soca-rel

[Raimon Duran @RaimonDuran]

@Virgili7 @som3cat Nostàlgia de quan TV3 era una eina per millorar el català ... 😭😭

[JM Virgili i Ortiga @Virgili7]

2. de pell com solen tenir els moros’.

Hi ha qui, segons un lamentable costum que s'ha practicat sovint, el converteix en "morè" per a fer-lo passar per un mot català; és una manera de dissimular que és un castellanisme.

Els adjectius catalans són COLRAT-COLRADA, BRU-BRUNA i +

[Catalanesc-i-batallívol ⚔ 🌹 🏴󠁧󠁢󠁥󠁮󠁧󠁿 @batallivol]

Tarda, horabaixa, capvespre, vespre, vesprada... per a les hores entre el migdia i la posta de sol no serveixen per a una llengua nacional. Hem de fer reviscolar aprés-dinar o aprés-menjar.

[JM Virgili i Ortiga @Virgili7]

1. Aquest matí a Catalunya Ràdio (@som3cat), entrevista amb Montserrat Fontaner, mare dels Roca del Celler de can Roca:

Entrevistadora:
—Qui va ser el més "pillo"? (referint-se als seus fills).
M. Fontaner:
—El més TRAPELLA va ser...

Que bé! Encara hi ha catalans que +

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

Reunim 500 persones en un acte a Manlleu per fer-los avinent el nostre projecte i quatre dies després, el batlle de la ciutat inicia una recollida de signatures per reclamar més seguretat...

Allà a on encara no governem, condicionem governs...

#SalvemCatalunya

[Mont Torné 🏴󠁧󠁢󠁥󠁮󠁧󠁿 @Mont4457]

@RosaMSoberana El primer pas seria que Aliança Catalana @CatalunyaAC guanyés les pròximes eleccions autonòmiques per majoria absoluta, perquè els altres partits són colons o traïdors. I després aixecar la suspensió de la DUI. Ho veig molt difícil, però tot és possible.

[Catalanesc-i-batallívol ⚔ 🌹 🏴󠁧󠁢󠁥󠁮󠁧󠁿 @batallivol]

Una mica de llengua, que la tenim un xic arraconada. Recordem que en català teníem ciutats, viles, llocs i vilatges. El mot 'poble' amb el significat de vila o lloc és un castellanisme que ens ve de la nova planta. Recordeu 'Els segadors', "en el lloc de Riudarenes".

[Καrgοlετ 🚐🐌 Rοdαm🌎η 🐝🌲🐞🗺🌴🐿🏃⛺☀️🐬❤🌾🚴🌩 @kargoletrodamon]

Un cotxe per sobre i una bona escarmentada, i veuràs que no hi torna. Ni ell, ni cap dels seus.

[SME Careers @sme_careers]

La IA aprèn català. Necessita bons professors.
Busquem catalanoparlants per transcriure àudio i revisar textos generats per IA.
100% a distància, freelance via Deel, tu marques l'horari
Fins a 25 $/h segons el projecte i l'experiència
Requisits: català nadiu i bon nivell d'anglès

[Donald @catalacatala]

QUAN EL PAÍS ERA NOSTRE

Quan el país era nostre, no calia dir cada dia que ho era. Es notava a la manera de parlar, de comprar, de renyar la mainada, de saludar el veí, de baixar a plaça i de saber qui havia mort abans que ho digués cap paper. El país no era una idea penjada a la paret. Era la veu de la mare des de la cuina, el cop de porta del fuster, el pa embolicat amb paper fi, el rector travessant el carrer, el carro que passava massa d’hora i aquella manera catalana de no fer gaire escarafalls però tenir les coses prou clares.

La gent no vivia pensant-se com a identitat. Vivien com es viu quan el món encara té forma. A casa es parlava català perquè era la llengua de casa, del camp, de la botiga, de la por, de la festa, del tracte i de la mala llet. Ningú no havia d’explicar que aquella llengua era pròpia. Ho era perquè sortia de la gent com surt l’aigua de la font. El foraster podia ser ben rebut, i sovint ho era, però sabia que entrava en un lloc fet abans que ell. Un lloc amb nom, amb maneres, amb paraules que no demanaven permís.

Els pobles tenien una memòria que no estava escrita en cap programa. Se sabia quina casa havia passat gana, qui havia anat a Amèrica, qui era de missa, qui no ho era tant, qui tenia un fill espavilat i qui sempre acabava embolicant la troca. La comunitat no era perfecta, no fotem. Hi havia enveges, rancúnies, misèries, silencis massa llargs i famílies que es miraven de reüll durant mig segle. Però fins i tot el conflicte tenia una forma comuna. Ens barallàvem dins d’un mateix món.

La festa major no era una activitat cultural. Era el poble vestint-se de poble. La processó, el ball, les taules parades, les espardenyes noves, els músics, els crits dels joves, les dones mirant que tot quedés bé i els homes fent veure que no els importava res. No calia parlar de cohesió. La cohesió era que tothom sabia on havia de ser, encara que alguns hi fossin a contracor. La vida feia comunitat perquè la comunitat encara no havia estat convertida en un expedient.

A ciutat també hi havia país. Al taller, al mercat, al cafè, a l’ateneu, a l’escala de veïns, al taulell. Barcelona no era menys catalana perquè fos gran o oberta. Era catalana perquè tenia una manera pròpia de ser oberta. S’hi feia negoci, s’hi discutia política, s’hi imprimien diaris, s’hi conspirava, s’hi treballava massa i s’hi parlava amb aquella barreja de sornegueria, pressa i orgull que tenen les ciutats que no han nascut per fer bonic. La modernitat encara no obligava el país a desfer-se per semblar modern.

Quan el país era nostre, la pertinença no era una proclama.Era una evidència compartida. No volia dir que tothom fos igual, ni que tothom pensés igual, ni que tothom tingués la mateixa sang o la mateixa butxaca. Volia dir que hi havia un centre. Una llengua que ordenava. Uns costums que feien de guia.Una memòria que passava de pares a fills sense haver de convertir-la en campanya institucional. Una terra no és nostra perquè la trepitgem. És nostra quan la vida que hi fem continua la vida dels qui ens l’han deixada.

Després van venir moltes coses. Algunes amb uniforme, algunes amb llei, algunes amb bones paraules. Ens van ensenyar a dir convivència quan volien dir retrocés, pluralitat quan volien dir dissolució, modernitat quan volien dir vergonya d’un mateix. I de mica en mica el país va continuar dient-se igual, però cada cop responia menys quan el cridaves. Els carrers eren els mateixos, els noms també, les pedres també. La música de fons, però, ja no era ben bé nostra.

Per això fa mal pensar en aquell temps sense caure en la postal. No era un paradís. Hi havia pobresa, duresa, injustícia i por. Però hi havia una cosa que avui hem deixat que ens discuteixin fins a fer-nos-en sentir culpables.Hi havia poble. I quan hi ha poble, fins i tot la vida més humil té continuïtat.Quan només hi ha població,tot es pot administrar, comptar i substituir. I aleshores el país ja no es perd de cop. Es va quedant buit mentre encara sembla ple.

[Catalanesc-i-batallívol ⚔ 🌹 🏴󠁧󠁢󠁥󠁮󠁧󠁿 @batallivol]

L'enemic són els castellans i els botiflers. Si algú us parla de califat és dels segons.

[Donald @catalacatala]

Els catalans només sabem exercir de catalans com a víctimes. O aprenem a fer el que cal per exercir de catalans com a demos polític, o en uns pocs anys no quedarà prou poble per exercir de res.

Com a víctimes, encara funcionem. Ens toquen la llengua i ens indignem. Ens humilien i recordem que existim. Ens ataquen i fem pinya una estona. Tenim una memòria finíssima del greuge, una capacitat immensa per explicar la ferida i una habilitat gairebé perfecta per demostrar que tenim raó.

Però una nació no se salva tenint raó. Se salva manant-se.

Exercir de catalans com a demos polític vol dir una altra cosa. Vol dir definir quin poble decideix. Vol dir comptar-nos. Vol dir crear cens, xarxa, estructura, diners, lleialtat, llengua com a norma i obediència pròpia. Vol dir deixar de ser una comunitat que només reacciona quan l’agredeixen i començar a ser un cos que actua abans que l’acabin de dissoldre.

La víctima demana reconeixement. El demos construeix poder.
La víctima espera que el món vegi la injustícia. El demos es prepara per decidir encara que el món miri cap a una altra banda.

I aquí és on encara no som. Som molt bons plorant la nació, defensant-la, enyorant Catalunya i denunciant els qui la desfan. Però ens costa molt més fer els actes concrets que convertirien la nostra nació en subjecte polític català.

Si no fem aquest salt, la nostra catalanitat quedarà reduïda a queixa, record i litúrgia. I quan una nació només sap aparèixer com a ferida, tard o d’hora algú altre li administra fins i tot el dol.

[Donald @catalacatala]

COM VIUREM QUAN EL PAÍS SIGUI NOSTRE

Quan el país sigui nostre, la primera cosa que notarem serà una mena de descans. No pas perquè s’hagin acabat els problemes, que això és cosa de criatures, sinó perquè ja no haurem de viure justificant cada gest de continuïtat. Parlar català no serà una posició. Ser català no serà una sospita. Defensar la cultura catalana no serà una provocació. Hi haurà conflictes, discussions, gent empipada i governs mediocres, segur. Però el terra ja no es mourà cada cop que diguem que Catalunya és la casa del poble català.

Viurem amb una normalitat que avui sembla gairebé revolucionària. Entraràs en una botiga i el català no dependrà de la militància del dependent ni de la paciència del client. Aniràs al metge, a l’ajuntament, a l’escola, al jutjat o al mercat i la llengua del país hi serà com hi és l’aire. No perfecta, no pura, no de postal. Present. Necessària. Natural. El català deixarà de ser una demanda i tornarà a ser una condició de vida pública.

Els infants creixeran sense haver d’aprendre que la llengua dels seus avis és una opció delicada que cal administrar amb prudència. La sentiran al pati, al mestre, al cartell, al conte, al renec, al joc i a la festa. I això canvia una criatura. Li diu, sense teoria, que pertany a alguna cosa que ve d’abans. Que no ha nascut dins d’un espai neutre, sinó dins d’un poble que l’espera i li demana continuïtat.

Les festes tornaran a tenir centre. No caldrà convertir cada tradició en una exposició de diversitats perquè ningú no se senti massa dins de Catalunya. La festa major serà catalana perquè el país ho és. Després vindrà qui vulgui, s’hi afegirà qui s’hi vulgui afegir, hi haurà barreja, convidats, nous accents i cares noves, com sempre ha passat quan una comunitat és viva. Però entrar a una festa no voldrà dir buidar-la perquè tothom la pugui consumir sense entrar al món que la fa possible.

Qui arribi a Catalunya sabrà que no arriba a un solar moralment disponible. Arribarà a una casa amb llengua, codis, memòria i ordre. Podrà entrar-hi, sí. I si entra de debò, serà un més. Però ningú no li vendrà la mentida que residir és pertànyer, que pagar impostos substitueix la lleialtat o que la cultura del país és una molèstia que els autòctons han de retirar perquè el nouvingut no se senti interpel·lat. La porta oberta només té sentit si encara hi ha casa.

La política també canviarà de cara. Ja no parlarà de Catalunya com si fos una població a gestionar, un problema administratiu o una suma de col·lectius competint per subvencions, drets i sensibilitats. Un govern català haurà de respondre davant del poble català. I això vol dir llengua, escola, seguretat, natalitat, territori, economia, cultura i continuïtat. Les ideologies continuaran existint, és clar. Però ja no podran fer veure que el poble és un detall incòmode.

No viurem en un país angelical. Hi haurà enveges, errors, corrupció, baralles petites, gent que farà el ruc i polítics que voldran viure massa bé. També hi haurà por, cansament i moments difícils. Però seran problemes nostres dins d’un país nostre. I aquesta diferència és enorme. Un poble lliure pot equivocar-se i corregir-se. Un poble administrat per un altre només pot queixar-se, adaptar-se o desaparèixer amb bons modals.

Quan el país sigui nostre, no caldrà que cada català sigui un heroi. Aquesta és una de les coses més boniques de tenir país. La normalitat fa una part de la feina que avui demanem a la militància. No tothom haurà d’estar sempre alerta, sempre militant, sempre defensant cada pam de llengua i cada gest de dignitat. La força d’un país propi és que permet viure sense haver d’estar salvant-lo a cada conversa.

I potser, al capdavall, viurem d’una manera molt senzilla. Parlarem la nostra llengua sense abaixar el to. Farem festes que sabran d’on venen. Tindrem escoles que no educaran els fills contra la seva continuïtat. Enterrarem els morts sabent que no han estat l’última generació sencera.

[Donald @catalacatala]

QUÈ FAREM PERQUÈ EL PAÍS TORNI A SER NOSTRE

El país no tornarà a ser nostre per nostàlgia. No n’hi haurà prou de recordar com parlaven els avis, com eren les festes, com sonaven els carrers o com el català encara feia de sostre natural de la vida. Tot això serveix per saber què hem perdut, i ja és molt. Però cap poble torna a casa només perquè enyori la casa. Hi torna quan decideix reconstruir-la.

El primer que farem serà deixar de parlar de Catalunya com si fos una superfície compartida sense amo, sense història i sense deure. Catalunya és la terra d’un poble concret. Això no demana cridòria, demana normalitat. Ho hem de tornar a dir a casa, a l’escola, al carrer, a les entitats, a les festes i a qualsevol lloc on avui ens fan parlar com si la catalanitat fos una opció més dins d’un catàleg de sensibilitats. No ho és. És el centre que dona sentit al país.

Després haurem de tornar a posar el català en posició de comandament. No com una llengua bonica, ni com un patrimoni entranyable, ni com una eina amable perquè tothom se senti inclòs. El català ha de tornar a ser la llengua que obre portes i també la que marca límits. La llengua amb què s’entra a la comunitat. La llengua que ordena la vida pública. La llengua que fa entendre al nouvingut que no ha arribat a un lloc buit, sinó a un poble amb veu pròpia.

També haurem de comptar-nos. Sense por. Sense demanar permís. Sense convertir el cens en un drama moral. Un poble que no sap qui és no pot governar res. Pot fer manifestacions, pot penjar banderes, pot votar partits, pot indignar-se molt, però no actua com a cos. Cal saber amb qui decidim, amb qui reconstruïm, amb qui sostenim la continuïtat catalana. Un cens no et diu qui ets. Et diu amb qui decideixes.

A partir d’aquí, caldrà construir poder fora dels miratges habituals. Menys fe en la cadira autonòmica i més feina en les estructures pròpies. Xarxes, escoles, caixes de resistència, espais culturals, mitjans, entitats, economia, lleialtats concretes. No podem continuar esperant que ens salvi una administració que ha après a gestionar la nostra minorització amb bona cara. El país tornarà a ser nostre quan hi hagi catalans organitzats capaços de crear realitat al marge del permís de l’Estat.

La integració haurà de deixar de ser una paraula buida. Viure aquí no pot voler dir simplement ocupar un espai, pagar impostos i exigir serveis. Entrar a Catalunya ha de voler dir entrar en una comunitat nacional prèvia. Aprendre’n la llengua, respectar-ne els codis, assumir-ne la continuïtat i entendre que el país no comença amb un mateix. Qui vulgui formar-ne part ha de trobar una porta oberta, sí, però també una casa dreta. Ara massa sovint oferim una casa mig desmuntada i després ens sorprenem que ningú no en respecti les parets.

També haurem de tornar a fer vida catalana sense complexos. No només proclamar-la. Fer-la. Comprar en català. Educar en català. Celebrar en català. Fer festa catalana sense convertir-la en aparador multicultural descafeïnat. Recuperar espais, noms, hàbits, maneres, vincles. Una nació no viu només de grans discursos. Viu de mil gestos repetits que fan que el nen entengui, sense cap conferència, que ha nascut dins d’un poble i no dins d’una oficina de serveis.

I sobretot haurem de canviar el caràcter. Menys queixa i més ordre. Menys victimisme i més disciplina. Menys voler agradar i més voler continuar. El país no tornarà a ser nostre si cada vegada que afirmem una cosa elemental correm a demanar perdó. Tornarà a ser nostre quan els catalans deixem de viure com una minoria que suplica respecte i comencem a actuar com un poble que es reconstrueix.

No serà net, ni ràpid, ni còmode. Cap reconstrucció nacional ho és. Però hi ha una diferència enorme entre lamentar una desaparició i treballar per impedir-la. El país tornarà a ser nostre quan Catalunya deixi de ser una població administrada i torni a ser un poble que es reconeix, es compta, s’organitza i mana.

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

Com a diputada, havia sol•licitat assistir a la Benedicció de la Torre de Jesucrist de la Sagrada Família, però després de saber que s'oficiarà en castellà, hi renuncio.

Per respecte a en Gaudí i a Catalunya.

[soca-rel @rel_soca]

Crec que és un èxit que la IA enraoni en català.

[Albert Puig🇷🇺🏴󠁧󠁢󠁥󠁮󠁧󠁿 @BernausPui54982]

Visca Catalunya lliure..no oblidem mai que els nostres enemics són l'estat espanyol i francès que tenen la nostra pàtria ocupada..alliberament nacional ja.

[Carrie U @CarrieUPr1vateX]

Li he comentat que tampoc te els cartells i ròtulació com diu la llei i que esperava mes empatia per ser un negoci irlandes i m’ha contestat amb un “vivaspanya” i un “vete a otro sitio”.
Pots ajudar-me amb un RT?

[JM Virgili i Ortiga @Virgili7]

En el consell de #boncatalà d'avui, 4 d'abril, direm un castellanisme evident: "tapadera", que en català s'anomena TAPADORA (també si vol dir ‘encobridor’).

Són castellanades que també s'han d'advertir, perquè, tot i que costa de creure, se senten, hi ha qui les diu.

Que corri.

[Jordi Domingo @JordiDomingoGM]

Més clar, impossible. Endavant les atxes!!!