@elmonarac1 aquesta ignorant que diu que el català no corre perill que vingui a L’Hospitalet del Llobregat i veurà una realitat, que els llatinoamericans no volen parlar català i el menyspreen.
El palestinisme és el nou comunisme de l’esquerra benestant.
Hi ha ideologies que no moren, sinó que canvien de bandera. El comunisme va ser durant dècades l’ideal de redempció col·lectiva per a l’esquerra occidental: una fe laica que prometia justícia social, igualtat absoluta i una humanitat reconciliada amb ella mateixa. Quan el mur de Berlín va caure i la URSS es va esfondrar, molts van perdre la pàtria dels seus somnis, però no pas la necessitat de creure. I així, en les últimes dècades, una part de l’esquerra benestant ha trobat un nou referent emocional i moral: el palestinisme.
No confonguem: no parlem de la causa palestina com a legítima aspiració nacional —un Estat que pugui conviure en pau amb Israel—, sinó del palestinisme com a ideologia de màxims, que converteix el conflicte en una guerra metafísica entre el Bé i el Mal. El lema “From the river to the sea, Palestine will be free” no és un crit per la pau ni per la coexistència, sinó una declaració d’aniquilació: un Estat palestí en lloc d’Israel, no al costat d’Israel. És, doncs, la versió contemporània del somni comunista d’un món sense burgesos: una utopia impossible que condemna els mateixos palestins a no tenir mai un Estat viable.
De la mateixa manera que els comunistes occidentals mai no van reconèixer cap país comunista com a autènticament socialista, els nous palestinistes tampoc no reconeixen cap responsabilitat pròpia en la tragèdia que perpetuen. Si Israel ofereix diàleg, és “hipòcrita”; si es defensa, és “genocida”. L’únic relat admissible és el de la víctima pura contra l’opressor absolut. L’esquema és perfecte perquè no necessita comprovar-se: funciona com un acte de fe.
Però darrere aquesta fe hi ha una instrumentalització constant del patiment, tant dels palestins com dels israelians. El dolor de tots dos pobles serveix de matèria primera per a una narrativa moral que reforça el sentit d’identitat de l’esquerra benestant: ells són els bons, els compassius, els que “estan del costat correcte de la història”. El conflicte esdevé així un escenari simbòlic on projectar culpes i virtuts, no una realitat que cal entendre o resoldre.
El palestinisme és una ideologia d’importació. No sorgeix de Ramal·lah o Gaza, sinó dels campus universitaris d’Occident, on les elits culturals necessiten causes que justifiquin la seva posició moral privilegiada. En lloc d’analitzar amb rigor la complexitat del Pròxim Orient, projecten sobre Palestina la seva pròpia necessitat d’expiació postcolonial.
Aquest enfocament amaga també un paternalisme etnocèntric: es tracta els palestins com a actors subordinats, incapaços de prendre decisions per ells mateixos. Si actuen amb violència, és “perquè no tenen alternativa”; si rebutgen ofertes de pau, és “perquè estan desesperats”. Aquesta mirada condescendent, que els nega plena responsabilitat política, és una forma subtil de xenofòbia moral, disfressada de solidaritat.
Mentrestant, es continua idealitzant un poble governat, en bona part, per l’islamisme més conservador. A Gaza, Hamàs imposa la xaria i reprimeix dissidents, dones i homosexuals; a Cisjordània, l’Autoritat Palestina és autoritària i corrupta. Però res d’això no incomoda a qui necessita mantenir viu el mite. Perquè el palestinisme no tracta sobre els palestins, sinó sobre els sentiments dels qui el proclamen.
I si aquesta narrativa s’ha estès tant, és també perquè encara persisteix una petjada d’antisemitisme cultural: una predisposició a creure qualsevol cosa negativa que provingui dels jueus o dels israelians. Aquest prejudici, hereu d’una llarga història europea, continua filtrant-se en el debat públic sota noves formes: ara no s’ataca “els jueus”, sinó “Israel”, però el mecanisme emocional és el mateix.
El palestinisme és, doncs, la darrera utopia còmoda de l’esquerra benestant: no exigeix coneixement ni compromís, només adhesió moral. Però com tota ideologia de màxims, condemna els mateixos que diu voler alliberar.
@gabrielrufian No ets mes ignorant i poca pena perquè no entrenes, mira que arribas a dir de tonteries sense sentit, ets un narcisista de manual. Fas molta vergonya aliena.
@alextercerog Vols una escola on parlin castellà apunta, Institut Escola Pere Lliscart de L’Hospitalet, encara que dubto que portis als teus nebots. Aquí a La Florida el problema es que t entenguin en català. Ignorant dels collons
@ricardlopezp catalans com tu, amb aquests autoodi, sou gentusa, fas servir fal·làcies fe t-los pasar per arguments. Quina casualitat que també siguis seguidor del l'Espanyol.
@elmonarac1 perquè no parleu també de la veritable problemàtica com es la migració llatinoamericana, absolutament refractaria a la identitat catalana. Porten una cultura fonamentada en la violència. Mireu l'exemple de L'Hospitalet de Llobregat.