Aquest xantatge continu amb els infants és esfereïdor. Durant el confinament no vas tenir tants miraments amb els seus drets. Ara, en canvi, els fas servir contra el dret de vaga dels mestres
No estic gaire segur que hàgim entès el llegat d'en Puyal: ell advocava per la vivor de la llengua genuïna i ara tot és estrènye's ben fort el cinturó de castedat de la correcta.
Estic veient una tendència. Potser estic aventurant molt, però a veure si la Policia Nacional és un cos repressiu d'un Estat colonial i format per ultranacionalistes violents. QUE NO SIGUI AIXÒ.
No penso anar a veure Cronos. Tinc la sensació que és una mena de tancament d’un episodi, com si ja formés part del record. Una clausura oficial, gairebé historiogràfica, en forma de thriller. I jo no voldria perdre’n la memòria: dels fets, del context i de les conseqüències.
Ja sabeu aquella idea jueva segons la qual el poble d’Israel no té història perquè l’han escrita els altres; el que té és memòria. Doncs això.
L’atemptat de la Rambla, l’agost del 17, s’haurà d’estudiar també a partir d’un fet que no és menor: Abdelbaki Es Satty, l’imam que va radicalitzar aquell grup de joves, no va aparèixer del no-res: era conegut pels serveis d’intel·ligència espanyols, hi havia mantingut contactes i el CNI havia intentat captar-lo com a confident. Això últim ho va reconèixer el mateix número dos del CNI al Congrés el 2025, tot negant que arribés a convertir-se en confident. Què significa exactament això, fins on arribaven aquells contactes i què se sabia d’ell continua sent una qüestió que mereix molt més que un «cas tancat».
La versió tova, la que han repetit la premsa bufa i els partits del procés, diu que darrere de tot plegat hi podia haver l’objectiu de crear una situació de caos que superés la capacitat dels Mossos i obligués Catalunya a demanar auxili a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional, demostrant així que el país no estava preparat per assumir la seva pròpia seguretat.
Si aquell era l’objectiu, els va sortir al revés: durant aquells dies els Mossos van quedar convertits en símbol d’una Catalunya capaç de protegir-se i gestionar sola una crisi brutal. La fantasia duraria poc. Pocs mesos després, aquella mateixa policia apallissaria independentistes al crit de «La República no existe, idiota!».
Però les actuacions d’Es Satty van tenir una altra conseqüència, segurament més profunda i duradora: van atacar també l’estabilitat del model de societat catalana.
La brutalitat del 17-A no només va segar vides. Va deixar un trauma social que va destruir en molts catalans la confiança en la possibilitat d’assimilar, secularitzar i conviure sense conflicte amb una comunitat musulmana cada vegada més nombrosa. Sense aquell trencament costa molt d’entendre tot el que ha vingut després, inclosa l’emergència d’AC, la centralitat que ha adquirit la immigració en una part del debat nacional i algunes de les bestieses que ara diuen actors del film.
Els morts del 17 d’agost de 2017 no són conseqüència d’una generació espontània de terroristes nihilistes educats a l’escola catalana. Són conseqüència d’un procés de radicalització concret, dirigit per un home que havia estat en contacte amb serveis de seguretat de l’Estat i sobre el qual encara queden preguntes serioses.
Si algun dia resulta que aquestes preguntes tenien una resposta més fosca de la que avui coneixem, no serà perquè ningú no ens havia avisat que calia continuar preguntant.
I això també forma part de les conseqüències de l’atemptat. No només els morts, no només les famílies trencades, no només la por d’aquells dies: també el país que en va sortir, les desconfiances que hi van néixer, les ferides que encara arrosseguem i les preguntes que alguns voldrien donar per enterrades.
Spielberg va esperar més de trenta anys per fer Munich sobre els atemptats dels Jocs Olímpics de 1972. Aquí, en canvi, sembla que tinguem pressa per passar pàgina, posar cada cosa al seu arxivador, etiquetar-la i donar el cas per tancat.
I no. Mentre encara no sapiguem tot el que cal saber, el 17-A no és història. És memòria.
Amics periodistes: si això d'elevar saltimbanquis a creadors d'opinió ho feu per combatre el descrèdit dels mitjans, sapigueu que no funciona. Al contrari, encara els desprestigia més.
El resultat d'una conversa amb el Quico Sallés a Prada. Per si pot ser d'algun interès.
Àngel Casals: “El problema de Ferran el Catòlic és que no és un heroi” https://t.co/wPkF5MLCYg
Stefano Zuffi - Giotto e Dante. Paradiso per due. Dalle pecore alle stelle
Un petit assaig que dibuixa les vides paral·leles de dos grans artistes del treuen to que inauguren la modernitat ❤️
És el que passa quan formes part d'Espanya: que la merda feixista i castellanista arriba pertot, i per tant del que es tracta és de dir les coses tal com són i de criticar la merda feixista i castellanista, que és, entre moltes altres coses, el que jo faig a 'Les conseqüències'.
Seria divertit veure la vida laboral dels artistes i intel·lectuals que van pel món volent donar veu a la classe obrera (o fent-la servir per promocionar-se).
El criteri etno-ideològic amb què els mitjans catalans donen joc a veus espanyolistes i silencien veus catalanistes és autoritarisme etnicista de manual. I demostra que evidentment que Catalunya pateix un tracte colonial.
En quin moment s'ha acceptat q un periodista aprofiti un altaveu, i a més públic, per adoctrinar l'audiència amb la seva ideología?
Qui s'ha cregut qui és aquest senyor per atrevir-se a repartir carnets de bons i dolents?
En fi, Catalunya Ràdio @som3cat ha tocat fons
Ens heu preguntat com es fa l'aportació a l'@aixeta_cat :
1️⃣ Aneu a https://t.co/bticJIzaPF
2️⃣ Feu clic al botó «Subscriu-te», a la part superior
3️⃣ Trieu quina aportació voleu fer (pot ser una aportació puntual si trieu el nivell 4)
Moltes gràcies per l'acollida, de tot ❤️🥹
L'esquerra tornem a fotre'ns un tret al peu provant de combatre el discurs d'odi entorn l'assassinat de Manresa.
Ho apostem tot a negar cap vincle entre ascendènca immigrada i delinqüència, perquè no som capaços de pensar en termes materials, sinó en els de la culpa.
🚀 Obrim un nou capítol a Softcatalà.
Des de 1998 oferim eines lliures i en català sense cap subvenció pública. Avui fem un pas històric: per 1a vegada, demanem el suport directe de la comunitat a través d'@aixeta_cat.
🔗 Llegeix el comunicat i ajuda'ns: https://t.co/8ZsIbIv0D9