Oslo DJ

has'nt been

[Meritxell Brown @meritxellbrown]

"Avui, amb la presència de Janet Sanz, politòloga i jurista".

POLITÒLOGA I JURISTA 🤣🤣🤣🤣🤣 la Janet Sanz.😂😂😂

No entenc com el Melero no es descollona en directe quan sent aquesta entradeta.

@jordibaste @elmonarac1 p'alante.

[Gerard @gerardgoday]

conversa amb un argentí (context: una cua, on una senyora li ha demanat espai per creuar entre la cua)

Ell: Así con esta actitud y con este catalán no váis a ir a ningún sitio

Jo: Què vols dir amb "con este catalán"

Ell: Cerrado, DE LLEIDA

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

Em sembla que ha quedat clar que qui s'assembla a VOX és el PSC.

Un bon dia per trencar aquest absurd cordó sanitari contra Aliança Catalana, no trobes @KRLS?

[MarçaI @MRSHL0]

Gaudí hagués liquidat fàcilment els responsables i treballadors de la Sagrada Família que ahir van enviar la policia nacional a envoltar l'Orfeó Català.

El mateix Orfeó que va cantar quan es va posar la primera pedra de la Sagrada Família.

Acabarem sabent QUI va donar l'ordre.

[Aleix Clarió 🎏🐉 @aleixclario]

Aquest vídeo és de l’any 2008.
En Manel Nadal (PSC) era en aquell moment el Secretari de Mobilitat i es felicitava pel… Tren Orbital. 18 anys després, el mateix personatge repeteix càrrec i el mateix tripartit (PSC, Esquerra i Comuns) presenten literlament el mateix projecte 🍻

[Donald @catalacatala]

Això que fan polítics, mitjans, tertulians i tota la parròquia autonòmica de mantenir la Nació Catalana sotmesa, acceptant el marc espanyol, no construir cap poder real i després demanar al català del carrer que faci d’heroi lingüístic a cada conversa és d’un filldeputisme extrem.

No treballen per salvar la llengua. Treballen perquè continuï dins la gàbia i després culpen l’ocell perquè no vola prou.

[Antiburocràcia Catalunya @AntiburocraciaC]

El cava va néixer al Penedès. Els francesos van obligar a canviar-li el nom. I ara els productors de Rioja impedeixen que porti "Catalunya" a l'etiqueta.

L'any 1972, davant la pressió francesa per l'ús del terme "xampany", els elaboradors catalans van haver de rebatejar el producte. El van anomenar cava —per les caves on envelleix. La denominació d'origen es va crear aquell mateix any.

El problema és que la DO Cava no és catalana. És estatal. Inclou productors de Rioja, Extremadura i altres territoris que van entrar a la denominació dècades després.

Avui, al voltant del 95% del cava es produeix a Catalunya, però la denominació pertany a tots.Quan els elaboradors catalans van intentar crear una subdenominació geogràfica que identifiqués l'origen, els productors forans s'hi van oposar.

Una subdenominació catalana els hauria deixat fora. El 2019 una vintena de cellers del Penedès —Gramona, Recaredo, Raventós i Blanc entre d'altres— van decidir sortir de la DO Cava i crear Corpinnat: una denominació pròpia, amb criteris més estrictes i amb el territori com a eix.

La seva conclusió: és millor construir una cosa nova que seguir defensant un nom que ja no és teu.

Al primer comentari us deixo enllaç a un grup de Telegram de cuina catalana

[Jaume Torres @JaumeTorres14]

Hansi, t'estimem

[Donald @catalacatala]

QUÈ ÉS AQUEST MALESTAR?

Hi ha un malestar difícil d’explicar perquè no neix d’una sola escena, ni d’un sol fet, ni d’una sola persona. Neix d’una acumulació. Camines pels carrers del teu país i, sense que passi res d’extraordinari, notes que alguna cosa s’ha desplaçat. Els sons, les cares, els comerços, les llengües, els gestos, els codis. Tot pot semblar normal des de fora, però per dins hi ha una sensació estranya. Com si el lloc continués portant el mateix nom, però hagués perdut una part del seu rostre.
No és que tot hagi de ser igual que abans. Cap país viu congelat. Cap poble existeix sense canvis. Però una cosa és el canvi que una comunitat assimila des del seu centre, i una altra és el canvi que li desfà el centre. El primer pot enriquir. El segon desorienta. I el que molts catalans comencem a sentir no és incomoditat davant la diferència, sinó desubicació davant la pèrdua de continuïtat.

Aquest malestar apareix quan la llengua pròpia deixa de ser la respiració natural del carrer. Quan parlar català sembla una interrupció en lloc d’una normalitat. Quan entres en un establiment del teu barri i ja no saps si el país hi serà reconegut. Quan l’espai públic continua sent administrativament català, però cada vegada menys culturalment català. És una sensació subtil, però persistent. No et fan fora amb una ordre. Simplement el lloc deixa de respondre’t com a casa.

I això és el que costa dir sense que et vulguin caricaturitzar. El català no pateix perquè odiï ningú. Pateix perquè veu com el seu món es desfà sense que gairebé ningú li permeti anomenar la desfeta. Se li diu que tot és diversitat, que tot és normal, que tot és inevitable, que tot és progrés. Però el cos sap coses que els discursos amaguen. I el cos d’un poble també nota quan la seva terra deixa de tenir-lo com a centre.

La desubicació existencial és aquesta. Ser de casa i començar a sentir-te visitant. Caminar pels carrers que haurien de confirmar-te i notar que cada cop et retornen menys. Veure que el país no desapareix com desapareix una bandera cremada, sinó com desapareix una olor, un to, una manera de saludar, una llengua que abans donava forma a la vida comuna. No és una explosió. És una substitució lenta de la familiaritat per l’estranyesa.

Per això aquest malestar no és una anècdota emocional. És un símptoma nacional. Un poble necessita reconèixer-se en la seva terra. Necessita que la seva llengua, els seus codis i la seva memòria no siguin una presència residual, sinó l’ordre natural del lloc. Quan això es trenca, la ferida no és només política. És existencial. Perquè no perds només poder. Perds món.
Ens han volgut fer creure que sentir això és sospitós. Que trobar a faltar el rostre propi del país és una forma de tancament. Però no hi ha res més humà que voler viure en una terra que encara et parli amb la veu del teu poble. No hi ha res més natural que voler que casa teva continuï semblant casa teva.

Què és aquest malestar, doncs? És la consciència encara confusa d’una despossessió. És el moment en què el català mira el seu carrer i entén, potser sense paraules, que el conflicte ja no és només institucional, ni lingüístic, ni electoral. És molt més profund. És la lluita perquè la terra catalana continuï sent un lloc on el poble català pugui reconèixer-se, viure i continuar.

[Joan Cantimplora @JoanCantimplora]

@massanagranaire @xul81 Ens pixen a la boca i ens diuen que ens pixen a la boca

[Albano-Dante Fachín @AlbanoDante76]

Això de Sixena hauria de servir per:
a) Recordar els catalans que Espanya treballa per destruir Catalunya.
b) Que a Catalunya hi ha ple de BOTIFLERS que donen suport a Espanya.
Potser ens quedem sense pintures, però no hauríem de pedre la MEMÒRIA.
Per això hem fet aquest vídeo:

[Artur ☕ @arturalvtorne]

Pero, a ver. Si os empeñais en ir a jugar a Catalunya, para marcar paquete ocupante y vais a jugar al Tabarnia Stadium, ¿Quién va a ir? La gentuza inadaptada, lo peor de cada casa.
Un catalán ahí ni se acerca.

[Carles Rebassa @carlesrebassa]

No sé què passa. Més d’una setmana després del Sant Jordi, ni un representant institucional, de Barcelona ni de Mallorca, no m’ha felicitat. Com és?

[Xavi Blanch @xaviblanch1]

Dissabte vaig anar a "Els quatre gats" i trobo que en un lloc tan emblemàtic pel catalanisme, hi hauria d'haver algun encarregat de sala que parli en català.

[Pere Antoni Pons @PonsPereAntoni]

Mentre el catalanisme és ple de covards, cínics i acomplexats que consideren perillós i d'extrema dreta dir que els espanyols usen la demografia com a arma política, els espanyols tant de dretes com d'esquerres usen la demografia com a arma política.

[𝒵𝒾𝓀✯ @_Gottalovezik]

So basically, companies pay Youtube to show ads and we pay Youtube to not show ads

[L'avi Salvi 🏴󠁧󠁢󠁥󠁮󠁧󠁿 @AviSalviOficial]

Avui m'ha trucat una cartera de Correos. M'ha demanat el DNI per deixar-me un paquetet a la bústia. Li he dit en català. Ella: me lo dice en castellano. Jo: No parlo castellà. Entonces lo tendrà que ir a buscar a la oficina. Jo: Què: vostè treballa a Correos i no entén el català?

[Donald @catalacatala]

Una de les maniobres més eficaces per desactivar qualsevol crítica a la immigració és convertir un fenomen estructural en un assumpte personal.

Tu parles de fluxos migratoris, de percentatges, de ritmes d’arribada, de capacitat d’integració, de demografia, de sostenibilitat cultural… I et responen amb rostres. Amb històries. Amb gent que només vol viure tranquil·la. Amb famílies treballadores. Amb persones que no fan mal a ningú.
I aquí el debat ja ha canviat de pla.
Perquè tu estaves parlant de dinàmiques col·lectives i et situen en el terreny moral individual. De cop sembla que no estiguis qüestionant un model polític, sinó persones concretes amb vides concretes.
I apareix la pregunta implícita: “Què tens contra ells? Què t’han fet?”
Probablement, res.

I aquest és precisament el punt que es dilueix expressament. El debat no anava contra ningú en particular. Anava sobre si una societat pot sostenir determinats volums migratoris sense alterar profundament la seva estructura cultural, lingüística o institucional. Anava sobre polítiques públiques i conseqüències objectives, no sobre simpaties o antipaties personals.

Però en el moment que el fenomen es personalitza, qualsevol crítica estructural es pot reinterpretar com una animadversió moral. Si no hi ha cap conflicte personal amb cap individu concret, l’única explicació que et deixen és que el teu posicionament provingui de l’odi.
I aquí el mecanisme es completa: si és odi, és xenofòbia. Si és xenofòbia, és feixisme. I si és feixisme, el teu argument ja no s’ha de rebatre, només s’ha d’estigmatitzar.

És una estratègia retòrica molt neta. Substituir l’anàlisi sistèmica per la culpabilització emocional. Convertir una discussió sobre model de país en un judici sobre la teva qualitat moral.
I així, sense entrar a discutir dades, límits o conseqüències, el debat queda neutralitzat. No perquè s’hagi resolt, sinó perquè s’ha desplaçat a un terreny on qualsevol matís es pot presentar com una agressió.

Per cert. Això ho saben tan uns com els altres. Ho sabeu. Sabeu que ho feu. Saben que ho fan. Sabem que ho feu.

Avui, és una estratègia que no funciona. Insistir-hi, és ridícul.

[Xavier Sala-i-Martin @XSalaimartin]

Catalunya no es podia permetre que els bancs catalans marxessin fora del país en el moment més important de la seva història i tu vas facilitar que el Sabadell marxés. Si tens alguna recomanació sobre el que "Alacant es pot permetre", t'escoltarem amb atenció. Però tot el què hagis de dir sobre Catalunya, si us plau, estalvia-t'ho.

[Xavier Sala-i-Martin @XSalaimartin]

Fa un parell de dies que molts de vosaltres m’heu passat aquest post amb unes declaracions d’aquesta senyora que feien referència a mi i m’heu demanat que el contesti. D’entrada he ignorat les vostres peticions perquè la veritat és que no sabia qui era aquesta dona i és un fet sabut que Twitter sempre és ple de gent estranya que diu coses extravagants. Ara bé, quan he vist que insistíeu una vegada i una altra, he decidit esbrinar qui era aquesta tal Alícia Romero (@aliciarll) i he descobert que era la CONSELLERA D’ECONOMIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA! Això no ho dic per menystenir a la nostra benvolguda consellera sinó perquè veieu el grau d’interès que tinc en la política catalana actual!
D’entrada he de dir que celebro que la consellera mencioni el meu llibre (i programa de televisió) ECONOMIA EN COLORS. Lamento, però, que el mencioni sense haver-lo llegit. Economia en Colors és molt recomanable especialment per a gent com ella que, segons llegeixo, no és economista. Si hagués llegit el llibre, hagués aprés que els economistes sempre anem un pas més enllà dels arguments bàsics i ens preguntem, com Josep Pla: “I tot això qui ho paga?”. Si el que a un li interessa és vendre la cabra de que “hi haurà 4.686M €més per a Catalunya”, doncs un acaba repetint el slogan que li dicten des del partit i ja està. Però als economistes seriosos sempre ens hem de preguntar: “i d’on sortiran aquests diners?”.
La resposta simple és que els diners els posarà el govern d’Espanya. De fet, ens diuen que el Gobierno posarà un total de 21.000 milions (números rodons) per a millorar el finançament de TOTES les autonomies. D’aquets 21.000M€, uns 4.686M€ vindran a Catalunya. El venedor de cabres es quedarà content amb la resposta simple i la repetirà davant de tots els mitjans. Però l’economista seriós (i els no economistes que han llegit Economia en Colors), es tornaran a preguntar: si però, i d’on treurà el Gobierno aquests diners? Potser la consellera no ho sap, però si algun dia estudia economia descobrirà que només hi ha tres possibilitats: o bé recapta més impostos, o bé augmenta el deute o bé redueix altres partides de despesa.
L’altre dia vaig veure que, Esquerra Republicana va demanar a un economista del partit, en Miquel Puig, que sortís al Col·lapse de TV3 per a rebatre la meva intervenció de la setmana anterior. I Miquel Puig, en una de les intervencions més còmiques que es recorda a la tele, va dir que “els diners no sortirien de la butxaca dels catalans PERQUÈ ELS CATALANS JA HAVÍEM PAGAT AQUESTS DINERS!!!”. És a dir, que Puig va venir a dir que els diners no vindrien de pujar impostos o emetre deute sinó de reducció d’altres tipus de despesa. Quan el presentador li va preguntar en què gastava ara aquells diners que el Gobierno passarà a la Generalitat de Catalunya, Puig va parlar de despeses de funcionament de l’estat (ministerios), despeses de la casa real, despeses militars, pensions o inversions en carreteres o trens de rodalies. Anem a pams: algú creu que el Gobierno reduirà els ministeris, el salari del rei, les depeses militars (recordeu que Espanya li ha promès a l’Otan que doblarà en els propers anys la despesa militar)? No! No s’ha de ser molt llest per saber que no reduiran cap d’aquestes despeses sinó que el que passarà és que reduiran les despeses discrecionals com per exemple, les inversions en el manteniment de rodalies. I si això és el que fa al Gobierno, el que acabarà passant és que Madrid agafarà una partida de 4.686M que fins ara es gastava directament Catalunya (rodalies) i li donarà a la Generalitat en forma de finançament de manera que la quantitat de diners ADDICIONALS per a CATALUNYA serà exactament de ZERO.
És cert que la Generalitat tindrà més diners per a que la consellera Romero pugui gastar-los en sanitat, educació o mossos (o en contractar cotxes oficials o donar feines a més militants del PSC). Ara bé, una cosa és la Generalitat i una altra cosa és Catalunya. La Generalitat ingressarà més però com que els diners vindran de la reducció de despeses que fins ara es feien a Catalunya, (rodalies) el país en el seu conjunt, hi guanyarà exactament zero! Quan la senyora consellera diu que hi haurà “4.686M més per a Catalunya”, qui fa el compte de la vella és ella !!!
I per què sospito que el Gobierno reduirà la despesa que fins ara ha fet a Catalunya per a finançar la Generalitat? Doncs perquè és el que SEMPRE ha fet. Fiexu-vos: des del 1993, el finançament de la Generalitat ha millorat substancialment i paulatina: Gonzàlez va donar el 15% de l’IRPF el 1993; El 1996, amb els pactes del Majèstic, Aznar ho va pujar al 30%; El 2001 es va pujar al 33% i s’ho va incloure el 35% de l’IVA i el 40% d’impostos especials; El 2009 es va passar al 40% IRPF, 50% IVA i 58% especials. I mentre la participació de la Generalitat augmentava sense parar, passava una cosa curiosa: quan es calculava la Balança Fiscal (que és la diferència entre tot el que paguen els catalans, sumant el que rebia la Generalitat i les despeses que feia l’estat directament a Catalunya - Rodalies, per entendre’ns), la diferència SEMPRE ERA LA MATEIXA: un 8% del PIB Català! Ho he dit en moltes ocasions i ho repeteixo aquí. A l’univers hi ha dues constants immutables: la velocitat de la llum i el dèficit fiscal català! Podria semblar que el dèficit de la balança fiscal és un fenomen paranormal però no, l’únic que estava passant és que el Gobierno sempre ha agafat els diners que fins aquell moment gastava directament a Catalunya i els ha utilitzat per a finançar la Generalitat. D’aquesta manera, la Generalitat cada cop tenia més diners... però rodalies cada cop en tenia menys de manera que el total NET que arribava a Catalunya era sempre el mateix! No hi ha ningú que ens pugui assegurar que el Gobierno (sota la pressió de les altres comunitats autònomes que no volen que es doni ni un sol euro més a Catalunya) no tornarà a fer el mateix!
Per tant, el que deien tant la consellera com el Miquel Puig (que abans de dedicar-se a al contorsionisme polític, era un gran economista) és pura fantasia.
La qual cosa ens deixa només dues alternatives: o bé el Gobierno treu els 21.000M d’euros de més impostos o bé augmenta el deute. Com que el deute s’acabarà pagant els impostos, tots aquests diners addicionals els pagaran, d’alguna manera o d’una altra, els contribuents. Si és així, hem de saber que els Catalans paguem més o menys el 21% dels impostos d’Espanya i el 21% de 21.000M€són 4.410M€. És a dir, que dels 4.486Me que ens diu la consellera que vindran a Catalunya, 4.410M€ els pagaran els contribuents catalans. En aquest cas el total net addicional per al país serà de 276 milions i no els 4.686M€ que ens diu la senyora Romero.
Si la consellera ens vol vendre el nou finançament, que ens expliqui que la GENERALITAT tindrà 4.868M€ addicionals. Que ens digui que 276 milions més per al país millor que res. Que ens digui que hem d’agafar unes engrunes encara que el principi d’ordinalitat no es respecti perquè potser l’any que no ens oferiran ni axiò. D’acord. Però que no ens intenti vendre la cabra de què a Catalunya hi arribaran 4.868 milions d’euros addicionals perquè això és mentida.
Digui el que digui la honorable consellera.