President, en nom meu i de la meva família, voldria agrair-li les seves paraules; la confiança que ha dipositat en nosaltres és el que més ens ha ajudat a mantenir-nos ferms; i, per descomptat, el coneixement i la convicció que estem del costat correcte… Ara ja fa nou anys d'exili i de lluites compartides, de les quals han sorgit respecte i afecte mutus. Seguim endavant.
L’anàlisi del que ha passat amb Marc Puigtió sembla que oblida una peça central: no hauria protagonitzat el desastre que ha perpetrat a Girona sense el suport incondicional d’Oriol Junqueras.
M’importen molt poc les misèries d’ERC però aquest cas dibuixa clarament el narcicisme egòlatra de Junqueras, una manera de fer que destrueix tot el que toca perquè té un únic filtre: ‘O estàs acríticament amb mi… o estàs contra mi.’
I la destrucció per part de l’Oriol de qualsevol oportunitat independentista, no només des del 2017, sinó molt abans, era estrictament per això: si no mano jo, si no ho lideri jo, m’ho carrego.
I això sí que és important perquè aquí la seva egolatria malaltissa la paguem tots i la paga Catalunya.
La paradoxa i la dura realitat és que mai liderarà res a escala nacional, ni mai presidirà Catalunya, perquè ell mateix s’ha autoatorgat el paper esquifit d’escolanet rendit i obedient als socialistes ‘a cambio de nada’.
Fins que no plegui o el facin plegar, ERC no tornarà a ser un actor independentista. Al contrari, continuarà sent l’home de palla de l’espanyolisme.
SÍ a les pensions.
NO a les okupacions.
SÍ a protegir persones vulerables (l’administració els ha d’acompanyar)
NO a deixar tirades a les persones que pateixen okupacions i impagaments.
Amb nosaltres no serveix el xantatge.
L’1 d’octubre és part de la història i és alhora fonament per al futur. Va ser un referèndum i el vam guanyar: d’aquella victòria, aquesta llarga repressió contra el conjunt del país, contra els seus interessos i la seva gent. Els “a por ellos” policials, judicials i mediàtics continuen mobilitzats, no han abandonat la trinxera per moltes divisions internes que tinguin, procurant impedir que continuem creant les condicions suficients per ser independents.
El referèndum i la declaració d’independència eren condicions necessàries. Les vam assolir i vam assumir-ne les conseqüències. Ens cal treballar per assolir les condicions suficients, i és aquí on l’Estat espanyol, des de fora de Catalunya i des de dintre de Catalunya (ara també des de les nostres institucions) treballa perquè no les puguem abastar.
Per això és imperiós que preservem la fórmula de l’1 d’octubre, perquè és la de la victòria: unitat, transversalitat, sense preguntar ni importar-nos què pensa el qui tenim al costat, ni quina llengua parla, ni quin origen té, ni quina religió professa; sinó integrar, incorporant el conjunt del poble de Catalunya en una mobilització permanent per la seva llibertat i amb mirada de futur. Perquè l’1 d’octubre és patrimoni històric, sí, però sobretot és la pedra fundacional de la construcció del futur de llibertat pel qual treballem cada dia.
Visca Catalunya lliure!