Reconciliarte con la muerte de un ser querido hasta el punto de verla como una oportunidad de agradecimiento.
Qué bonito esto, Andrew Garfield.
"Cuando la extraño, recuerdo que es porque me hizo muy feliz. Puedo celebrarla y extrañarla al mismo tiempo".
Torno a tenir aquella il·lusió de la Champions combinada amb que els dies s'han allargat i que l'anorac ja queda a l'armari. És una sensació preciosa. sé que sabeu de què estic parlant.
Podríem començar a deixar les malalties de costat per referir-nos a coses que no ho són.
No «et dona TOC», et molesta, et treu de polleguera...
No «et dona ansietat», et neguiteja, et remou…
I aquella persona no «està anorèxica», està molt prima. [i si no n’opines, millor]
Es nota molt la gent que es quedava a menjar a l’escola i la que no. No ho sabria explicar però són dues personalitats oposades. S’arrossega tota la vida.
Us heu parat a pensar en el cementiri de "llengues mortes" que es va creant cada cop que una relació es trenca? Cada tonteria vostra, cada significat i rerefons...