Mare, servidora pública, ciències polítiques (UPF), i oberta a tot el que vingui en un futur amb un sol objectiu: la felicitat i l’alegria com a vehicle de vida
S'ha de felicitar T5 per aquest excel·lent reportatge sobre Gaudí i la seva obra (ah, i per haver respectat el geni de l'arquitectura i fer-lo parlar en català).
La peça és una autèntica meravella👏👏👏
Para esto sirve el arte, te puede o no gustar Bad Bunny. Pero tuvo la oportunidad de posicionarse políticamente ante el mundo y lo hizo. Cuando tranquilamente podría haber dado un show vacío y de entretenimiento.
Eligió hablar y en el momento justo
Sale a la luz la charla del entrenador de Albacete, Alberto González, antes de eliminar al Real Madrid.
"Jamás en la historia el Albacete le ha ganado al Real Madrid. ¿Por qué? Porque ese día está reservado para hoy".
Em feien por, de veritat….hi havia la senyora Basura que m’aterrava 🥲 …la nostra infància construïda amb aquests, els Goonies, els Gremlins….I ara a la canalla miren el Mic, el Titó and co….ni tant ni tant poc 🙏🏼
16 DE MARÇ DE 1980, PRIMERA MARATÓ.
Abans d’una marató, i de manera especial en la primera, apareixen tots els dubtes del maratonià. Són els dubtes de la incertesa. De la inseguretat. Perquè en una marató, per molt que hagis entrenat i t’hagis preparat, sempre hi ha un percentatge de sorpresa. I de descontrol. I són precisament aquests dubtes els que formen part essencial de l’aventura. El fet de posar-te a prova. Abans de començar, totes aquestes tribulacions no paraven de donar voltes pel meu cap. Amb el temps he sabut que no devien diferir gaire de les que sentien i vivien en la pròpia pell els gairebé vuit-cents corredors que, com jo, es trobaven a l’avinguda de la Reina Maria Cristina de Barcelona. Era un diumenge càlid del mes de març. Ideal per córrer. Ni massa calor, ni massa fred. La meva indumentària s’havia professionalitzat. Als peus, unes vambes artesanals de la marca Mates havien substituït les antigues de tennis que havia comprat set mesos abans a la sabateria de davant de casa. Eren unes vambes casolanes, amb poca amortització comparades amb les d’avui en dia. Però aleshores aquell exemplar era el millor que podia tenir als peus. Pantalons curts i una samarreta de cotó completaven la meva vestimenta. La meva dona i les meves dues filles em van acomiadar a la sortida. No van parar de plorar. Com unes magdalenes. Semblava que me n’anés per molt temps. A la guerra.
-----------