Miquel Casanova |-/

[Miquel Casanova |-/ @ni1twit]

No vale callar, no vale mentir https://t.co/NCNyZI99ns

[Vicente Baos 🇪🇺🇪🇸 @vbaosv]

Incrementos de población tan brutal en poco tiempo sin políticas activas en vivienda, sanidad y cualquier servicio público conlleva problemas para todos. No verlo y tomar medidas es una irresponsabilidad.

[Vicente Baos 🇪🇺🇪🇸 @vbaosv]

Este es uno de los problemas actuales de la sanidad y la vivienda en España. Y no se quiere reconocer.

[Jordi Martí @xarxatic]

Acabar con los exámenes de septiembre ha sido un crimen educativo. De todas las mutilaciones a la escuela para maquillar el fracaso escolar, esta ha sido la más cobarde. 🧵va...

[ᴊᴜᴀɴ ᴛᴏʀᴀʟ ꜱÁɴᴄʜᴇᴢ @juatorsan]

En Medicina se ha desvirtualizado tanto el concepto de salud, que prescribir estilos de vida saludables como la mejor terapia, se ve como una decepción

📖 EL NEGOCIO DE HACERNOS CREER QUE ESTAMOS ENFERMOS 📖
Hazte con tu ejemplar
https://t.co/hal4kdSa3F

[Rafael Bravo @rafabravo]

Cómo interpretar la monitorización continua de glucosa para el médico clínico no endocrinólogo
https://t.co/n2ZRlAkNIT

[Miquel Casanova |-/ @ni1twit]

@Batmantallk 1161

[Miquel Casanova |-/ @ni1twit]

@CarlosDaiha @ElChirincirco @ArchivoVAR Es que no tiene nada que ver. Una cosa es modificar una norma y otra matizar y decir que jugadas así NO serán interpretables. Y con su resolución, tomando parte, avala que aquella jugada se interpretó mal.

[Daniel Owens @dsowens17]

Interesting article in the New York Times today:

"The more fixated we are on mental health, the more sensitive we become to anything that might qualify as a symptom and the more we use clinical language to describe normal emotional experiences like grief, burnout and loneliness. This broadening of what we think counts as a disorder — known as concept creep — encourages us to pathologize ordinary life and see ourselves as mentally unhealthy."

[Ethic @Ethic_]

La #música tiene una asombrosa capacidad para despertarnos #emociones inmediatas.
https://t.co/vVkMVAqpni

[Un Sr de Barcelona @UnSrdeBarcelona]

A un pas del col·lapse

Els números són tossuts. Es pot construir un relat polític, es poden maquillar estadístiques, es poden ajornar debats incòmodes. Però arriba un moment en què els indicadors macroeconòmics i socials parlen per si sols. I el que ens estan dient és inquietant.

No estem davant d’un problema puntual. Estem davant d’un model que comença a mostrar símptomes clars d’esgotament.

Ahir mateix sabíem que Catalunya quedarà exclosa dels informes PISA després que es detectessin irregularitats en la selecció de la mostra. El fet és greu per si mateix. Però encara és més greu el que revela. Tothom entén quin era el problema de fons: intentar amagar l’impacte que té sobre el sistema educatiu una escolarització molt intensa de població d’origen immigrant, sovint procedent de contextos amb enormes dificultats lingüístiques, econòmiques i socials. El resultat és un fracàs escolar creixent que ja no es pot dissimular.

Però aquest és només un indicador.

L’Informe Fènix mostrava una altra dada encara més preocupant: Catalunya fa anys que perd PIB per càpita. L’economia continua creixent en volum, sí. Però la prosperitat dels ciutadans disminueix. Creixem perquè som més persones, no perquè cadascun de nosaltres produeixi més riquesa. És exactament el patró d’un model econòmic basat en sectors intensius en mà d’obra poc qualificada i salaris baixos, més que no pas en productivitat, innovació o valor afegit.

També les dades del mercat laboral són eloqüents. Les estadístiques publicades recentment mostren que la taxa d’atur entre la població estrangera és gairebé tres vegades superior a la de la població autòctona. Entre les dones migrants encara és més elevada. I, quan treballen, els seus salaris continuen situant-se aproximadament entre un 20% i un 25% per sota de la mitjana.

És difícil imaginar un model sostenible quan una part tan important dels nous residents té moltes més dificultats per incorporar-se al mercat laboral i ho fa en ocupacions de molt baixa remuneració.

Si unim totes aquestes peces, el dibuix és preocupant.

Caiguda del PIB per càpita.
Precarització dels salaris.
Atur molt superior entre la població immigrada.
Fracàs escolar creixent.
Pressió sobre l’habitatge.
Pressió sobre els serveis públics.

No són fenòmens independents. Formen part d’un mateix sistema.

Alguns voldran reduir aquest debat a una discussió moral. Diran que qüestionar aquest model migratori és ser insolidari.

Jo crec exactament el contrari.

El que és profundament irresponsable és continuar promovent un model que atrau milers de persones quan no disposem d’habitatge suficient, quan els serveis públics ja funcionen al límit, quan moltes acaben dormint al carrer o atrapades en feines precàries, i quan tot plegat deteriora també les condicions de vida de la població que ja hi era.

Això no és solidaritat.

És irresponsabilitat.

Catalunya pot sentir-se orgullosa d’haver estat una de les societats europees que més població ha acollit en menys temps. És un esforç històric extraordinari del qual podem sentir-nos legítimament orgullosos.

Però precisament perquè aquesta acollida ha estat tan intensa, la nostra prioritat ja no hauria de ser augmentar-ne el ritme, sinó garantir que les persones que ja viuen entre nosaltres es puguin integrar plenament: aprendre la llengua, accedir a una feina digna, prosperar i formar part d’una societat cohesionada.

Aquest no és un debat entre humanitat i xenofòbia. És un debat entre el rigor i el negacionisme.

Els extrems només ofereixen consignes: uns neguen qualsevol problema i els altres alimenten l’odi. Catalunya necessita una tercera via: dades, rigor, responsabilitat i polítiques basades en l’evidència.

Perquè la realitat es pot ignorar durant un temps.

Però les conseqüències, tard o d’hora, sempre acaben arribant.

Que passeu un bon Diumenge.

[ᴊᴜᴀɴ ᴛᴏʀᴀʟ ꜱÁɴᴄʜᴇᴢ @juatorsan]

Ozempic, Mounjaro y alimentos GLP1 friendly: el negocio que no cesa con la complicidad de los medios de "comunicación"

¿Crees que estamos ante un gran avance médico, un gran negocio... o ambas cosas a la vez?

https://t.co/A3nvnDgfgW

[Vicente Baos 🇪🇺🇪🇸 @vbaosv]

Las listas de espera son la expresión de la disfunción global entre los problemas de salud, las expectativas de la población, los recursos humanos, la distribución, capacidades y actitudes de los distintos médicos implicados y una organización sanitaria pública superada y que no es capaz de cambiar.

[Miquel Casanova |-/ @ni1twit]

Que la bona música us acompanyi!
@SYMLMUSIC
Unplugged Paris https://t.co/oFDDc3CPBI

[Gabriel Puche, MD/PhD @gabi_puchepalao]

🫀 1⃣2⃣ novedades IMPRESCINDIBLES en Fibrilación Auricular

📗La guía ESC/EACTS 2024 cambia conceptos clásicos que llevaban años siendo dogma.

Estas son las 12 novedades que más necesitas para tu práctica clínica diaria 👇

Basado en guía oficial ESC/EACTS 2024.

[Arrop i Tallaetes @arropT]

El model català de Salut. També conegut com el "no model".

Baixa complexitat atesa amb "cero complexes" en una urgència hospitalaria per personal d´infermeria enlloc d´un Centre de Salut.

Standing ovation.

cc @sergiogvicente

[Vicente Baos 🇪🇺🇪🇸 @vbaosv]

Durante las últimas décadas se han estado utilizando memantina, donezepilo, rivastigmina... Una gran inversión de tiempo y dinero. ¿Cuánto creéis que ha cambiado la evolución, pronóstico y calidad de vida de los pacientes que se han usado? ¿Y socialmente? Se ha dicho muchas veces que ese mismo dinero en servicios sociales y ayudas hubiera sido más rentable pero estaban financiados. Ahora, se dice que no valían para nada y que los nuevo monoclonales van a cambiar el curso de la enfermedad. Parece una historia que se repite, la novedad, la promoción, las expectativas, las esperanzas que no parece que se vayan a cumplir.

[Rafael Bravo @rafabravo]

Círculo vicioso
Crean un modelo en el hospital para atender problemas que nunca deberían llegar al hospital.

[Miquel Casanova |-/ @ni1twit]

@rafabravo No será porque hay más ancianos y más longevos, más polifarmacia, más pluripatologia, más pruebas diagnósticas, más tratamientos y más complejos, más guías, más criterios, más diagnósticos, más exigencia, más población, menos salud mental, menos autocuidado, menos apoyo social...

[Pablo Malo @pitiklinov]

Los antidepresivos son analgésicos para el dolor mental:

En este artículo, el psiquiatra y evolucionista Randolph Nesse propone una forma muy clara y útil de entender los antidepresivos: no son medicamentos que “curan” una enfermedad cerebral, sino analgésicos para el dolor mental.

Así como la aspirina o el paracetamol no curan la causa de un dolor de cabeza o de muelas, sino que bloquean el mecanismo del dolor, los antidepresivos reducen el dolor emocional (la baja profunda del ánimo, la desesperanza, la rumiación, etc.) sin necesariamente arreglar la causa subyacente.

Nesse argumenta que la depresión suele ser una respuesta normal pero exagerada del cerebro (como la tos o la fiebre), diseñada por la evolución para protegernos: nos obliga a parar, retirarnos y evitar situaciones dañinas. El problema es que, al igual que un dolor crónico, esta respuesta puede volverse desproporcionada y paralizante. Los antidepresivos actúan bloqueando parte de ese mecanismo de dolor emocional, igual que un analgésico.

Por tanto, tratar el dolor mental con medicamentos es tan legítimo como tratar el dolor físico. Pero es fundamental buscar las causas vitales (problemas de relación, objetivos frustrados, pérdidas, etc.) además de medicar.

https://t.co/zsZvtowhrt

[Francesc Formiga🐜 @FormigaFrancesc]

Deprescribing in Patients With Cardiovascular Disease Experiencing Polypharmacy: A Scientific Statement From the American Heart Association | Circulation https://t.co/pqw2Gf8yfh @Sabater71 @i_lozanomontoya @Sabater71 @cardioteca @SECgeriatrica @AlbertAriza3 @drmiguelmarcos