"Llum als ulls i força al braç": avui fa 130 anys, #taldiacomavui de 1896, s'estrenà "El Cant de la Senyera", el segon himne de Catalunya. Amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet, s'estrenà a Montserrat en l'acte de benedicció de l'estendard de l'Orfeó Català. 🎂
No cal que siguis votant d'AC (jo no ho soc) per escoltar les paraules sàvies de l'Alfons Duràn-Pich
Escolteu-lo i, quan voteu, fotem fora tota la psudoesquerra que va espanyolitzant i acabant amb Catalunya
@montseforga Ho expliques amb molt d'encert. Com sempre. Totalment d'acord. Ara, no hi ha contrapunt, i això ens porta a una desgracia total ee valors i sentit comú.
No si que @Michel8Sanchez pot fer jugar els seus equips així si te mitjans ja ho sabíem.
El problema que quant no teníem el que ell volia intentava jugar al mateix i no és possible.
El que havia de fer és adaptar- se, no va voler i així ens va anar.
Espero que n' hagi après
No si que @Michel8Sanchez pot fer jugar els seus equips així si te mitjans ja ho sabíem.
El problema que quant no teníem el que ell volia intentava jugar al mateix i no és possible.
El que havia de fer és adaptar- se, no va voler i així ens va anar.
Espero que n' hagi après
Al món hi trobem persones de tota mena:
Gent cruel.
Gent indiferent.
Gent bona.
Gent extraordinària.
I després hi ha els bombers.
El seu sentit de l’entrega, del servei i del coratge és tan excepcional que costa trobar-hi comparació.
Mentre la majoria fugim del perill, ells hi entren per salvar vides.
Per salvar la vida arriscant la seva
Gràcies per existir.
-Francesc Rovira. Catedràtic de Psicologia-
El meu desig és que mai ens acostumem a la seva valentia.
Que mai donem per fet la fortalesa de les persones.
Que continuem admirant-los, respectant-los i donant-los el suport que mereixen. Perquè quan tot crema, sempre hi ha algú que decideix entrar per salvar els altres.
Gràcies, bombers!!!
Gràcies, persones fortes!!!
Som-hi?
Bon diaa!!🙏🏻🤍🤗
Els pagesos han evitat que avui hi hagués una simultaneïtat d'incendis a Catalunya amb els seus tallafocs a l'incendi del Pla de l'Estany.
Ha quedat en un segon terme perquè s'ha pogut estabilitzar, però la seva rellevància és ABISMAL! VISCA ELS PAGESOS!
Un any més el país crema,un any més polítics i tertulians posaran en valor a la pagesia. I un any més ens deixaran sols i abandonats fins que no en quedi cap de nosaltres
Res espero de la casta parasitària de Palau.
Seguirem defensant la terra, perquè aquesta és la nostra terra.
L'any 1994 era un altre món i jo vivia una altra vida. A l'atur, deprimit i amb una criatura de dos anys, havia hagut de tornar a viure amb la dona i el nano a casa de ma mare. M'havien doblat el lloguer d'un any per l'altre.
Era juliol. Hi havia una onada de calor. A l'interior se superaven els 40 graus, bufava el vent i la humitat havia caigut per sota del 10%. A Camps hi tenia la meva parella, a casa dels meus sogres, a la masia on encara viuen i on aleshores també hi havia passat moltes temporades. El meu fill, que aquell dia era amb mi a Barcelona, hi tenia les seves arrels.
De sobte es va desencadenar l'infern, a menys d'un quilòmetre de casa del sogre. Un incendi que va pujar per la serra de Castelltallat en direcció a Súria i que acabaria connectant amb els grans focs del Berguedà. Més de 45.000 hectàrees cremades. Prop del 20% de la superfície conjunta del Bages i el Berguedà.
Per a mi va ser un xoc emocional immens. El mas on havia gaudit durant sis anys, les esperances dels meus sogres —gent treballadora que havia aconseguit fer realitat el seu somni— i aquell paisatge que sentíem nostre es convertien en cendres. La casa pairal del meu fill, abans envoltada d'arbres, quedava despullada al mig d'un secarral negre.
Recordo perfectament com va impactar en l'opinió pública i en l'ànima dels catalans. Se'ns cremava el país. El passat fugia cel amunt en forma de fum i tothom tenia el cor encongit. Hi va haver un abans i un després.
Avui crema la Bisbal. Diuen que el foc puja cap a Fitor, al cor del Baix Empordà, entre la ciutat dels plats i els testos i la Costa Brava de l'Empordanet. També són indrets on he viscut, jugat, estimat i treballat des que era un marrec fins a l'edat adulta.
Però tinc la sensació que a molta gent tant li fa.
Alguns aprofitaran el foc per atacar el Govern. Altres, les segones residències. N'hi haurà que diran allò de «ja els està bé als pijos que hi tenen la torreta». Uns minimitzaran els danys perquè «només són mil hectàrees». D'altres ens sermonejaran amb el canvi climàtic i ens receptaran alguna versió contemporània del paenitentiam agite.
A mi, senzillament, cada incendi em sap un greu enorme. Pel país. Per la gent. Per la memòria acumulada en cada tros de paisatge.
I encara em sap més greu adonar-me que potser ens hem acostumat a veure cremar el país. Que ja no el sentim nostre. Que s'ha convertit en un decorat llunyà, en unes imatges d'Instagram, en un «like» i una emoticona amb cara de plorar.
Potser el problema no és només que cremin els boscos.
Potser el problema és que se'ns està cremant el vincle emocional amb el país i gairebé ni ens n'adonem.
Despertem, si us plau.