Reduir les Constitucions de Catalunya a simples "prebendes" colonials és el relat del nacionalisme espanyol per amagar que el Tractat de Gènova (1705) i el *Record de la Aliança* (1736) es van signar de tu a tu amb la Cort de Londres basant-se en un Estat de dret propi i un sistema parlamentari i pactista que protegia les llibertats de la terra.
La violència militar de Felip V el 1714 mai va poder derogar legalment la nostra sobirania històrica (Doctrina Stimson). Com que cap procés legítim ha eliminat la llei de la terra secular, la vigència *de iure* de les Constitucions roman intacta i connecta de ple amb el mandat democràtic de l'1-O. Obre els arxius de veritat! 📜
Aquell discurs de l'Ateneu, que seria inclòs al seu recull de discursos polítics "Cants á la Patria" publicat el 1906, acabava amb aquestes conegudes paraules:
"Vergonya eterna á aquells que, despreciant son idioma, alaban lo dels altres".
Sentència encara vàlida l'any 2026.
“Qui pugui fer, que faci”
Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud.
Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur.
I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors.
I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit.
Per això aquests dies han estat tan sorprenents.
La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció.
I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir.
En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar:
“Quien pueda hacer, que haga.”
Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa.
Vol dir deixar d’esperar permisos.
Vol dir assumir responsabilitats.
Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són.
El ciutadà que parla per defecte en català.
L’empresari que crea una empresa.
L’investigador que impulsa un projecte.
El professor que forma millor els seus alumnes.
L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel.
L’enginyer que resol un problema.
La periodista que explica les coses amb honestedat.
El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir.
Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món.
Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias.
Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies.
Potser és el recordatori que encara hi som.
Que el país continua ple de gent capaç.
Que encara existeix energia, talent i vocació de servei.
Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva.
I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat.
Qui pugui fer, que faci.
APROPIACIÓ CULTURAL ESPANYOLA
(Me la paso pel folre)
La Sagrada Família és catalana. No és una postal espanyola amb una mica de color local. No és un decorat disponible per al protocol de l’Estat. És una obra catalana, nascuda d’una ciutat catalana, d’una cultura catalana i d’una manera catalana d’entendre la bellesa, la fe, l’ofici i la continuïtat.
Espanya ho sap perfectament. Per això la vol. No la vol perquè l’entengui. La vol perquè brilla. Perquè té món. Perquè impressiona. Perquè dona prestigi. I tot allò català que impressiona, Espanya corre a posar-s’ho a la vitrina com si fos seu.
Aquesta és la seva apropiació. No venen a mirar la Sagrada Família. Venen a espanyolitzar-la amb protocol, relat, llengua i poder. Venen a convertir una obra catalana en escenografia d’Estat. Venen a dir al món que això també és Espanya, com si Catalunya fos només el lloc on Espanya guarda les seves coses boniques.
I quan el català demana centralitat a casa seva, aleshores apareix la bèstia. Regional. Imposició. Politització. Sempre la mateixa cantarella. La pedra catalana els encanta. La llengua catalana els molesta. Gaudí els encanta. La catalanitat de Gaudí els sobra. Barcelona els encanta. Catalanisme com a subjecte nacional els fa nosa.
Volen la Sagrada Família sense el poble català al centre. Volen el temple sense la nació. Volen la bellesa sense l’arrel. Volen el fruit i menyspreen l’arbre. I encara tenen la barra d’acusar-nos a nosaltres de fer política quan afirmem que una obra catalana és dels catalans. Nostra.
No hem de demanar perdó per dir-ho. Ni hem d’abaixar el to. Ni hem de fer veure que això va de sensibilitats lingüístiques o de detalls protocol·laris. Va de poder. Va de qui posa el marc. Va de qui té dret a dir què és la Sagrada Família davant del món.
La Sagrada Família no és Espanya a Barcelona. És Catalunya dreta, feta pedra, llum i memòria. Si això els incomoda, que s’hi vagin acostumant. No ens han de cedir la nostra centralitat. L’hem d’exercir.
L'expulsió dels coristes per voler cantar "Els Segadors" anirà bé per a aquest Any Gaudí. La 1a part de l'any ha estat marcada pel Gaudí religiós, amb la finalització de la torre i el Papa.
La 2a part, amb la Diada, serà per al Gaudí independentista. I els passarem pel damunt! ✊
Qui sigui que decidí expulsar els coristes per portar estelades i volguer cantar "Els Segadors", féu UN GRAN HOMENATGE al Gaudí de 1924 detingut per voler entrar a una missa patriòtica. I al Gaudí q s'enfrontà a la policia el 1920. 😅
Ai, aquests unionistes... sempre tan justets.
No han pogut borbons, omelles, illes, ni tota la caterva d’espanyolots vinguts a profanar el Temple…
Enhorabona a tots i cadascun dels aprenents i seguidors de la clara i diàfana determinació nacional d’Antoni Gaudí que avui ha ressonat a cada cruïlla que envolta la Sagrada Família.
Quan toca, hi som. Visca Catalunya lliure!
Segadors esmolem l'eina que ja ha arribat un altre juny. A les 18h omplim l'entorn de la Sagrada Família d'estelades, enviem una imatge que doni la volta al món i homenatgem Antoni Gaudí com el gran patriota que va ser.
Hem fet un web en 10 llengües (incloses el japonès, el xinès i l'àrab) per explicar al món que beneir la Torre de Jesús en castellà és un insult a Gaudí i a tots els catalans. Ho expliquem aquí: https://t.co/BbVNl2FMDj
Podria no haver dit res però el mal sempre es manifesta. És més fort que ells. I no. No és futbol. És política. I queda clar de quin bàndol està. I no és el dels oprimits.
Reclamar les Constitucions de Catalunya és la millor estratègia per restituir l'Estat català, perquè ens dona un marc de seguretat jurídica imbatible davant d'Europa. No demanem un dret nou inventat de zero, sinó la devolució d'una sobirania robada de forma il·legal per les armes el 1716, per restituir l'Estat de Dret més antic d'Europa.
Aquest argument històric i de dret públic internacional blinda i legitima democràticament el mandat de l'1 d'Octubre de 2017. No ens basem en un simple desafiament polític, sinó en el dret de continuïtat d'un Estat segrestat: passar del conflicte a la restitució legal de la terra. 📜⚖️🗳️
Missatge per a @Pontifex ( @Pontifex_es ):
1-. Diferents Papes de Roma han demanat perdó a diferents territoris que han visitat per les atrocitats comeses per l'esglesia catòlica. A Catalunya l'esglesia catòlica va ser una de les eina del feixisme espanyol per tal d'acabar amb la nostra llengua i cultura. Ha de demanar perdó a tot el poble català.
2-. Els diferents Papes de Roma s'han expresat sempre en la llengua pròpia del territori que han visitat durant aquest segle, per tant, a Catalunya ho ha de fer en català. El no fer-ho implica voler atemptar contra la nostra terra i insultar-la.
Comparteix per a que els arrivi : @BisbatUrgell, @BisbatTerrassa, @bisbatgirona , @news_vaticano