Pau Margarit

Malgrat totes les dificultats, independentista convençut. Sóc molt + que el meu perfil de Twitter. Si estàs de tornada de tot, vés a la merda/cap a la merda.

[Òscar Andreu @OscarAndreu]

Per què volen parlar una llengua que només dominen 500 milions de persones al món si l’anglès el parlen 1.500 milions de persones? Per cridar l’atenció? Per molestar? El Mundial és un esdeveniment global i en anglès ens entenem tots! El nacionalisme és una malaltia.

[Cristina Rúbies @seibur_]

Al final, ser catalogat com a “vulnerable” s’ha convertit en un privilegi amb rendes i avantatges que molts treballadors no aconsegueixen.

Una persona sola cobrant l’IMV ja rep uns 734€/mes. Amb una unitat familiar (parella + fills) puja bastant més. Això ja està a prop o per sobre del que molts treballadors nets s’emporten a casa en feines modestes després d’impostos, desplaçaments i despeses.

Però el pitjor no és només els diners de l’IMV:
- Tens prioritat en habitatge social.
- Beques, menjador escolar, llibres i material gratuïts.
- Bono social elèctric (llum més barata), possibles ajudes a l’aigua i altres subministraments.
- Descomptes i accessos preferents en multitud de serveis.

Resultat: el “vulnerable” pot acabar amb un poder adquisitiu efectiu superior al d’un treballador que cobra a prop del SMI (1.221€ bruts en 14 pagues), perquè a aquest últim li descompten impostos, Seguretat Social, transport… i a sobre queda fora de gairebé totes les ajudes per “superar” els llindars.

En quina ment cap que algú que ja cobra una prestació equiparable al salari mínim (o superior en moltes llars) tingui a més tot cobert o subvencionat, mentre que el que es lleva d’hora i cotitza ho paga tot a preu de mercat i es queda sense suports?

L’IMV, tal com està dissenyat, no és només una "xarxa de seguretat": per a molts es converteix en un mode de vida on el bàsic està garantit i a sobre sobra per a vacances o el que sorgeixi. Mentrestant, el treballador de classe mitjana-baixa sosté el sistema amb els seus impostos i veu com el penalitzen per esforçar-se.

Això no és solidaritat. És invertir en dependència i desincentivar l’esforç. I a llarg termini destrueix la cultura del treball i la cohesió social.

[Pau Margarit @pmargarit]

@pauetvidal Ostres! Tens raó! Per ser respectuós amb el temps verbal hauria de ser "i l'altre cau i s'hostia de cap contra la taula"

[Pau Margarit @pmargarit]

@UnSrdeBarcelona Aniria bé que els anomenats partits d'esquerres oferissin alguna cosa més sòlida que la superioritat moral que la resta si volen recuperar terreny electoral 🧐

[Donald @catalacatala]

MENJÒMETRE I LA TERANYINA AUTONÒMICA

@Menjometre no és només una web per mirar subvencions i contractes. És una esquerda oberta al sostre de l’autonomia. Quan una eina posa damunt la taula 494.251 M€ de fons públics analitzats, 231.266 entitats i una cobertura que va del 2014 al 2026, el que apareix ja no és una anècdota. Apareix una manera de governar.

La qüestió important no és sortir corrents a cridar corrupció. Menjòmetre mateix adverteix que una puntuació alta no implica cap irregularitat automàtica. I precisament per això la lectura política és més fonda. No cal una sentència judicial per veure que una societat connectada al pressupost públic acaba pensant, parlant i actuant dins dels límits que aquest pressupost li marca.

El patró de la fragmentació és especialment revelador. Contractes entre 14.900 i 15.000 euros, just sota el llindar de licitació pública obligatòria de 15.000 euros sense IVA. Hi apareixen casos com Stryker Iberia amb 45,51 M€ i 2.436 contractes, Comsa Service Facility Management amb 136,63 M€ i 1.121 contractes, o Servicios Microinformática amb 132,12 M€ i 10.106 contractes. Pot no ser delicte. Però políticament és una alarma enorme.

Als mitjans, el dibuix encara és més clar. La Vanguardia Ediciones apareix amb 5,82 M€ en fons públics entre 2021 i 2026, amb 3,53 M€ en subvencions i 2,29 M€ en contractes. El Periódico apareix amb 4,10 M€, amb 2,17 M€ en subvencions i 1,94 M€ en contractes. En tots dos casos, el percentatge de contractes sense competència voreja el total. Això no vol dir que cada notícia estigui comprada. Vol dir que el relat públic viu dins d’un ecosistema de dependències materials.

Amb Abacus passa igual. 27,27 M€ en fons públics, 20,29 M€ en subvencions, 6,98 M€ en contractes, 1.829 contractes i un 97% de contractes sense competència. També hi consten 21 contractes entre 14,9K i 15K euros. No cal convertir cada dada en una acusació. N’hi ha prou d’entendre què dibuixen totes juntes.

I encara hi ha la capa menys visible. L’acció concertada en serveis socials, que Menjòmetre incorpora, mostra una despesa aproximada de 757 M€ de la DGAIA en atenció a la infància i l’adolescència per a 23 entitats principals entre 2016 i 2020. Segons la Sindicatura, això representa el 87% de la despesa total de la DGAIA en aquest àmbit. No parlem d’una partida marginal. Parlem d’una arquitectura sencera funcionant per sota del debat públic ordinari.

Això és l’autonomia real. No només un Parlament sense poder nacional ple, uns consellers limitats i una Generalitat encaixada dins l’Estat espanyol. L’autonomia també és una xarxa de diners, contractes, subvencions, mitjans, fundacions, empreses, entitats i opinadors. Una maquinària que no necessita convèncer tothom perquè té una eina més eficaç. Fer que massa gent en depengui.

Per això la resposta no pot ser només demanar més transparència. La transparència és necessària, però no allibera cap nació per ella mateixa. Una gàbia transparent continua essent una gàbia. El problema no és només saber on van els diners. El problema és que aquests diners circulen dins d’una estructura política pensada per administrar la derrota catalana amb aparença de normalitat institucional.

Prou autonomia. Prou confondre gestió amb poder nacional. Prou vendre com a país el que sovint és una xarxa de repartiment dins del marc espanyol. La nació catalana no necessita una autonomia més neta, més amable o més ben auditada. Necessita poder propi, sobirania real i una estructura política al servei dels catalans.

Perquè mentre el país visqui penjat d’aquesta teranyina, no tindrem llibertat. Tindrem pressupost. I un poble no s’allibera cobrant de la seva pròpia gàbia.

[Donald @catalacatala]

Aquell qui governi una terra culturalment diversa no tindrà més remei que fer-ho allunyant-se irremeiablement de la democràcia.
Aquesta frase no és una provocació buida. És una descripció d’un problema estructural que gairebé ningú vol mirar de cara.

La democràcia, per definició, és el poder d’un poble. Però això implica una condició prèvia que sovint es dona per feta i que, en realitat,és clau.

Aquest poble ha d'existir. I ha d'estar definit. Ha de ser subjecte polític real.
Si no saps qui és el poble, la democràcia es buida de contingut.

En una societat culturalment homogènia, això no és un problema. Els codis són compartits. Llengua, costums, valors, formes d’entendre el món. El demos és clar, encara que no s’expliciti. La majoria decideix… i aquesta majoria té coherència interna.
Però en una terra culturalment diversa, és a dir, amb múltiples comunitats amb codis diferents i sovint incompatibles, això desapareix.
Ja no hi ha un sol poble. Hi ha diversos col·lectius convivint en un mateix espai.

I aquí és on es trenca la democràcia.
Perquè què passa quan aquests col·lectius no comparteixen llengua, ni interessos nacionals, ni projecte de futur?
Que el vot deixa de ser expressió d’un poble i es converteix en un conflicte entre pobles.

I llavors només hi ha dues opcions:
1. O bé es força artificialment una unitat que no existeix, diluint la cultura autòctona fins a fer-la irrellevant.
2. O bé es governa ignorant parts de la població, limitant drets polítics o imposant un marc cultural dominant.
Cap de les dues opcions és democràtica en sentit estricte.
La primera destrueix el subjecte polític original. La segona restringeix la participació real.

Per això la idea de societat multicultural democràtica és un miratge.
Sense un demos definit, no hi ha democràcia real. Només hi ha gestió de tensions.

Si la democràcia és el poder d’un poble, primer cal saber quin és aquest poble.
Sense aquesta definició, el que anomenem democràcia és simplement un mecanisme numèric aplicat sobre una població heterogènia sense coherència política.
És a dir, una suma d’individus, no un poble.
I una suma d’individus no pot exercir sobirania perquè no comparteix un marc comú.

Per això totes les democràcies reals del món tenen un element previ: un cens, explícit o implícit. Un criteri que defineix qui forma part del demos.
No és un detall tècnic. És la condició de possibilitat de la democràcia.

Perquè tot cens exclou. Sempre.
I precisament per això defineix.

Sense exclusió no hi ha límits. Sense límits no hi ha poble. I sense poble no hi ha democràcia.

Així doncs, una diversitat sense marc, sense jerarquia cultural i sense definició del subjecte polític, fa impossible la democràcia.
La converteix en una ficció.

Perquè al final, sempre governa algú. La pregunta és, en nom de qui?
Si no ho saps, no estàs en una democràcia.
Estàs en un territori gestionat.

[Mercedes S @Mercede84704540]

Me he acordado de una señora mayor q en un acto en su pueblo por el día de la mujer,le dijo a un concejal q estaba haciendo un monólogo sobre lo mucho q el apoyaba y ayudaba a su mujer "Paco deja de mirarte la poll* y pasa el micrófono a una mujer q no os callais ni un día"👑

[Pantocràtor @xebasa]

No és tan difícil d’entendre… 👇🏻🤷‍♂️

[Cristina Rúbies @seibur_]

Dues persones comencen a treballar alhora en una mateixa empresa. Tenen el mateix càrrec, el mateix sou i, amb els anys, aconsegueixen estalviar una petita quantitat de diners. Però cadascuna pren un camí diferent.

Una decideix destinar els estalvis a viure el present: viatges, experiències, bons hotels i bons restaurants. Gaudeix d’una vida còmoda i intensa, aprofitant cada etapa.

L’altra opta per una vida més austera. Redueix despeses, viatja poc i destina els estalvis, i una part del seu sou, a comprar un o dos habitatges, assumint una hipoteca amb la idea de garantir-se un complement econòmic en el futur.

Arriba la jubilació. Totes dues cobren la mateixa pensió. Però qui va invertir disposa d’un ingrés addicional procedent dels lloguers, que li permet ara viatjar més, sortir a millors restaurants i gaudir d’allò que va ajornar durant anys. Qui va prioritzar el present conserva, això sí, totes les experiències viscudes.

El debat apareix quan la societat i les institucions qüestionen aquest estalvi, etiquetant qui ha invertit com a “rentista” o “usurer”, i, a més, impulsant decrets que avalen que terceres persones puguin deixar de pagar aquest complement a la pensió sense poder ser expulsades de l’habitatge.

Això obre una reflexió de fons: fins a quin punt és just insultar i expropiar qui ha renunciat durant anys a una vida de luxes per assegurar-se una vellesa més tranquil·la?

[Maria Nicolau @MAlbercocs]

He perdut els meus ganivets.
Són en un estoig de pell d'imitació negra, d'aquells que s'enrotllen com un braç de gitano. No són gran cosa, però són els meus des de fa 25 anys. Duen el meu nom gravat al mànec amb la broca de furgar càries del dentista.
Estic trista.

[Jordi Graupera @JordiGraupera]

Hi ha una cosa que no s'està dient sobre el col·lapse de Rodalies.

Una part del que passa és un boicot per una guerra entre un sindicat espanyolista i el PSOE que ha agafat els catalans com ostatges.

No és la nostra guerra i no pot ocultar la guerra econòmica que ens fan.

[Òscar Nin @mjesusostolaza]

Hasta ahora no he querido decir nada sobre el tema de Gaudí porqué ya me suda la polla a riadas todo, pero vamos, hacer hablar en español a Gaudí en cualquier acto y bajo cualquier circunstancia es como vestir a Jon Idigoras de Guardia Civil. Hay que ser un ignorante sempiterno oligofrenico español para hacer eso. Cualquier historiador del arte formado (por muy nacionalista español que sea) lo último que quiere es quedar como un vulgar subnormal español de a pie y por lo tanto no daría el visto bueno a tal esperpento. La cultura en este país se trata peor que a un negocio de vapers. La gente es de tercera regional.

[Pere Martí Colom @peremarticolom]

La situación en Catalunya debe resolverse exclusivamente por vías pacíficas, mediante el diálogo, la negociación y el respeto a la voluntad del pueblo catalán en todas sus expresiones, sin injerencias externas y en apego al derecho internacional.

[Pau Margarit @pmargarit]

@il_largia Els que conec jo estan expectants en com evoluciona la situació i comprovar si hi ha un canvi substancial que suposi una Veneçuela (més) democràtica. La situació anterior era una %&*^>[!?:;+×)!! merda; per això van marxar tots els que van poder.

[Pau Margarit @pmargarit]

Sortir a estirar les cames pensant amb la @MitjaTerrassa que ja no està tan lluny al calendari 💪🏻💪🏻💪🏻

[iu forn @iuforn]

“La gent vol tocar neu i toquen els collons”. És la frase del temporal de neu d’aquesta llevantada…

[Vegannibal Lecter @veganibalecter]

Entre tener 80.000 euros y joder a unos chavales que se quedan sin premio o tener 75.000 y que todos lo cobren yo no tengo dudas, Emma. Hay que revisar ese sistema de valores si eres capaz de joder a alguien por 5.000€

[Pau Margarit @pmargarit]

@xaviaranda Molt dura 😉

[Araknne @Araknne1]

Si, te entiendo... yo también preferiría morir de post parto a los 13 años dando a luz a mi tercer hijo después de enterrar a mi marido por morir de disentería a los 28 años.