Pilar Rahola en el banquillo de las ideas https://t.co/YWZUlhy2za vía @TheObjective_es “No se la investiga por incitar a la violencia contra ningún colectivo. Se la investiga por expresar una opinión política incómoda para una parte de la sociedad. Como judía española, quiero expresar además mi profunda admiración por Pilar Rahola.
Bill Clinton: “I killed myself trying to give the Palestinians a state. I had a deal they turned down that would have given them all of Gaza and 97% of the West Bank. You name it. They turned it down.”
The Palestinians never wanted peace.
This must be shared every single day.
Avui denunciem uns fets que haurien d’avergonyir la nostra societat. Una dona jueva nord-americana i la seva esposa van ser rebutjades ahir a la nit a l’entrada d’un balneari termal pel simple fet de ser jueves.
Exigim la intervenció immediata dels serveis especialitzats en discriminació i delictes d’odi de l’@bcn_ajuntament i de la @gencat@evamenorc.
Cap ciutadà a Barcelona o Catalunya no hauria de ser exclòs per la seva religió, origen o identitat.
No podem normalitzar ni tolerar aquesta realitat. És inadmissible.
@USembassyMadrid@USConsulateBCN@AIPAC@Daroff@StateSEAS@WorldJewishCong
@el_pais Menudo titular de porquería!!!! Israel no perdió Eurovision, quedó segundo, cuando unos cuantos antisemitas querían que no participara o quedara último! El antisemitismo de @el_pais es tremendo! 🤮🤮🤮🤮🤮
Israel mantiene secuestrado a un ciudadano español y ¿ni el Gobierno ni la Comisión Europea puedan hacer nada para liberarlo? Es urgente actuar para proteger a Saif y Thiago, su vida corre grave peligro en manos de los genocidas. Solo la presión hará que Israel les suelte.
“Después de sufrir una detención ilegal, malos tratos y estar en prisión sin que se respetara ninguno de nuestros derechos, ni de crímenes de guerra", Ada Colau denuncia a Israel por torturas y detención ilegal: “Toda la humanidad está en peligro” https://t.co/8fUk4bJI3G
Flotilla leader Thiago Avila got his detention extended until Sunday. He entered court with hands clasped behind his back as if he’s handcuffed. He’s not. Even the guard looks confused. There’s nothing real about this people.
@versiorac1 parlant del mate no tens raó! Son costums! I no pots criticar allò que no coneixes. L’herba es canvia!!! No com diu el Sr. Marceli! Ah! I soc catalana! ����😉😉
💃🕺🎶 Obrim de bat a bat les portes de l'Envelat perquè agafeu lloc i així poder seguir l'homilia de mossèn @mjesusostolaza. Avui ens parlarà de les cançons que sonaven a l'hora de tancar la discoteca. Quina era la vostra? Expliqueu-nos-ho!!!
📻🔴 https://t.co/jIMz4NiIQM
Barcelona torna a ser notícia per intolerància.
El Festival de Cinema Israelià organizat per la Comunitat JUNTOS, previst inicialment en una sala de la ciutat, va haver de traslladar-se després d’amenaces i pressions promogudes per grups de l’extrema esquerra.
Quan en una capital europea un acte cultural necessita protecció, el problema no és la seguretat: és el clima polític.
Malgrat tot, el festival es va celebrar. La cultura va prevaler.
Barcelona no pot convertir-se en capital del veto ideològic.
@fcjecom@IsraelMFA@IsraelinSpanish
2/2
Aquesta és la clau per entendre la naturalesa del palestinisme contemporani a casa nostra. No és només solidaritat amb un poble oprimit, ni un simple desig de pau. És l’adhesió identitària a una causa que es presenta com a radicalment justa i que converteix Israel en l’epítom absolut del mal. Això permet una gratificant simplificació del món: hi ha víctimes perfectes i botxins absoluts; hi ha bons sense ombres i dolents sense matisos. En aquest esquema, qualsevol apel·lació al reconeixement mutu, a les concessions recíproques o a la complexitat històrica sona sospitosa, gairebé traïdora.
El concert del Sant Jordi, en aquest sentit, va ser pedagògic. No per allò que pugui haver aportat a la fi del conflicte —que és pràcticament res—, sinó pel que revela sobre nosaltres. Ens mostra una societat que necessita causes grandiloqüents per sentir-se moralment viva, encara que aquestes causes estiguin molt lluny i siguin molt més opaques del que estem disposats a admetre. Ens mostra també unes institucions i uns mitjans públics encantats d’embolcallar-se amb eslògans de pau mentre donen cobertura, recursos i legitimitat a un radicalisme subvencionat que banalitza la memòria de la Xoà.
Els milers d’assistents al concert probablement van sortir del recinte amb una sensació intensa de benestar: havien cantat, havien plorat, s’havien abraçat i, sobretot, s’havien confirmat a si mateixos que eren al costat correcte de la història. És possible que aquesta alegria subjectiva sigui l’únic objectiu real d’actes com aquest. El drama és que, mentre aquí celebrem la nostra superioritat moral a ritme de pop, al terreny on el conflicte és real les posicions es fossilitzen, la desconfiança creix i els interlocutors moderats queden esborrats per la lògica del tot o res.
Dir que el concert del Palau Sant Jordi era “per Palestina” és, com a mínim, imprecís. Va ser, sobretot, per als palestinistes catalans: per reafirmar-los en la seva identitat i en el seu relat. No va ser pro-pau, perquè no va reconèixer l’altra part ni va adreçar-se a ella amb voluntat d’entesa. Tampoc no va ser un pas cap a la solució del conflicte; com a molt, va ser un pas més en la seva mitificació. I potser és precisament això el que hauria de començar a incomodar-nos. Quan la nostra solidaritat es converteix en espectacle, el risc més gran és que el dolor dels altres no sigui més que l’escenari on representem la nostra pròpia bondat.
El Palau Sant Jordi es va omplir fins dalt per un gran concert "solidari" per Palestina. Una trentena d’artistes, pantalles gegants, il·luminació impecable i milers de mòbils enlaire van convertir el que s’anunciava com una crida contra un “genocidi” en una festa d’autoafirmació política. La imatge més precisa del que avui podem anomenar palestinisme: una identitat moral de consum intern, pensada sobretot per fer sentir bé els qui la mostren. Que aquest macroespectacle hagi comptat amb el suport entusiasta de les principals institucions del país i amb la retransmissió de les televisions públiques —alineades amb l’agenda del PSC i dels Comuns— mostra fins a quin punt el discurs més radical sobre el conflicte s’ha convertit en política oficial subvencionada.
Hi ha una dissonància difícil de dissimular. Si el que passa a Gaza és, tal com repeteixen els organitzadors, un genocidi, ¿quin sentit té respondre-hi amb un macroesdeveniment gairebé eufòric, beneït i amplificat per les mateixes estructures públiques que haurien de preservar un mínim de prudència institucional? El genocidi, en el nostre imaginari, s’associa al dol, al silenci, a la gravetat extrema; no pas a la catarsi d’un festival amb estrelles del pop, aparicions sorpresa i ovacions d’estadi. Convertir el patiment aliè en banda sonora per a la pròpia satisfacció moral és una forma subtil d’estetitzar la tragèdia: l’horror llunyà esdevé escenografia còmoda per a les emocions dels d’aquí.
La tria de la data afegeix una capa suplementària d’incomoditat. El concert s’ha celebrat la mateixa setmana en què el món commemora el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust, instaurat per recordar l’extermini sistemàtic de sis milions de jueus europeus. Organitzar en aquests dies una gran festa polititzada on es criminalitza l’únic estat jueu i es glorifiquen figures vinculades a la violència contra civils no és només una frivolitat: és una apropiació de simbolisme i una banalització de la Xoà. L’efecte és un insult a la memòria de les víctimes, substituint el record del seu extermini per un relat en què els jueus tornen a aparèixer col·lectivament al banc dels acusats.
El missatge central de l’acte tampoc no era la pau, sinó la victòria d’una causa. Ho delata la selecció dels símbols. En un dels moments més comentats de la nit, la pantalla va projectar el rostre i les mans emmanillades de Marwan Barghouti, líder de Fatah condemnat per múltiples assassinats i per dirigir una xarxa d’atacs durant la segona Intifada. No es tracta d’un mediador, ni d’un defensor de la no-violència, sinó d’un símbol de “resistència armada”. Presentar-lo com a figura heroica en un context que es ven com a “humanitari” trenca qualsevol pretensió de neutralitat moral. ¿Què se li està dient, exactament, a Israel i al món, quan es glorifica com a màrtir un dirigent condemnat per delictes de sang?
La resposta implícita és clara: no es reclama tant la pau com la legitimitat d’un projecte polític que nega la continuïtat d’Israel. L’eslògan “Del riu al mar”, omnipresent en l’univers palestinista, no descriu un escenari de convivència entre dos estats sinó la substitució de l’únic estat jueu per una altra realitat nacional. Darrere la retòrica de drets humans, el que s’afirma és un horitzó de guerra total: un futur on Israel, tal com existeix avui, deixaria d’existir. La pau no és l’objectiu; l’objectiu és eliminar Israel, esborrar el poble jueu de la regió i, si pot ser, reescriure també la seva memòria històrica, començant per la de l’Holocaust.
1/2
Ets un carronyera y una política que només fa servir la demagogia, sense cap desenvolupament de cap del punts que vols portar al teu programa. A part esta una molt mala persona i no només per aquest cas.
Iranian civilians are being shot with live ammunition by Iran’s regime.
Where are the Hollywood celebrities?
Greta Thunberg SILENT.
Mark Ruffalo SILENT.
Pedro Pascal SILENT.
Bella Hadid SILENT.
Cynthia Nixon SILENT.
Rosie O’Donnell SILENT.
Javier Bardem SILENT.
Mi deseo para el 2026 es que no haya ni legitimidad ni espacio para el antisemitismo en la política española.
Para que quede claro, según la definición de antisemitismo de la IHRA, adoptada también por España:
Negar la existencia o pedir la desaparición de Israel, no es una crítica política legítima. Es antisemitismo.
@sanchezcastejon Y mientras apoyas a países antisemitas y terroristas? Aclárate Sr. Sánchez, un poco de coherencia!
No se puede ser anti Israelí y apoyar un estado terroristas y a la vez condenar lo que sus amigos hacen!!!