Fugiré des meus invisibles, sentiré que es àtoms més pròxims a jo mai seran divisibles. Radien calentes freqüències solars, somien en fosforescències milers d'habitants. Un romi se tanca, una dona se mira ses dents, trompetes i flautes que bufen en contra des vent.
Trankimazin? jo vull pastilles fortes, això no me fa res, és per ses velles eixorques, s'Orfidal el se fiqui dins es cul, demà estaré millor, jo calcul.
Fumen es pescadors, blanca es sa platja africana i un tauronet petit neda amb sa taurona mare. Mamà, avui m'he clavat un fil de coco dins un ull. Mamà, qui som?, es papà diu que som es seu Tigretón.
Santa Claus arrasant amb tot, s'ha cansat, ha avorrit el món, es regals els duran els reis, són los tres màgics de l'Orient. No ploreu, no ploreu infants, es juguets són encaminats, bons al·lots, l'endemà ho tendreu, bé dormiu, no vos despert.
I s'horabaixa la deixam passar i me mires tan a prop que me fa mal, que surt es sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc, que no sé com ho hem d'arreglar, que som amics, que som amants.
Hem dormit damunt una horabaixa i amb un gest de verd de persiana hem sabut que aquesta casa és blanca. Amb s'urgència d'un divorci s'ha complit es pronòstic: convivència és sobredosi. Tancat s'escriptori, perduda sa clau, pus històries no somiaràs.
Sé que és molt difícil aguantar-me sa ressaca i que és dilluns de gelocatil i cafeïna, arrancarem almanco avui. Senyoreta, m'estimi amb molta força i primavera a certa circumstància i perfil, Xangai no és Pequín.
Un dia de vespre i de son que mires i aplegues sa roba, que mai no sé on tenc sa porta, que no proliferen ses hores, que no puc cordar-me s'abric, a un món ple de combinacions, combina es meu cel sempre gris amb tots es teus portaavions.
Jo l'enyor com segles de glaceres solitàries davallant mil·límetres cap as oceans (géisers). Un piano caient de s'Empire State (building), era tonta i rosseta, segons s'al·lot, sa jugueta.
Està bé, ho deixam, queda enrere l'any 2016, però m'ha costat molt acceptar que només volguessis sexe. Ses escates de sal a dedins es cocons canten belles cançons amb veuetes de llum.
Dàtils, piscines, te i pastes fines, butterflies singing my song. Quiero sangría, dame Maria, ron, coca-cola y limón. Na Margarette és divina fins a un punt, n'Estefani és cocaïnina i va de cul, jo vull ser cosmopolita i veure el món, jo vull ser un Pink Floyd.
Arpes, saltamontes, cinta aïllant, fil de ferro, es Dymo i es Blue tack, un boli Bic per estrenar, una màquina d'escriure, barrobins i samarretes, dur un paraigües, mandarines, doblenxufes, dibuixar, anar a córrer, mirar fotos, i es mobles auxiliars.
Consider que sa virtut és prou elàstica per menjar un clamaret amb gust de sípia, d'un mal dia en què un excés de matemàtiques va fer caure comptabilitats i nirvis.
Cau d'un astre sa claror i dins sa fosca en terra hi veim i tot, és sa llei de s'univers, n'hi ha de més profundes, ja m'entens. I surt s'estrella avorrida i se desvia i no té por ni res. No... què va... això és impossible d'exterminar i ploram, ploram d'alegria.
Es meu desert, sempre es meu desert, són cactus, són espines. Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen. Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.