Ens han estafat la història. Diuen que la llibertat va néixer amb la Magna Carta anglesa o la Revolució Francesa, reduint el sud d'Europa a reis absoluts espanyols i submissió feudal. Mentida!
Mentre Castella s'enfonsava en l'absolutisme del "allá van leyes do quieren reyes", a Catalunya es va dissenyar el sistema jurídic més avançat de l'Edat Mitjana. Un fil des de la Pau i Treva de l'Abat Oliba (1027) i els Usatges de Barcelona fins a les Constitucions de Cathalunya.
Amb els textos literals a la mà del S. XI, Ramon Berenguer I el Vell i Almodis de la Marche van imposar la raó del dret. 👇
👉 L'Usatge 3, Quoniam per iniquas, sotmet el Príncep a la justícia:
"Quoniam per iniquas et falsas leges... Però com per iniques i falses lleis moltes vegades i en moltes coses la justícia es perdia... el dit comte Ramon i la dita comtessa Almodis, amb lloament i consell de llurs jutges i de llurs prohoms, corregiren les lleis de la dita terra i hi posaren usatges, per tal que d'aquí avant la malícia no pogués vèncer la justícia."
El dret requeria el consell de jutges i ciutadans (prohoms): consens, no decret reial.
👉 L'Usatge Princeps Namque regula la defensa de la terra de forma contractual:
"Princeps namque si quolibet casu obsessus fuerit... Lo príncep si per qualque cas serà assetjat, o ell o els seus enviats ho faran saber als seus hòmens... tots els hòmens, així cavallers com a vianants que l'edat de combatre tindran, li vinguen a ajudar."
El Príncep només mobilitzava per defensa o invasió externa. No podia obligar a guerres ofensives. Si atacava fora, els catalans podien no seguir-lo. Sobiranisme al segle XII.
👉 Els Usatges van fixar les garanties processals i el judici pels iguals:
"Per usatge de Barcelona conperteix que nul hom no deuria ésser jutjat sinó per par d'ell, ni deuria rebre sentència sinó de jutge competent i segons el text dels usatges."
Judici per pars: ciutadans jutjats per iguals, mai per tribunals a dit del monarca. Procés just quan a Europa es feien judicis de Déu cremant les mans.
👉 L'economia i la llar també es protegien. L'Usatge de stratis (camins) garantia la seguretat comercial:
"Usaticum est de stratis... Tothom qui vindrà o anirà per camins públics... estiga segur sota la protecció del comte; i si algú li fa força o li tol el seu, esmeni el dany per quatre vegades."
👉 I l'Usatge d'escomesa protegia la llar:
"Sive in domo... Si algú assaltarà la casa d'un altre... que pague la composició del dany... car la casa de cadascú és el seu refugi de pau."
Inviolabilitat de la llar a l'Edat Mitjana.
👉 Això culmina en el Pactisme, on el Rei no podia dictar lleis unilaterals. El cim es 1481 amb la Constitució de l'Observança :
"Poc valdria fer lleis i constitucions si aquestes no fossin per nosaltres i els nostres oficials observades... Establim i ordenem que les Constitucions de Catalunya, Usatges i Privilegis... hagin d'ésser observats, i que si el Rei o els seus jutges dicten alguna ordre... que vingués en contra d'elles, aquella ordre sia ipso facto nul·la i de cap valor."
Si el Rei emetia una ordre contra les Constitucions, l'ordre era NUL·LA automàticament. Un Tribunal Constitucional efectiu a l'Edat Mitjana.
Per això es va haver de destruir tot el 1714 amb els Decrets de Nova Planta de Felip V. No era una disputa dinàstica, sinó un xoc de civilitzacions. El model absolutista borbònic del "L'Estat soc jo" no tolerava un territori on per aprovar un impost calgués pactar amb burgesos sota lleis que anul·laven la paraula reial si violava els drets de la terra. Per imposar l'absolutisme espanyol van aniquilar per les armes aquest entramat secular, cremant lleis i prohibint la llengua per esborrar que havíem estat lliures gràcies al dret.
Catalunya va ser el bressol de l'Estat de dret modern. Els #Usatges i les #Constitucions proven que la nostra identitat es basa en el respecte sagrat al pacte i a la llei per sobre de qualsevol rei.
Compartiu la veritat!
Sentit esmorzant:
-Tinc peus de porc.
-Ui, no, no m'agraden.
-Tripa de xai.
-Ai, no, ecs.
-Hem fet fricandó i mandonguilles amb sípia.
-La gent és menja això per esmorzar?
-Què vols, un Cacaolat i una magdalena? Et porto una piruleta de postres? Camamilla?
L'ha deixat blanc.
Napoleon was VERY critical of himself.
He even said:
"Soon I shall be forgotten. Historians will find little to say about me."
Well, he's anything but forgotten.
🌊🦍: “están dando un golpe de estado judicial”
Javier Ruiz: “cuidado porque el One podría ser Florentino”
El becario de la UCO luchando por su vida contra Satanás, Moloch y el espíritu de Rubalcaba en la sala de fotocopias de Ferraz:
Em dic Anna, soc arquitecta, lluito per salvar el patrimoni abandonat de Catalunya, i necessito el teu SUPORT. ✊🏻
Ajudeu-me a reomplir els edificis oblidats de records silenciats i d'històries enterrades. Us necessito, us necessitem. ❤️🩹
SEGUEIX-ME per una PART 2! ❤️🔥
CASTELLANOS DE CASTILLA
Castellanos de Castilla és un poema tremendament colpidor de la gallega Rosalía de Castro (1837-1885) dins de la seva obra Cantares Gallegos (1863).
Després de segles de marginació i discriminació de la llengua gallega, Rosalía de Castro va emergir com una rebel que insistia en fer literatura en la llengua pròpia del país. Tot i el valor que se li dona avui en l'àmbit cultural i intel·lectual de Galícia, en la seva època va ser totalment menystinguda en un país on les classes benestants feia molt que havien girat l'esquena al gallec i no deixaven d'ensabonar les elits madrilenyes. La decepció de Rosalía era tal, que quatre anys abans de morir va decidir que no tornaria a escriure mai més en gallec.
El seu poema Castellanos de Castilla és una dura crítica al maltractament que rebien els gallecs pobres que a temporades anaven a treballar als camps de Castella. Us deixo alguns fragments amb la traducció al català.
Castellanos de Castilla,
tratade ben ós galegos;
cando van, van como rosas;
cando vén, vén como negros.
Castellans de Castella,
tracteu bé els gallecs;
quan se'n van, se'n van com roses;
quan venen, venen com negres.
Permita Deus, casteláns,
casteláns que aborrezo,
que antes os galegos morran
que ir a pedirvos sustento.
Que Déu concedeixi, castellans,
castellans que odio,
que abans els gallecs morin
que anar a demanar-vos aliment.
Pois tan mal corazón tendes,
secos fillos do deserto,
que se amargo pan vos gañan,
dádesllo envolto en venero.
Perquè teniu un cor tan dolent,
fills secs del desert,
que si us guanyen pa amarg,
els hi doneu embolcallat en verí.
¡Casteláns de Castela,
tendes corazón de aceiro,
alma coma as penas dura,
e sen entrañas o peito!
Castellans de Castella,
teniu un cor d'acer,
una ànima dura com les penyes,
i sense entranyes al pit!
En verdade non hai, Castela,
nada coma ti tan feo,
que aínda mellor que Castela
valera dicir inferno.
En veritat no hi ha, Castella,
no hi ha res tan lleig com tu,
que encara millor que Castella
valdria dir infern.
Triste como a mesma noite,
farto de dolor o peito,
pídolle a Deus que me mate,
porque xa vivir non quero.
Trist com la mateixa nit,
el pit ple de dolor,
demano a Déu que em mati,
perquè ja no vull viure.
Mais en tanto non me mata,
casteláns que aborrezo,
hei, para vergonza,
heivos de cantar xemendo:
Però mentre no em mati,
castellans que odio,
he, per a vergonya,
he de cantar-vos gemegant:
¡Casteláns de Castela,
tratade ben ós galegos:
cando van, van como rosas;
cando vén, vén como negros!
Castellans de Castella,
tracteu bé els gallecs:
quan se'n van, se'n van com roses;
quan venen, venen com negres!
❗️Comparteix i segueix-me 🔁🔥
Napoleon Edit.
"Had I succeeded in doing what I intended, I would have died with the glory of the greatest man who ever lived.
But even now, having failed, I will still be regarded as an extraordinary man."
- Napoleon.
Men like Talleyrand are like sharp-edged instruments with which it is dangerous to play; but for great evils great remedies are necessary, and he who has to treat them ought not to be afraid to use the instrument that cuts the best.
- Klemens von Metternich
Talleyrand was, without question, cynical, venal, and utterly ruthless in pursuit of personal advantage. He amassed fortunes through bribery, speculation, and the spoils of office. He shifted allegiances with the cold precision of a card-player folding a poor hand. And yes, he betrayed regimes when it suited him, always cloaking self-preservation in the rhetoric of serving France. Napoleon's fury was not misplaced - Tallyrand had indeed conspired against him when the imperial star began to wane.
And yet…that very amorality, that supreme lack of ideological zeal, made him indispensable.
No one can really deny that his supreme achievement came at the Congress of Vienna. There, amid the triumphant allies intent on punishing France, he manoeuvred with consummate skill to secure her place as a great power once more. He limited the penalties and preserving the essential balance of Europe. Surely, a diplomatic triumph that few in history can rival.
In an age when fanaticism and blind loyalty repeatedly plunged France into catastrophe, Talleyrand's calculating realism - his readiness to abandon lost causes and negotiate with victors - preserved the nation's core integrity time and again.
He was a son of a bitch, yes; but he was France's son of a bitch. He was the ultimate survivor who ensured that the country emerged from revolution, empire, and invasion with its sovereignty and great-power status battered but intact.
Gm frens 👹🥖
“There has never been a general like me , not in Greece, not in Rome, not in Carthage. I am the first, the last, the only.”
Napoleon Bonaparte