una intenta vivir el momento presente hasta que es estudiante y cada minuto que no estoy leyendo un texto siento que estoy perdiendo el tiempo y que ya me atrasé con la carrera (efectivamente lo hice)
A lo millor en el fondo molt fondo si que trobaré un poquiu a faltar Itàlia. No per les classes, ni per la uni (les escales son mortals) sino pq al final, m'he acostumat a viatjar amb gent nova, a ferme sempre un café amb les de sempre, a dir "xiques a quina hora demà?"
A vegades que odies estar tan lluny i no poder estar on deuríes o voldríes, no ser conscient del pas del temps, fins que et pares a pensar. Perque clar, fins que no ho veus no ho sents, no ten adones. O altres vegades que agraïxes estar lluny i vore nous llocs...