La Flama del Canigó no és només un foc que encén la nit de Sant Joan. És la flama que manté viva la memòria, les arrels i l’ànima del poble català.
Malgrat els obstacles, malgrat els qui voldrien veure’ns rendits, continuarem drets, alçats i fidels a la nostra terra. Perquè som hereus d’una història mil·lenària i portem dins nostre la força d’un poble que mai no ha deixat de lluitar per ser lliure.
Que aquesta flama ens recordi qui som i ens guiï fins a la llibertat nacional de Catalunya.
Bona revetlla de Sant Joan a tothom! 🔥🔥
Visca Catalunya lliure!!
El pueblo de Albania está dando un ejemplo al mundo. Llevan 23 días seguidos con gigantescas manifestaciones contra el pelotazo del yerno y la hija del criminal ultraderechista Donald Trump con un resort de lujo en una isla protegida por su biodiversidad. Impresionante.
El Sant Pare havía de venir només a Barcelona per l’acte de la Sagrada Familia. Un acte preparat amb tot detall. Però “algú” va decidir que abans havia de passar per Madrid…
Doncs després de que ahir Barcelona meravellés al món, només han aconseguit deixar en ridícul a Madrid
APROPIACIÓ CULTURAL ESPANYOLA
(Me la paso pel folre)
La Sagrada Família és catalana. No és una postal espanyola amb una mica de color local. No és un decorat disponible per al protocol de l’Estat. És una obra catalana, nascuda d’una ciutat catalana, d’una cultura catalana i d’una manera catalana d’entendre la bellesa, la fe, l’ofici i la continuïtat.
Espanya ho sap perfectament. Per això la vol. No la vol perquè l’entengui. La vol perquè brilla. Perquè té món. Perquè impressiona. Perquè dona prestigi. I tot allò català que impressiona, Espanya corre a posar-s’ho a la vitrina com si fos seu.
Aquesta és la seva apropiació. No venen a mirar la Sagrada Família. Venen a espanyolitzar-la amb protocol, relat, llengua i poder. Venen a convertir una obra catalana en escenografia d’Estat. Venen a dir al món que això també és Espanya, com si Catalunya fos només el lloc on Espanya guarda les seves coses boniques.
I quan el català demana centralitat a casa seva, aleshores apareix la bèstia. Regional. Imposició. Politització. Sempre la mateixa cantarella. La pedra catalana els encanta. La llengua catalana els molesta. Gaudí els encanta. La catalanitat de Gaudí els sobra. Barcelona els encanta. Catalanisme com a subjecte nacional els fa nosa.
Volen la Sagrada Família sense el poble català al centre. Volen el temple sense la nació. Volen la bellesa sense l’arrel. Volen el fruit i menyspreen l’arbre. I encara tenen la barra d’acusar-nos a nosaltres de fer política quan afirmem que una obra catalana és dels catalans. Nostra.
No hem de demanar perdó per dir-ho. Ni hem d’abaixar el to. Ni hem de fer veure que això va de sensibilitats lingüístiques o de detalls protocol·laris. Va de poder. Va de qui posa el marc. Va de qui té dret a dir què és la Sagrada Família davant del món.
La Sagrada Família no és Espanya a Barcelona. És Catalunya dreta, feta pedra, llum i memòria. Si això els incomoda, que s’hi vagin acostumant. No ens han de cedir la nostra centralitat. L’hem d’exercir.
Aquí s’hi veu la Nació Catalana sense que ningú l’hagi d’explicar. Un símbol que tots reconeixem, uns nens cantant com qui continua una cadena, una llengua que no fa de complement sinó de casa, i una manera d’estar davant del món que no sembla improvisada. No és la Catalunya administrativa, ni la Catalunya de les campanyes, ni la Catalunya convertida en decorat. És aquella Catalunya que, quan apareix sencera, fa que fins i tot qui volia mirar només una cerimònia acabi veient un poble.
Aquesta és la part que costa tant de falsificar. Una nació no és només gent vivint al mateix lloc. És una memòria que encara passa de boca a boca, uns codis compartits, una continuïtat que els infants reben abans de saber posar-hi paraules. En aquesta escena no hi ha teoria política, i justament per això colpeja més. Hi ha un nosaltres visible. I quan el veus, costa molt tornar a fer veure que Catalunya és només una població dins un mapa.
Se llamaba Concha Quirós y luchó por hacer justicia sobre residencias de mayores con el protocolo asesino de la Comunidad de Madrid. Hoy ha fallecido sin poder ver sentada en un banquillo a Ayuso y su gestión criminal, por la que falleció su madre Pepita y otras 7290 víctimas.
Ahir, la jugadora del Barça, Kika Nazareth, va fer onejar l'estelada durant la celebració del triomf a la Lliga de Campions Femenina.
Per cert, es portuguesa, fa un any que està a Barcelona i ja parla català.
Gracias Lewy, por dejar la comodidad de tu hogar en Alemania y apostar por el Barça, cuando estaba en el peor momento de su existencia. Eso habla muy bien de quién eres. Experimentaste que somos más que un club, encontraste a tu familia. Te podrás ir del Barça pero el Barça nunca se irá de ti.
Hoy han destapado que la Comunidad de Madrid de Ayuso notificaba falsos negativos de cáncer de colon a pacientes con pruebas positivas. La gestión criminal de la sanidad del PP mata.
Hoy, el Celtic de Glasgow ha conquistado la Liga escocesa. A pesar de la censura y caza de brujas, su afición antifascista siempre ha mostrado compromiso y solidaridad con el pueblo de Palestina.
Hoy se cumplen 6 años de la muerte de Julio Anguita. Volvió a dar clase al instituto cuando dejó la política. Se jubiló como maestro de historia. Rechazó pensión de exparlamentario, fondos de pensión privados y puertas giratorias. No todos los políticos son iguales.
Hoy se ha batido el récord de espectadores a una final de Copa de la Reina de fútbol femenino con 26.093 espectadores. La reina Letizia no acudió al evento exhibiendo dejadez de funciones y faltando al respeto a la competición sin entregar el título a las campeonas del Barça.