Patrulles d'ultres espanyolistes catalanòfobs amb placa multant i assetjant catalans de forma totalment arbitrària, i amb absoluta impunitat. Igual que moltes altres coses, això només farà que anar a més.
https://t.co/KJTy5B9I47
El futuro de las tiendas de videojuegos será el mismo que el de los videoclubs: la desaparición.
El fin del formato físico supone que los videojuegos pasarán a depender por completo de plataformas digitales. Igual que Netflix, Disney o Amazon modifican, censuran o retiran series y películas de sus catálogos, las compañías podrán hacer lo mismo con los juegos.
Y hay un agravante: si Sony, Microsoft o Nintendo suspenden tu cuenta —incluso por una acusación errónea o una decisión de moderación discutible— perderás el acceso a tu biblioteca digital. En la práctica, podrías quedarte sin acceso a todos los videojuegos que has comprado con esa cuenta.
El fin del soporte físico es el principio de una era en la que la propiedad pasa a ser cada vez más dependiente de las plataformas. Para muchos, esto abre la puerta a un mayor control sobre los contenidos, a sistemas de reputación o “crédito social” vinculados a las cuentas y, en última instancia, al debilitamiento de la propiedad privada tal y como la hemos entendido hasta ahora.
Si Game quiere sobrevivir, debería plantar cara a este modelo. Una posible estrategia sería negarse a comercializar títulos que no incluyan un soporte físico real, empezando por grandes lanzamientos como Grand Theft Auto VI, los juegos de Nintendo y cualquier otro título que se limite a incluir un código de descarga en lugar de un juego físico y por supuesto no vender las consolas que no traigan lector de formato físico, es decir las ediciones digitales.
Este comunicado sin acciones reales es pura hipocresía.
Porque el día que desaparezca el soporte físico, también desaparecerá la posibilidad de que el consumidor conserve de verdad aquello por lo que ha pagado.
Nos espera un futuro muy oscuro.
@PlayStation There’s no reason to stay with PlayStation anymore.
After more than 30 years with Sony, I’m switching to PC.
With no physical games, there isn’t a single valid reason to stay with PlayStation instead of buying a PC.
Sony has officially killed its own appeal.
PC has won.
El prefereixo així d'inconscient i atrevit, que fent el bienqueda populista, prou ja de penya amb orxata a la sang. Just aquest punt de superioritat és el que l'ha dut amb l'edat que té a no tenir cap complex davant de ningú. El 10 del FCB ha de ser un monstre competitiu, és el dorsal que més pesa del planeta per qui l'ha precedit.
APROPIACIÓ CULTURAL ESPANYOLA
(Me la paso pel folre)
La Sagrada Família és catalana. No és una postal espanyola amb una mica de color local. No és un decorat disponible per al protocol de l’Estat. És una obra catalana, nascuda d’una ciutat catalana, d’una cultura catalana i d’una manera catalana d’entendre la bellesa, la fe, l’ofici i la continuïtat.
Espanya ho sap perfectament. Per això la vol. No la vol perquè l’entengui. La vol perquè brilla. Perquè té món. Perquè impressiona. Perquè dona prestigi. I tot allò català que impressiona, Espanya corre a posar-s’ho a la vitrina com si fos seu.
Aquesta és la seva apropiació. No venen a mirar la Sagrada Família. Venen a espanyolitzar-la amb protocol, relat, llengua i poder. Venen a convertir una obra catalana en escenografia d’Estat. Venen a dir al món que això també és Espanya, com si Catalunya fos només el lloc on Espanya guarda les seves coses boniques.
I quan el català demana centralitat a casa seva, aleshores apareix la bèstia. Regional. Imposició. Politització. Sempre la mateixa cantarella. La pedra catalana els encanta. La llengua catalana els molesta. Gaudí els encanta. La catalanitat de Gaudí els sobra. Barcelona els encanta. Catalanisme com a subjecte nacional els fa nosa.
Volen la Sagrada Família sense el poble català al centre. Volen el temple sense la nació. Volen la bellesa sense l’arrel. Volen el fruit i menyspreen l’arbre. I encara tenen la barra d’acusar-nos a nosaltres de fer política quan afirmem que una obra catalana és dels catalans. Nostra.
No hem de demanar perdó per dir-ho. Ni hem d’abaixar el to. Ni hem de fer veure que això va de sensibilitats lingüístiques o de detalls protocol·laris. Va de poder. Va de qui posa el marc. Va de qui té dret a dir què és la Sagrada Família davant del món.
La Sagrada Família no és Espanya a Barcelona. És Catalunya dreta, feta pedra, llum i memòria. Si això els incomoda, que s’hi vagin acostumant. No ens han de cedir la nostra centralitat. L’hem d’exercir.