Ramon Sargatal

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

@catalacatala Ahir vostè feia una piulada sobre els maleducats. Aquí en té una.

[Antoni Gelonch @Antoni_Gelonch]

Quan el van enviar feia veure q no sabia on anava.
Quan va arribar feia veure q no sabia on era.
Mentre hi ha estat ha dut a terme un pla d’eliminació d la identitat d l’església catalana i d castellanització eclesial.
Quan se’n vagi ens en donarem encara + compte dl mal q ha fet

[Donald @catalacatala]

EL MAL EDUCAT DE L’IMPERI

Hi ha una escena que molts catalans de Twitter coneixem massa bé. Escrius una reflexió en català, des d’una experiència catalana, sobre coses que ens passen com a catalans, i apareix el de sempre en castellà, maleducat, inflat, amb quatre tòpics i una seguretat que no saps si fa ràbia o vergonya aliena.

No ve a parlar. Ve a entrar. Ve a embrutar la conversa. Ve a demostrar que no ha entès res, però que això no li impedeix posar-se a repartir lliçons. Aquesta és la part grotesca. Gent que no capta ni el context, ni el dolor, ni la llengua emocional del que s’està dient, però apareix igualment amb aquell aire de funcionari moral de l’imperi.

I sí, la sensació que et queda és aquesta. Però aquest ara d’on surt. Què collons hi pinta aquí. No perquè no pugui llegir o respondre, sinó perquè entra com qui es pensa que qualsevol espai català és territori disponible per fer-hi soroll. No hi entra amb respecte. Hi entra amb dret de pas. Amb aquella naturalitat tan seva de qui sempre ha viscut pensant que el seu marc és el normal i que el nostre és una nosa.

No és només idioma. Que no ens prenguin per imbècils. És el paquet sencer. La llengua, el to, la suficiència, la caricatura, el menyspreu, la incapacitat absoluta d’imaginar que potser hi ha converses catalanes on ells no són el centre. I això els descol·loca. Per això entren fent el burro. Perquè noten un espai que no controlen i els cou.

Aquesta gent sovint no respon al que has escrit. Respon al català que necessita tenir al cap per poder menysprear-lo. Si parles de llengua, ja ets un fanàtic. Si parles de nació, ja ets un supremacista. Si expliques una sensació de despossessió, ja fas victimisme. Tot els arriba passat pel mateix filtre brut, perquè no venen a entendre res. Venen a mantenir el seu ordre mental.

I el més pesat és que ni tan sols s’adonen de com es delaten. Es pensen que estan fent una rèplica brillant i en realitat només ensenyen la pota. Ensenyen la vella pulsió de manar dins d’un espai que no és seu. Ensenyen que el català, quan no demana permís, els molesta. Ensenyen que una conversa entre catalans els sembla una provocació si no els deixa posar-hi la bota al mig.

Per això molts catalans ho vivim com una intromissió. No com una discrepància. Una discrepància té una mica de terra compartida. Això és una altra cosa. És algú entrant de mala manera en una conversa que no entén, amb una llengua que imposa més que no pas ofereix, i amb un to que diu molt més que les paraules.

I potser està bé dir-ho clar, encara que faci lleig. Quan feu això, no esteu desmuntant cap nacionalisme català. Esteu confirmant-lo. Cada entrada maleducada, cada comentari en castellà fent-se el gall enmig d’una reflexió catalana, cada menyspreu fora de lloc, només recorda una cosa.
👇
Que la dominació nacional no sempre necessita policies, jutges o decrets. De vegades en té prou amb un imbècil convençut que encara pot entrar a casa teva amb les sabates brutes.

[Pere Torra @ptorra]

0. Joan Perucho va plantejar alguns dels grans debats de la intel·ligència artificial dècades abans d’internet. No, no va predir ChatGPT, però va imaginar màquines que escrivien i analitzaven informació; a més, va formular interrogants sobre responsabilitat legal ben actuals.🧵

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

@ptorra Aquest model de club basat en les cessions que ens dóna la matriu del holding (Manchester City) no pot funcionar de cap manera. Cada any s’ha de refer tot. Hem d’anar més a poc a poc i fer planter. Si cal, passant mosaicament el desert de segona divisió durant uns quants anys.

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

@herodot10 @Antoni_Gelonch Homeeeee…! Paràgrafs sencers.

[Brivael Le Pogam @brivael]

Je veux présenter mes excuses, au nom des Français, pour avoir enfanté la French Theory (qui a enfanté la pire des merdes idéologiques : le wokisme).

Nous avons donné au monde Descartes, Pascal, Tocqueville. Et puis, dans les ruines intellectuelles de l'après-68, nous avons donné Foucault, Derrida, Deleuze. Trois hommes brillants qui ont fabriqué, dans l'élégance de notre langue, l'arme idéologique qui paralyse aujourd'hui l'Occident.

Il faut comprendre ce qu'ils ont fait. Foucault a enseigné que la vérité n'existe pas, qu'il n'y a que des rapports de pouvoir déguisés en savoir. Que la science, la raison, la justice, l'institution médicale, l'école, la prison, la sexualité, tout n'est qu'une mise en scène de la domination. Derrida a enseigné que les textes n'ont pas de sens stable, que tout signifiant glisse, que toute lecture est une trahison, que l'auteur est mort et que le lecteur règne. Deleuze a enseigné qu'il fallait préférer le rhizome à l'arbre, le nomade au sédentaire, le désir à la loi, le devenir à l'être, la différence à l'identité.

Pris isolément, ce sont des thèses discutables. Combinées, exportées, vulgarisées, elles forment un système. Et ce système est un poison.

Car voici ce qui s'est passé. Ces textes, illisibles en France, ont traversé l'Atlantique. Les départements de Yale, de Berkeley, de Columbia les ont absorbés dans les années 80. Ils y ont trouvé un terreau qui n'existait pas chez nous : le puritanisme américain, sa culpabilité raciale, son obsession identitaire. La French Theory s'est mariée à ce substrat, et l'enfant de ce mariage s'appelle le wokisme.

Judith Butler lit Foucault et invente le genre performatif. Edward Said lit Foucault et invente le post-colonialisme académique. Kimberlé Crenshaw hérite du cadre et invente l'intersectionnalité. À chaque étape, la matrice est française : il n'y a pas de vérité, il n'y a que du pouvoir, donc toute hiérarchie est suspecte, toute institution est oppressive, toute norme est violence, toute identité est construite donc négociable, toute majorité est coupable.

Voilà comment trois philosophes parisiens, qui n'ont probablement jamais imaginé leurs conséquences pratiques, ont fourni le logiciel d'exploitation à une génération entière d'activistes, de bureaucrates universitaires, de DRH, de journalistes, de législateurs. Voilà comment on a obtenu une civilisation qui ne sait plus dire si une femme est une femme, si sa propre histoire mérite d'être défendue, si le mérite existe, si la vérité se distingue de l'opinion.

C'est de la merde pour une raison simple, et il faut la dire calmement. Une civilisation se tient debout sur trois piliers : la croyance qu'il existe une vérité accessible à la raison, la croyance qu'il existe un bien distinct du mal, la croyance qu'il existe un héritage à transmettre. La French Theory a entrepris de dynamiter les trois. Pas par méchanceté. Par jeu intellectuel, par fascination du soupçon, par haine de la bourgeoisie qui les avait nourris. Mais le résultat est là. Une génération entière a appris à déconstruire et n'a jamais appris à construire. Une génération entière sait soupçonner et ne sait plus admirer. Une génération entière voit le pouvoir partout et la beauté nulle part.

Je m'excuse parce que nous, Français, avons une responsabilité particulière. C'est notre langue, nos universités, nos éditeurs, notre prestige qui ont donné à ce nihilisme son emballage chic. Sans la légitimité de la Sorbonne et de Vincennes, ces idées n'auraient jamais traversé l'océan. Nous avons exporté le doute comme d'autres exportent des armes.

Ce qui se construit maintenant, en silicon valley, dans les labos d'IA, dans les startups, dans les ateliers, dans tous les lieux où des gens fabriquent encore des choses au lieu de les déconstruire, c'est la réponse. Une civilisation se reconstruit par les bâtisseurs, pas par les commentateurs. Par ceux qui croient que la vérité existe et qu'elle vaut qu'on s'y consacre. Par ceux qui assument une hiérarchie du beau, du vrai, du bon, et qui n'ont pas honte de la transmettre.

Alors pardon. Et au travail.

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

@gemmaggv @catalacatala “Del riu fins al mar”: aquest és el lema més genocida que hi ha. Si vol faci-s’ho mirar i si no vol, deixi-ho córrer. M’és ben igual el que decideixi.

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

La bandera palestina portada en un bus del club per un nen immadur fill de pare més immadur encara, això sí.
Que la comunitat jueva faci un post de felicitació al seu compte privat, ui no, això no…
Definitivament deixo de ser del Barça.

[Donald @catalacatala]

Lewandowski amb l’estelada i Lamine amb una bandera d’una causa llunyana. La imatge no fa mal per la bandera en si, sinó pel mecanisme que deixa al descobert.

A Catalunya qualsevol causa del món troba de seguida una entrada noble, estètica, emocional. La causa catalana, en canvi, sempre ha de demanar torn, justificar-se, no molestar, no semblar massa seva.

El que cansa és aquesta mania catalana de convertir tots els espais propis en escenaris de moral universal. Sempre preparats per emocionar-nos amb qualsevol conflicte extern, sempre finíssims per entendre tots els pobles del món, sempre disponibles per patir per tothom. I quan toca posar Catalunya al centre, ai, compte, no ens passem, no fem lleig, no siguem massa nacionalistes.

Ens han educat tan bé que som capaços d’emocionar-nos per tots els pobles abans que mirar de cara el nostre. Una rua del Barça a Barcelona no hauria de ser un aparador global de causes. Hauria de recordar, sense demanar perdó, que aquí la nació pendent és la catalana.

[Donald @catalacatala]

Això que diu Jaume Clotet @jaumeclotet és bastant més greu del que sembla. No és una boutade simpàtica sobre el caràcter català. És autoodi nacional passat per una mena de darwinisme de sobretaula.

Ens diu que els catalans tenim una genètica degradada perquè els millors han estat exiliats, empresonats o afusellats, i que ens salva la immigració perquè ens aporta la valentia que nosaltres ja no tenim. És a dir, converteix els catalans en un poble biològicament espatllat i els immigrants en una mena de tractament hormonal col·lectiu.

No sé què és més lamentable, si el menyspreu cap als catalans o la manera instrumental de parlar dels immigrants. Perquè aquí no els està defensant. Els està fent servir com a material de recanvi per arreglar, suposadament, un poble que ell descriu com defectuós.

Això no és amor a la nació. Això és autoodi amb ínfules intel·lectuals. I el pitjor és que ho diu amb aquella alegria de qui creu que acaba de fer una reflexió profunda, quan en realitat només ha deixat anar una de les visions més miserables que es poden tenir d’un poble.

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

@isaacrrr7 Des de Catalunya, on els espanyols també ens odien als catalans.

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

Molt ben explicat!

[Donald @catalacatala]

QUÈ ÉS AQUEST MALESTAR?

Hi ha un malestar difícil d’explicar perquè no neix d’una sola escena, ni d’un sol fet, ni d’una sola persona. Neix d’una acumulació. Camines pels carrers del teu país i, sense que passi res d’extraordinari, notes que alguna cosa s’ha desplaçat. Els sons, les cares, els comerços, les llengües, els gestos, els codis. Tot pot semblar normal des de fora, però per dins hi ha una sensació estranya. Com si el lloc continués portant el mateix nom, però hagués perdut una part del seu rostre.
No és que tot hagi de ser igual que abans. Cap país viu congelat. Cap poble existeix sense canvis. Però una cosa és el canvi que una comunitat assimila des del seu centre, i una altra és el canvi que li desfà el centre. El primer pot enriquir. El segon desorienta. I el que molts catalans comencem a sentir no és incomoditat davant la diferència, sinó desubicació davant la pèrdua de continuïtat.

Aquest malestar apareix quan la llengua pròpia deixa de ser la respiració natural del carrer. Quan parlar català sembla una interrupció en lloc d’una normalitat. Quan entres en un establiment del teu barri i ja no saps si el país hi serà reconegut. Quan l’espai públic continua sent administrativament català, però cada vegada menys culturalment català. És una sensació subtil, però persistent. No et fan fora amb una ordre. Simplement el lloc deixa de respondre’t com a casa.

I això és el que costa dir sense que et vulguin caricaturitzar. El català no pateix perquè odiï ningú. Pateix perquè veu com el seu món es desfà sense que gairebé ningú li permeti anomenar la desfeta. Se li diu que tot és diversitat, que tot és normal, que tot és inevitable, que tot és progrés. Però el cos sap coses que els discursos amaguen. I el cos d’un poble també nota quan la seva terra deixa de tenir-lo com a centre.

La desubicació existencial és aquesta. Ser de casa i començar a sentir-te visitant. Caminar pels carrers que haurien de confirmar-te i notar que cada cop et retornen menys. Veure que el país no desapareix com desapareix una bandera cremada, sinó com desapareix una olor, un to, una manera de saludar, una llengua que abans donava forma a la vida comuna. No és una explosió. És una substitució lenta de la familiaritat per l’estranyesa.

Per això aquest malestar no és una anècdota emocional. És un símptoma nacional. Un poble necessita reconèixer-se en la seva terra. Necessita que la seva llengua, els seus codis i la seva memòria no siguin una presència residual, sinó l’ordre natural del lloc. Quan això es trenca, la ferida no és només política. És existencial. Perquè no perds només poder. Perds món.
Ens han volgut fer creure que sentir això és sospitós. Que trobar a faltar el rostre propi del país és una forma de tancament. Però no hi ha res més humà que voler viure en una terra que encara et parli amb la veu del teu poble. No hi ha res més natural que voler que casa teva continuï semblant casa teva.

Què és aquest malestar, doncs? És la consciència encara confusa d’una despossessió. És el moment en què el català mira el seu carrer i entén, potser sense paraules, que el conflicte ja no és només institucional, ni lingüístic, ni electoral. És molt més profund. És la lluita perquè la terra catalana continuï sent un lloc on el poble català pugui reconèixer-se, viure i continuar.

[Mariano Giustino @MarianoGiustino]

Ecco il ragazzo che la "repubblica" islamica iraniana ha impiccato ieri all'alba; aveva 21 anni e si chiamava #SasanAzadvar, era un giovane atleta di karate. Lo hanno torturato per costringerlo a confessare reati mai commessi. Il boia lo ha fatto salire su uno sgabello e gli ha messo un cappio al collo, ha poi calcato via lo sgabello da sotto i suoi piedi facendolo penzolare nel vuoto. Sasan ha vissuto lunghi istanti di sofferenza atroce, scuotendosi invano per liberarsi dal cappio, con le mani legate dietro la schiena, si è liberato dalle sue urine e una schiuma bianca gli usciva dalla bocca. Questa è la Repubblica islamica tanto amata dai centri sociali e dai propal in #Italia e nel mondo occidentale. Era colpevole per aver manifestato l'8 gennaio scorso per la liberazione del suo paese, affinché la popolazione in #Iran potesse vivere liberamente come in occidente. Siamo tutti colpevoli della barbara uccisione di #Sasan. Tutte le cancellerie europee sono colpevole della morte di Sasan. Complici di questo regime mostruoso per averlo legittimato, riconosciuto e sostenuto.

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

@diaridebcn @joanrourav Però si ja s’aparta vostè sol… La majoria, quan el sentim, canviem de canal.

[Pere Torra @ptorra]

0. Una de les aficions de Joan Perucho era la gastronomia i en va publicar un llibre juntament amb Nèstor Luján. En la seva novel·lística, podem rastrejar abundants referències al món de la cuina, concebut com un element essencial de la cultura. Aquest fil us obrirà la gana. 🧵

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

Dirà alguna cosa la diputada Orriols contra aquesta jugada reeixida de colonització de la nostra nació que és la Feria de Abril? Dirà alguna cosa algú del seu partit?
La magribina i llatina és la segona substitució demogràfica, no pas la primera.

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

@mariusserra @Vadorgarbos Cap a “alcarrer” d’en Gomà!

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

Llegiu en Perucho Torra!

[Pere Torra @ptorra]

0. Continuem el recorregut per les principals ciutats de Joan Perucho amb les que trobem a «La guerra de la Cotxinxina» i «Els emperadors d’Abissínia», les dues darreres novel·les analitzades, que ens duen als remots i bells paratges de l’Extrem Orient i a la banya d’Àfrica. 🧵

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

@VividProwess @RamonSangles Llum i encerts.

[Ramon Sargatal @RamonSargatal]

THERIAN MENDOZA

*S* óc una sèpia,
*E* jecto tinta,
*P* arlo amb veu tèbia
*I* dic parides
*A* mb bilis negra.