Ningú del govern ha cantat Els Segadors, només el president movia una mica els llavis. La consellera de deseducació no deu saber ni què és, l'infame Ramon Espadaler, que porta tota la vida vivint de la política, amb la boca tancada, la Parlon mirant a quin indepe pot encausar...
COMUNICAT OFICIAL
Des del Club Esportiu Europa volem denunciar públicament la lamentable situació que ha patit un aficionat del nostre club durant el partit que estem disputant contra l’Alcorcón.
A l’inici del partit i segons expliquen diversos testimonis, un aficionat europeista ha estat objecte d’una desproporcionada actuació d’uns agents de la Policia Nacional pel fet de mostrar una bandera estelada. L’aficionat s’ha identificat i en tot moment ha seguit les indicacions que li han donat els agents. Malgrat això, segons expliquen altres aficionats escapulats allà presents, els agents l’han agafat pel coll, l’han llençat a terra i l’han colpejat. A més, relaten que li han requisat l’estelada i fins i tot l’han volgut obligar a dir que era espanyol, alhora que ha estat amenaçat amb una possible sanció en aplicació de la Llei de l’Esport.
Cal recordar que aquesta no és la primera vegada aquesta temporada que un aficionat d’un equip català rep una actuació desproporcionada dels cossos de seguretat pel fet de portar una estelada i considerem especialment greu que es tornin a produir situacions d’aquest tipus.
Davant d’aquest lamentable episodi, els aficionats europeistes han abandonat la grada visitant en solidaritat amb l’aficionat.
Des del Club Esportiu Europa condemnem fermament l’actuació de la Policia Nacional i considerem inadmissible qualsevol actuació que vulneri els drets fonamentals, la llibertat d’expressió i les llibertats polítiques i socials.
El Club Esportiu Europa defensa els drets i les llibertats de tots els aficionats i expressa la seva plena solidaritat amb el jove i amb tota l’afició europeista, així com el seu compromís de continuar defensant els drets de la nostra gent davant de qualsevol situació de vulneració o abús.
Aquest matí Ustrell va convidar Juana Dolores per esbombar el seu discurs catalanòfob. Ustrell és una peça clau del PSC per espanyolitzar el país. Un bon dia per recordar aquest vídeo titulat:
"Ustrell i la putrefacció periodística del nostre país".
A la meva filla li van treure la T-16 per 3 anys. La meva companya va anar a picar i tot i tenir viatges no li acceptava, va picar amb el d'ella
Control, multa i..
3 ANYS SENSE LA T-16.
@T_mobilitat passa la pilota a la @gencat
No accepten les al·legacions.
M'AJUDEU AMB UN RT?
En memòria de Carles Vilajosana, que va morir a Manresa a causa d'una ganivetada, en uns fets que investiguen els Mossos, que ja han identificat dos menors magribins com a implicats en el cas però que busquen dues persones més. https://t.co/x4lpEA5GZA
És increïble com TV3 blanqueja i protegeix la immigració il·legal. Increïble.
Que si pobrets, que si no fan res dolent, que si ja van tornant… és patètic.
No difongueu més que el restaurant Cafè de París de Barcelona, l’amo del qual és el xef Jordi Cunill. no t'atenen en català i et fan fora si el parles
Que no sou inclusius i fomenteu l’odi, no com ells , que tot ho fan amb carinyo i bones intencions
Porteu-vos bé, coi!
TESTIMONIS
Visc al Raval de Barcelona des de fa més de quinze anys. Treballo com a terapeuta i estimo profundament aquesta ciutat. Barcelona és casa meva.
I precisament per aquest amor sento la necessitat de fer pública una situació que ja és insostenible, no només per a mi, sinó per a molts veïns.
En els darrers dos anys, l’ambient del meu carrer —un carrer que sempre havia estat tranquil— ha empitjorat greument. Al costat del meu edifici hi ha un bar molt petit, sense terrassa, regentat per persones d’origen pakistanès, que obre tots els dies de l’any, de vuit del matí a dotze de la nit, sense cap dia de descans.
Vull deixar una cosa molt clara: no denuncio l’origen de qui el regenta, sinó la desigualtat en l’aplicació de la normativa i la manca absoluta de control institucional. Aquest local gaudeix, de fet, d’uns marges horaris i d’una permissivitat que no es concedeixen a molts negocis portats per gent del país, que sí que són sancionats o vigilats amb rigor.
Des de la llei antitabac, en no poder fumar dins del local, els clients passen tot el dia i bona part de la nit al carrer: bevent, fumant, cridant, discutint i, massa sovint, barallant-se.
El resultat és que tot el problema dels bars s’ha traslladat directament als veïns.
Als qui no fumem.
Als qui no bevem.
Als qui no participem d’aquesta dinàmica.
Als qui simplement intentem viure i treballar a casa nostra.
A més, el bar accepta qualsevol persona mentre consumeixi, sense cap mena de filtre, i s’ha convertit en un punt habitual de trobada de persones vinculades a la delinqüència: tràfic de drogues, objectes robats, amenaces, armes blanques.
Davant del local hi ha un aparcament de motos que funciona, de fet, com a punt de reunió permanent. Els veïns convivim amb crits constants, intimidacions, baralles i una tensió contínua que no ens permet ni descansar ni treballar des de casa.
He intentat, com a veïna, demanar respecte. Demanar que abaixin el to, que es desplacin uns metres, que permetin la convivència. La resposta ha estat una escalada progressiva: males mirades, insults, amenaces explícites.
“He sentit dir que et pegaran una pallissa”.
“Com continuïs així, et tallaran el coll”.
Gestos clars. Paraules clares. Por real.
Durant mesos i mesos he trucat cada dia al 112. No de manera puntual, sinó constant, perquè la situació és continuada i cada vegada més greu.
Al principi, en algunes ocasions, venien els Mossos d’Esquadra o la Guàrdia Urbana. Entraven al bar i, quan se’ls informava de possibles activitats delictives com el tràfic de drogues, de vegades demanaven els DNIs, feien escorcolls superficials, miraven i marxaven. No hi havia conseqüències. Tot continuava igual.
Amb el pas del temps, han deixat directament de venir.
Avui, quan truques al 112, cada dia, les persones que atenen el telèfon et tracten com si fossis una persona pesada, molesta, com si exageressis. I mentre intentes explicar una situació de convivència gravíssima, una situació que fa impossible viure a casa teva, et fan sentir que el problema ets tu per insistir.
En moltes ocasions, quan et deriven a la policia o quan la mateixa policia et truca, la resposta és sempre la mateixa:
que no poden ajudar-te,
que no poden intervenir,
que si tens algun problema, t’has de personar tu en una comissaria i presentar una denúncia.
Això passa fins i tot després d’haver viscut situacions d’enfrontament, amenaces i baralles, fins i tot quan el conflicte està passant en aquell mateix moment. Els mateixos Mossos et diuen que vagis tu a la comissaria, com si fos raonable exigir a un veí intimidat que s’exposi encara més.
Mentrestant, la realitat al carrer és encara més greu i dolorosa d’assumir.
Hi ha comerços regentats per espanyols que, per por a represàlies, han deixat de confiar en la protecció institucional i han optat per fer la pilota als delinqüents. Els porten croissants, els porten l’esmorzar, els tracten amb submissió, no per simpatia, sinó perquè no els destrossin el negoci i perquè, a canvi, els ofereixin protecció.
I aquesta dinàmica, profundament perversa, acaba estenent-se també als ciutadans.
Perquè quan la policia no protegeix,
quan l’Ajuntament no respon,
quan denunciar no serveix de res,
acabem depenent de qui controla el carrer.
Jo mateixa m’he vist en la situació d’haver d’acudir a delinqüents magribins, traficants de droga, per demanar-los protecció davant d’altres maleants. No perquè vulgui. No perquè ho aprovi. Sinó perquè és l’única manera real de sentir-se segur en el dia a dia.
És a dir: els delinqüents han substituït l’autoritat pública.
Són ells qui medien.
Són ells qui imposen límits.
Són ells qui “garanteixen” seguretat.
De veritat hem arribat a aquest punt?
De veritat una ciutat com Barcelona pot normalitzar que veïns i comerciants depenguin de la delinqüència per poder viure i treballar?
Treballo, pago impostos, intento viure amb dignitat. Com molts autònoms, ja és prou difícil tirar endavant. I ara, a més, no podem ni treballar des de casa pel soroll, la violència i la por.
Això no és convivència.
Això no és barri.
Això no és ciutat.
Denuncio públicament aquesta situació perquè em sento en indefensió absoluta.
Perquè la policia ho sap i calla.
Perquè l’Ajuntament ho sap i calla.
I perquè els veïns que volem viure en pau estem sent empesos, a poc a poc, a marxar de la nostra pròpia ciutat.
Barcelona no pot normalitzar això.
El Raval no pot quedar abandonat així.
I els ciutadans no hauríem d’haver de triar entre la por o el silenci.
Ho faig públic perquè se sàpiga.
Perquè no es digui que ningú va parlar.
Perquè no es digui que no va passar.
Us explico una historieta maca, maca? Enga, aquí va!
Dues altes responsables de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, la gerent i la coordinadora econòmica, comencen a detectar presumptes irregularitats. Segons elles, hi ha diners destinats a determinats projectes que acaben finançant altres activitats, especialment vinculades al grup del doctor Manel Esteller.
També denuncien pressions, opacitat i assetjament laboral.
Durant mesos recopilen documentació. Quan consideren que tenen prou proves, presenten una denúncia de 208 pàgines davant l’Oficina Antifrau de Catalunya.
Antifrau estudia el cas i les reconeix com a persones alertadores. Això significa que la llei les protegeix davant possibles represàlies per haver denunciat.
Mentrestant, l’Institut encarrega una auditoria externa. L’auditoria confirma que detecta desviaments de fons.
Poc després, comencen els acomiadaments. Primer una de les denunciants. En acabat l’altra. I també quatre responsables més vinculades a la denúncia. En total, sis acomiadaments.
L’Oficina Antifrau intervé. Recorda a l’Institut que les dues denunciants estan protegides per la llei i en demana la readmissió.
L’Institut no les reincorpora.
Davant d’això, Antifrau envia una comunicació al patronat de l’Institut recordant que la llei prohibeix qualsevol represàlia contra les persones alertadores.
Ara ve el que és bo …
Saps qui era la vicepresidenta primera d’aquest patronat mentre passava això?
- Olga Pané, consellera de Salut de la Generalitat.
Saps qui era la vicepresidenta segona?
- Núria Montserrat Pulido, consellera de Recerca i Universitats de la Generalitat.
Totes dues formaven part del màxim òrgan de govern de l’Institut quan es van produir aquests fets.
En resum: dos dels màxims càrrecs del patronat de l’institut, eren dues conselleres de la Generalitat, que malgrat que Antifrau, les advertia que les persones alertadores no es podien acomiadar, perquè estaven protegides per llei, elles ho han desobeït i no ho han depurat mai.
Anem entenent les multes, les acusacions, l’assenyalament i el falç discurs contra aquesta dona, de manera recurrent o ho voleu mastegadet i us fa falta també, un dibuixet?
És ben bé, que hi ha més cec, que el qui no hi vol veure.