes. Gent que acabava d'assassinar indiscriminadament. No un responsable polític que té una ordre de detenció que tota Europa ha rebutjat i que, per descomptat, no ha matat ningú. Quantes ordres de detenció hi ha en aquests moments vigents contra lladres, violadors, narcotraficants i assassins? I quants dispositius com el d'ahir s'estan muntant? No els cau la cara de vergonya?
La degradació a què els compareixents de la roda de premsa d'avui han arrossegat el cos de Mossos d'Esquadra serà molt difícil de revertir. La via cap a la seva espanyolització (principalment en el sentit de model policial) va començar amb un tripartit i culminarà amb un govern que el mateix tripartit ha fet possible.
I una consideració final. Si el conseller Elena i el departament d'Interior haguessin complert amb la llei i m'haguessin donat l'escorta que em pertoca, haurien sabut en tot moment quin era el meu recorregut per Barcelona i per Catalunya. No els hauria calgut la delirant operació d'ahir, que formarà part per sempre més de la seva biografia pública. I no pas com un mèrit precisament.
En estas fechas tan señaladas no me queda más remedio que hacer un hilo 🧵 recopilación de errores, (o malas ideas de díseño), en prendas de vestir por si hacéis regalitos de Reyes.
Hilo vaaaa🥳
Comenzamos con esta pijamita para niños 👇
Os voy a contar una historia que me ha recordado Google Fotos. No la conté en su momento, porque uno de los protagonistas tiene Twitter y lo hubiese leído pero, como ya ha prescrito, vamos allá.
Le he estado dando vueltas a esto. Sobre si contarlo o no. Muchos de mis amigos no lo saben. Me daba vergüenza.
Allá va.
Era mayo de 2016 y yo estaba echa polvo: intentaba olvidar a alguien y la muerte de mi abuela, que era lo que más quería en el mundo, había sido un golpe duro