@albertcuesta@scanmarc_cat Però quan la incompetència es reiterada i no s'hi fa res.....
Hauriem de donar valor a la competència i desprestigi a la incompetència, especialment en la gestió pùblica, necessitem gent brillant i treballadora al sector públic.
M’agradara q un dia el @govern homenatgi les dones pirinenques q van baixar a Barcelona a les porteries i a netejar cases d’altres; a la gent d Ponent q va anar a treballar a les fàbriques; o a la gent d l’Ebre q empentaven carretons al Born. Pq ells sí q van aixecar Catalunya!
Des de l’any 2000, el País Basc ha crescut 100.000 habitants i nosaltres dos milions. El PIB per càpita ha crescut a Catalunya un 12%, al País Basc un 24%, a l’Aragó un 26%. A la UE el 31%..
https://t.co/khpWqjtURZ
La idea era que acabats els peatges privats, concentrats a Catalunya, hi hauria un nou sistema de peatges públics a les vies ràpides de tot l'Estat.
El govern espanyol no ha fet els deures, ni els farà, i l'AP7 és avui una autopista col·lapsada.
I ara ens plantegem posar peatges a l'AP7 i tornar al desequilibri anterior. Ironies i paradoxes de la submissió política.
Qui falla, com sempre, és l'Estat, però no sembla que ningú tingui interès en assenyalar-ho.
Ens equivocarem si confonem el patriotisme amb grans discursos i grans símbols. Perquè hi ha un patriotisme molt més exigent: el de fer bé la feina. El de no acceptar que la incompetència sigui una rutina administrativa. El de no acceptar que el partidisme tapi l’error o la trampa.
A un pas del col·lapse
Els números són tossuts. Es pot construir un relat polític, es poden maquillar estadístiques, es poden ajornar debats incòmodes. Però arriba un moment en què els indicadors macroeconòmics i socials parlen per si sols. I el que ens estan dient és inquietant.
No estem davant d’un problema puntual. Estem davant d’un model que comença a mostrar símptomes clars d’esgotament.
Ahir mateix sabíem que Catalunya quedarà exclosa dels informes PISA després que es detectessin irregularitats en la selecció de la mostra. El fet és greu per si mateix. Però encara és més greu el que revela. Tothom entén quin era el problema de fons: intentar amagar l’impacte que té sobre el sistema educatiu una escolarització molt intensa de població d’origen immigrant, sovint procedent de contextos amb enormes dificultats lingüístiques, econòmiques i socials. El resultat és un fracàs escolar creixent que ja no es pot dissimular.
Però aquest és només un indicador.
L’Informe Fènix mostrava una altra dada encara més preocupant: Catalunya fa anys que perd PIB per càpita. L’economia continua creixent en volum, sí. Però la prosperitat dels ciutadans disminueix. Creixem perquè som més persones, no perquè cadascun de nosaltres produeixi més riquesa. És exactament el patró d’un model econòmic basat en sectors intensius en mà d’obra poc qualificada i salaris baixos, més que no pas en productivitat, innovació o valor afegit.
També les dades del mercat laboral són eloqüents. Les estadístiques publicades recentment mostren que la taxa d’atur entre la població estrangera és gairebé tres vegades superior a la de la població autòctona. Entre les dones migrants encara és més elevada. I, quan treballen, els seus salaris continuen situant-se aproximadament entre un 20% i un 25% per sota de la mitjana.
És difícil imaginar un model sostenible quan una part tan important dels nous residents té moltes més dificultats per incorporar-se al mercat laboral i ho fa en ocupacions de molt baixa remuneració.
Si unim totes aquestes peces, el dibuix és preocupant.
Caiguda del PIB per càpita.
Precarització dels salaris.
Atur molt superior entre la població immigrada.
Fracàs escolar creixent.
Pressió sobre l’habitatge.
Pressió sobre els serveis públics.
No són fenòmens independents. Formen part d’un mateix sistema.
Alguns voldran reduir aquest debat a una discussió moral. Diran que qüestionar aquest model migratori és ser insolidari.
Jo crec exactament el contrari.
El que és profundament irresponsable és continuar promovent un model que atrau milers de persones quan no disposem d’habitatge suficient, quan els serveis públics ja funcionen al límit, quan moltes acaben dormint al carrer o atrapades en feines precàries, i quan tot plegat deteriora també les condicions de vida de la població que ja hi era.
Això no és solidaritat.
És irresponsabilitat.
Catalunya pot sentir-se orgullosa d’haver estat una de les societats europees que més població ha acollit en menys temps. És un esforç històric extraordinari del qual podem sentir-nos legítimament orgullosos.
Però precisament perquè aquesta acollida ha estat tan intensa, la nostra prioritat ja no hauria de ser augmentar-ne el ritme, sinó garantir que les persones que ja viuen entre nosaltres es puguin integrar plenament: aprendre la llengua, accedir a una feina digna, prosperar i formar part d’una societat cohesionada.
Aquest no és un debat entre humanitat i xenofòbia. És un debat entre el rigor i el negacionisme.
Els extrems només ofereixen consignes: uns neguen qualsevol problema i els altres alimenten l’odi. Catalunya necessita una tercera via: dades, rigor, responsabilitat i polítiques basades en l’evidència.
Perquè la realitat es pot ignorar durant un temps.
Però les conseqüències, tard o d’hora, sempre acaben arribant.
Que passeu un bon Diumenge.
@JaumeBarbera Ha plegat ja la consellera i els responsables d'aquest desori?
Hi ha massa incompetents i gent fent poca feina al govern, es especialment greu que també passi a ensenyament.
Cada dia, Rodalies transporta 400.000 viatgers. Treballadors. Treballadors maltractats cada maleït dia.
Però els sindicats prefereixen donar suport als 50 maquinistes per sobre d'aquests centenars de milers de treballadors.
@ugtcatalunya@ccoocatalunya
Ho sento però no me’n puc estar. Que a l’entrada de TV3 el logo principal no sigui el de TV3, em sembla, ras i curt, una aberració. TV3 arraconada a TV3. Ens hem begut l’enteniment??
Cap d'enginyers d'Adif respecte l'esvoranc de la R2: 'Lo que ha pasado es que hemos tenido un incidente'.
Després d'aquestes explicacions, ara sí que podem estar tranquils.
Malauradament, la fortalesa i la discreció sovint es confonen amb l’absència de dolor.
Quan ets positiu, sofert, t’espaviles sol i no carregues ningú amb els teus problemes, sembla que no en tinguis cap.
I per això, qui més calla i menys molesta és, sovint, qui menys ajuda rep.
@Comptesclares El quart poder....
El quart poder està hiptecat pel primer i pel segon. Aquests, hipotecats pel cinquè (lobbies empresarials, bancs...), i si la cosa es complica, acabarà al tercer, que es carn i ungla amb el cinqué.
Així anem.