La sentència del polític i filòsof Charles de Montesquieu: “No hi ha pitjor tirania que la que s'exerceix a l'ombra de les lleis i sota l'aixopluc de la justícia”, escrita fa més de dos segles, té plena vigència en el garbuix politicojudicial que pateix l'Espanya del segle XXI
Hola @JoanLaportaFCB. Com a soci del Barça des de fa 45 anys sol·licito que aquest dijous es convidi a la llotja al menor seguidor del Barça agredit per les hordes feixistes uniformades de manera injustificada a Elx. Seria un acte de dignitat i justícia. M'ajudeu amb RT?
La segona part del vídeo d'Assumpta Serna que s'ha fet viral en poques hores i que convindria que escoltessiu per tenir clar la força de les xarxes socials. Feu-lo còrrer i el que vulgui, que l'ompli , ens ajudarà molt a tots plegats!!
Ho enteneu ara perquè molts polítics els foten tanta por les xarxes? L’enllaç per omplir la vostra experiència si n'esteu afectats d'una o altra forma és aquest … 🤗🤗🤗
https://t.co/02Dpwbvnvx
Perfil d’instagram d’Assumpta Serna @assumptaserna
LA FESTA QUE HA TRENCAT LA FICCIÓ
El triomf de la selecció espanyola al Mundial no ha creat l’esquerda. L’ha il·luminada.
Un Mundial és una litúrgia nacional massiva. Durant unes hores cau tot el maquillatge institucional, tota la comèdia de la convivència i tot el llenguatge ensucrat de país de tots. La gent no surt al carrer a celebrar una gestió administrativa. Surt a celebrar una pertinença. Una bandera. Una selecció. Un nosaltres.
I aquí és on Catalunya es veu tal com és, no tal com la volen vendre.
Quan a Catalunya milers de persones celebren el triomf d’Espanya com una victòria pròpia, no estem parlant només de futbol. Estem veient una realitat nacional espanyola instal·lada dins el país, perfectament viva, emocionalment forta i amb estat al darrere. I al costat, una Nació Catalana que mira aquella escena i entén que allò no és una festa neutra, sinó la presència d’un poder nacional aliè fent-se amo simbòlic del carrer.
Això és l’esquerda.
No és simplement esquerra contra dreta. No és bons veïns contra radicals. No és convivència contra intolerància. L’esquerda és entre una Catalunya entesa com a tros d’Espanya habitat per ciutadans espanyols i una Catalunya entesa com la terra d’un poble català que encara vol continuar essent poble. És entre població administrada i nació pendent de poder. És entre els qui viuen el triomf d’Espanya com a alegria pròpia i els qui el veuen com una escena colonial perfectament normalitzada.
El que vindrà després no serà una pacificació real, sinó una administració cada vegada més nerviosa de la contradicció. L’autonomia intentarà fer veure que pot contenir dues lleialtats nacionals oposades dins una mateixa paraula amable. Catalunya. Però aquesta paraula ja no aguantarà igual. Per uns voldrà dir una comunitat nacional catalana amb dret a manar-se. Per uns altres voldrà dir una regió espanyola on també es parla català, si convé i sense molestar gaire.
Aquesta diferència ja no quedarà tancada als llibres, als fils de X o als discursos d’uns quants pesats. Baixarà al carrer. A la festa major. A l’escola. Al club esportiu. Al comerç. Al grup de pares. A la conversa de feina. Al balcó. Al bar on uns celebren Espanya i altres callen amb la mateixa sensació amarga de sempre.
I quan això passi, el poder farà una cosa molt concreta. Intentarà convertir el català que assenyala l’esquerda en el culpable de l’esquerda. No diran que hi ha un conflicte nacional. Diran que hi ha gent que crispa. No diran que l’espanyolitat ocupa el carrer català amb naturalitat de poder. Diran que alguns no saben conviure. No diran que Catalunya està nacionalment partida. Diran que cal rebaixar el to.
Aquesta serà una de les conseqüències més perilloses. El català que encara vol posar la nació al centre serà presentat com el problema, mentre l’espanyolitat massiva serà tractada com normalitat social. La bandera espanyola al carrer serà festa. La incomoditat catalana serà extremisme. El crit d’Espanya serà alegria popular. La resposta catalana serà tensió.
Això accelerarà una tria que molts voldrien evitar. O Catalunya es pensa com a nació catalana i construeix poder propi, o quedarà reduïda a una administració que gestiona lleialtats espanyoles, catalanes, indiferents i importades sota el mateix sostre podrit de la convivència obligatòria.
El Mundial ha fet de mirall. I els miralls, quan t’ensenyen una cosa lletja, fan dues feines. O t’obliguen a despertar, o t’obliguen a mentir millor.
Ara veurem què triem els catalans.
🍫 Abans d'entrar en materia, volem posar en joc...un magnífic lot de Xocolata Jolonch de @TorronsVicens!
👉 I tot a canvi de seguir-nos i repostejar aquesta publicació. Teniu de temps des d'ara i NOMÉS fins a les 8 del matí. Sort a tothom!
▶️📻 https://t.co/jIMz4Nib1e
🍫 Alerta, perquè posem en joc el lot que més us agrada: el de Xocolata Jolonch de @TorronsVicens!
👉 Seguiu-nos a X i feu un RT d'aquesta publicació per aconseguir-lo. I recordeu que teniu de temps fins les 8h del matí. Sort a tothom! #JolonchJolonch
▶️ https://t.co/jIMz4Nib1e
🍫 Ara mateix...tothom a punt per participar en el sorteig del lot de Xocolata Jolonch de @torronsvicens!
➡️ Per optar-hi, cal que ens seguiu i feu RT d'aquesta publicació. Només teniu de temps fins a les 8h. Molta sort a tothom!!! #JolonchJolonch
▶️📻 https://t.co/jIMz4Nib1e
És de justícia que se sàpiga, i ben alt, que el compositor de la música de la benedicció de la torre de Jesús és Daniel López Pradas. Sense aquesta bella i encertada música, l’èxit de la benedicció no hagués tingut la mateixa màgia.
Cal respectar-ne l’autoria!!!
Felicitats! 🙏🎶
MOLT BÈSTIA: els @mossos de @nuriaparlon i la @policia espanyola expulsen i encapsulen els 600 cantants al final de l'acte de la Sagrada Família
Tot PER VOLER CANTAR ELS SEGADORS i tenir papers amb estelades. Ni l'Himne no volen!
El PSC és feixisme i cal fotre'l fora urgentment
Aquí s’hi veu la Nació Catalana sense que ningú l’hagi d’explicar. Un símbol que tots reconeixem, uns nens cantant com qui continua una cadena, una llengua que no fa de complement sinó de casa, i una manera d’estar davant del món que no sembla improvisada. No és la Catalunya administrativa, ni la Catalunya de les campanyes, ni la Catalunya convertida en decorat. És aquella Catalunya que, quan apareix sencera, fa que fins i tot qui volia mirar només una cerimònia acabi veient un poble.
Aquesta és la part que costa tant de falsificar. Una nació no és només gent vivint al mateix lloc. És una memòria que encara passa de boca a boca, uns codis compartits, una continuïtat que els infants reben abans de saber posar-hi paraules. En aquesta escena no hi ha teoria política, i justament per això colpeja més. Hi ha un nosaltres visible. I quan el veus, costa molt tornar a fer veure que Catalunya és només una població dins un mapa.
Li demano pel llibre de reclamacions i l'encarregat, i em diu que no hi és i què ella no pot fer res.
Davant la inoperància d'ella i les seves companyes, me'n vaig dient que les penso denunciar. Faig la foto i denuncio a la plataforma de la Llengua.
En feu difusió sisplau?
🍫 Arriba el moment pels fans de la xocolata. És… el sorteig del fabulós lot de Xocolata Jolonch de @torronsvicens!!!
➡️ Seguiu-nos a X i feu RT d'aquesta publicació per optar-hi. Ah, i teniu de temps fins a les 8h. Així que molta sort a tothom! #JolonchJolonch
🍫 Teniu X en mode on? Més que res, perquè ara toca el sorteig del lot de Xocolata Jolonch de @torronsvicens!!!
➡️ Recordeu que heu de seguir-nos i fer RT d'aquesta publicació des d'ara i NOMÉS fins a les 8 del matí. Moltíssima sort a tothom! #JolonchJolonch
171K persones han vist aquest fil. Ni un sol polític n’ha fet cap referència. Tampoc cap periodista. Això ens demostra que encara ens queda molt camí per recórrer. Per sacsejar el statu-quo us necessitem. Necessitem que sigueu més els que seguiu al @menjometre i a mi. I fer RT
🔵🔴 ¡UNIÓN BLAUGRANA! 🔴🔵
Ningún culé debería tener menos de 5000 seguidores.
COMENTA este post.
SIGUE a todos los que comenten este post.
Da LIKE y RT para que lleguemos a todos los rincones del mundo. 🌍
Empieza a responder aquí abajo y haz crecer tu cuenta.👇
OPEN DATA: QUAN LA TRANSPARÈNCIA FA POR
Hi ha moments en què una societat es mira al mirall… i no li agrada el que veu.
A Catalunya, aquest moment ha arribat no per una llei, ni per una auditoria oficial, ni per una comissió parlamentària. Ha arribat per dues webs “pirates”: https://t.co/027zfu95Zc i el @Menjometre , similars al que en @JaimeObregon porta anys fent: Fiscalitzar l'administració
No són institucions.
No tenen pressupost públic.
No tenen gabinets de comunicació.
Només tenen una cosa: dades.
I això ha estat suficient per fer tremolar el relat.
Durant anys, l’Administració ha parlat de transparència. Portals oberts, PDFs, dashboards… tota una estètica de modernitat institucional. Però la realitat és una altra: ocultació de dades disperses, difícils d’interpretar, sovint incompletes. Transparència de façana.
Fins que algú decideix fer la feina de veritat. Agafar totes aquestes dades. Ordenar-les. Fer-les intel·ligibles... i el més important, fer-les públiques.
I llavors passa el que sempre passa quan la informació es fa entenedora: Apareix la veritat.
La xifra és contundent: 5.000 milions d’euros anuals en subvencions. Un 11% del pressupost de la Generalitat. No és una línia menor. No és un detall tècnic.
És un model.
Un model que planteja una pregunta incòmoda:
Per a què serveixen aquests diners?
Perquè, mentrestant, el ciutadà paga.
I paga molt. Catalunya té una de les pressions fiscals més altes d’Espanya, especialment en IRPF. Treballes més. Pagues més. I després descobreixes que una part molt significativa d’aquests recursos es redistribueixen en forma de subvencions.
A qui?
Sempre s'ha parlat de mitjans de comunicació, però té lògica: Ningú paga ja pel diari, i si és en català, menys. Per tant, està bé subvencionar-los, però...
Associacions.
Sindicats.
Entitats diverses, que han fet de l'activisme de boquilla un modus vivendi.
Tot un ecosistema. Un ecosistema que, casualment, rarament qüestiona el sistema que el finança.
No cal conspiracions. Només cal entendre els incentius.
Però hi ha una segona capa, encara més preocupant. No és només una qüestió de quantitat. És una qüestió de direcció.
Quan analitzes les dades —i això és el que permet l’Open Data de veritat— no només veus qui cobra.
Veus cap on va el país. O, més ben dit, cap on no va.
El Govern català parla constantment de futur. De sostenibilitat. De transició energètica. D’innovació.
Però després mires les dades… i no trobes rastre d’aquesta narrativa en la despesa real.
Ni un euro rellevant cap a empreses punteres que podrien liderar aquest futur.
Un exemple és especialment simbòlic: @Wallbox_ES
Una startup nascuda a Barcelona, líder en tecnologia de recàrrega de vehicles elèctrics, competint a escala global. El tipus d’empresa que, en altres països, seria objecte de suport estratègic.
Consultem quants contractes públics han rebut per equipar de carregadors elèctrics a l'Administració. Zero.
Consultem quantes subvencions han rebut per accelerar el seu creixement, desde Barcelona cap al món. Zero
Això és el que abans en dèiem —sense complexos— política industrial. Creació de campions nacionals.
Aquí? Zero.
Permeteu-me l'exabrupte, però hi ha milions d'eruos gastats en subvencions en causes peregrines, a païssos remots. No hi ha un euro invertit en promoure l'activitat industrial, innovadora i sostenible a Catalunya.
I aquí és on l’Open Data esdevé perillós.
Perquè ja no es tracta d’opinions. Ni de relats. Ni de discursos.
Es tracta de dades.
I les dades expliquen una història molt diferent de la que se’ns ven:
Una Administració que recapta com si fos escandinava… però gasta sense una estratègia de futur clara, només per acontentar panxacontents.
Una Administració que parla d’innovació… però no aposta pels seus innovadors.
Una Administració que distribueix recursos… però no transforma l’economia.
L’Open Data no és només una eina tècnica.
És un mecanisme de control democràtic.
Perquè la transparència real no consisteix en publicar dades. Consisteix en fer-les comprensibles.
I, sobretot, en acceptar les conseqüències del que revelen, i donar explicacions.
Potser per això iniciatives com https://t.co/027zfu95Zc incomoden tant. Perquè no creen informació nova.
Només fan visible el que ja hi era.
I quan això passa, la pregunta deixa de ser tècnica i esdevé política: Estem utilitzant els recursos públics per construir el futur… o per gestionar el present?
Europa, amb totes les seves dificultats, està immersa en processos de reconversió. Indústria verda. Soberania tecnològica. Reindustrialització.
No és fàcil. No és indolor.
Però hi ha direcció. Aquí, en canvi, el risc és un altre:
Confondre estabilitat amb inèrcia. I despesa amb política.
L’Open Data ha obert una porta. Ara la qüestió és si volem mirar a dins… o tornar-la a tancar.
Perquè un cop has vist les dades, ja no pots fer veure que no hi són.
I aquesta, al final, és la seva veritable força.
Si Illa no dissol el parlament divendres i convoca eleccions s’haurà d’enfrontar a l’escàndol més gran de l’autonomia espanyola amb la revelació d’un sistema de subvencions i de contractació pública estructuralment arbitrari i saquejador. Les engrunes amb les quals la metròpoli paga les elits de la colònia per a que estigui tranquil•la. Espero que l’oposició forci el govern a justificar fins l’últim euro de diner públic. No cal dir que el partit que es presenti amb el compromís d’eliminar tota aquesta despesa clientelar triomfarà a les eleccions. Els beneficiaris sempre son un minoria respecte els ciutadans obligats a pagar aquesta indecència amb els seus impostos.