QUAN EL PAÍS ERA NOSTRE
Quan el país era nostre, no calia dir cada dia que ho era. Es notava a la manera de parlar, de comprar, de renyar la mainada, de saludar el veí, de baixar a plaça i de saber qui havia mort abans que ho digués cap paper. El país no era una idea penjada a la paret. Era la veu de la mare des de la cuina, el cop de porta del fuster, el pa embolicat amb paper fi, el rector travessant el carrer, el carro que passava massa d’hora i aquella manera catalana de no fer gaire escarafalls però tenir les coses prou clares.
La gent no vivia pensant-se com a identitat. Vivien com es viu quan el món encara té forma. A casa es parlava català perquè era la llengua de casa, del camp, de la botiga, de la por, de la festa, del tracte i de la mala llet. Ningú no havia d’explicar que aquella llengua era pròpia. Ho era perquè sortia de la gent com surt l’aigua de la font. El foraster podia ser ben rebut, i sovint ho era, però sabia que entrava en un lloc fet abans que ell. Un lloc amb nom, amb maneres, amb paraules que no demanaven permís.
Els pobles tenien una memòria que no estava escrita en cap programa. Se sabia quina casa havia passat gana, qui havia anat a Amèrica, qui era de missa, qui no ho era tant, qui tenia un fill espavilat i qui sempre acabava embolicant la troca. La comunitat no era perfecta, no fotem. Hi havia enveges, rancúnies, misèries, silencis massa llargs i famílies que es miraven de reüll durant mig segle. Però fins i tot el conflicte tenia una forma comuna. Ens barallàvem dins d’un mateix món.
La festa major no era una activitat cultural. Era el poble vestint-se de poble. La processó, el ball, les taules parades, les espardenyes noves, els músics, els crits dels joves, les dones mirant que tot quedés bé i els homes fent veure que no els importava res. No calia parlar de cohesió. La cohesió era que tothom sabia on havia de ser, encara que alguns hi fossin a contracor. La vida feia comunitat perquè la comunitat encara no havia estat convertida en un expedient.
A ciutat també hi havia país. Al taller, al mercat, al cafè, a l’ateneu, a l’escala de veïns, al taulell. Barcelona no era menys catalana perquè fos gran o oberta. Era catalana perquè tenia una manera pròpia de ser oberta. S’hi feia negoci, s’hi discutia política, s’hi imprimien diaris, s’hi conspirava, s’hi treballava massa i s’hi parlava amb aquella barreja de sornegueria, pressa i orgull que tenen les ciutats que no han nascut per fer bonic. La modernitat encara no obligava el país a desfer-se per semblar modern.
Quan el país era nostre, la pertinença no era una proclama.Era una evidència compartida. No volia dir que tothom fos igual, ni que tothom pensés igual, ni que tothom tingués la mateixa sang o la mateixa butxaca. Volia dir que hi havia un centre. Una llengua que ordenava. Uns costums que feien de guia.Una memòria que passava de pares a fills sense haver de convertir-la en campanya institucional. Una terra no és nostra perquè la trepitgem. És nostra quan la vida que hi fem continua la vida dels qui ens l’han deixada.
Després van venir moltes coses. Algunes amb uniforme, algunes amb llei, algunes amb bones paraules. Ens van ensenyar a dir convivència quan volien dir retrocés, pluralitat quan volien dir dissolució, modernitat quan volien dir vergonya d’un mateix. I de mica en mica el país va continuar dient-se igual, però cada cop responia menys quan el cridaves. Els carrers eren els mateixos, els noms també, les pedres també. La música de fons, però, ja no era ben bé nostra.
Per això fa mal pensar en aquell temps sense caure en la postal. No era un paradís. Hi havia pobresa, duresa, injustícia i por. Però hi havia una cosa que avui hem deixat que ens discuteixin fins a fer-nos-en sentir culpables.Hi havia poble. I quan hi ha poble, fins i tot la vida més humil té continuïtat.Quan només hi ha població,tot es pot administrar, comptar i substituir. I aleshores el país ja no es perd de cop. Es va quedant buit mentre encara sembla ple.
Algú m’haurà d’explicar molt a poc a poc aquesta mena de por a usar la porra extensible contra aquests desgraciats.
A més, mireu QUANTS són i com al final apareixen les hienes amigues per endur-se el botí mentre la policia està immobilitzant al lladre.
Absolutamente increíble. Lo que hoy ha hecho Barcelona se recordará mucho tiempo. La Sagrada Familia, Gaudí y los que durante 140 años han creído en ello, lo merecían.
Un debat que hauríem de tenir és l’absurditat dels límits de velocitat a Catalunya i el nivell de paranoia amb la velocitat.
S’hauria de posar el focus en el bon manteniment dels vehicles, no en la velocitat.
170km/h no és perillós amb el cotxe correcte.
Son feministas hasta que Bad Bunny les baila pegado.
Son socialistas hasta que descubren lo cómoda que es volar en primera clase.
Son ecologistas hasta que toca un fin de semana en yate o un vuelo a las Maldivas.
Son tolerantes hasta que se enteran de que votas a la derecha.
Son pacifistas hasta que alguien discrepa de ellos.
Son partidarios de la libertad de expresión hasta que escuchan algo que no les gusta.
Son antielitistas hasta que los invitan a un reservado VIP.
Son ciudadanos del mundo hasta que les toca tenerlos de vecino.
Son partidarios de repartir la riqueza hasta que les toca repartir la suya.
Això no és una celebració futbolística.
Això és la constatació que ens han tercemunditzat a còpia d'onades immigratòries.
França és el preludi del caos que li espera a tota Europa...
#SalvemCatalunya
No he visto tanto puterío junto en mi vida como en “La Casita”.
Decenas de tías buenas compitiendo por llamar la atención de un hombre con estatus.
Empujándose, poniendo caritas y bailando de la forma más guarra posible en un intento desesperado por conseguir una mirada, un baile o cinco segundos de atención de Bad Bunny.
Sinceramente, me parece la representación perfecta de la decadencia cultural del siglo XXI.
Los graves incidentes ocurridos en París es la mejor muestra de la decadencia de Francia y Europa en general. Nos hemos convertido en una sociedad buenista que ha renunciado a sus valores y a muchos de sus principios rectores como el orden, la disciplina y el temor a las consecuencias punitivas del incivismo y la delincuencia. Es lo que pienso.
People who naturally possess status, power, and favorable conditions often have giant hearts. Praiseworthy and admirable.🎊
However, we cannot accept the disrespect shown by some disadvantaged individuals who look down on brothers and sisters in the same circumstances.💕🎀💯
Tennis player Rafa Jodar SHOVES the ball girl out of the way.
He should never play another tennis match again in his life.
What a loser. https://t.co/h6a3RQ8H0a
QUINA CLATELLADA de la Batllessa Orriols al regidor imposat pel PSC quan aquest no s’ha sabut expressar en català al seu primer ple a Ripoll.
A CATALUNYA EN CATALÀ!