De vegades una persona calla, no perquè no tingui res a dir, sinó perquè ja ho ha entès tot i sap que no la podran ni voldran entendre.
I el silenci, llavors, no és buit. És límit. És dignitat. És protecció.
I es per això que de vegades una persona calla, encara que tingui molt a dir. 🤍
Avui a El Periódico, compartint reflexions que ens ajudin a pensar en la nostra salut mental.
I vosaltres? Com ho veieu això que comento avui? 🤔🤍😉
@elperiodico@elperiodico_cat@FMasreal
Ja som grans per a continuar evitant converses difícils. Digues el que fa temps vols dir i deixa clar com penses tu.
Perquè el gran problema entre les persones és la comunicació; no atrevir-se a parlar ni a preguntar, limitant-se a suposar o a jutjar.
I ben dit, es pot dir tot.
@majosevn Certament...però el primer "qui" has de passar la vida ha de ser el propi "jo"; si aquest es troba en pau i amb fermesa, la resta és coll avall 💪
Bon dia ‼️🤗
Un pare no fracassa per separar-se de la mare dels seus fills.
Una mare no fracassa per separar-se del pare dels seus fills.
Una parella es pot acabar i, tot i així, continuar sent bons pares i seguir sent família d’una altra manera.
El fracàs arriba quan es perd el respecte i el dolor es converteix en una lluita pel patrimoni, pels diners o als tribunals, amb l’objectiu de fer mal a l’altre o sortir-ne beneficiat.
Perquè qui provoca patiment emocional, econòmic o legal a la persona amb qui ha compartit tants anys no només li fa mal a ella: també acaba afectant l’estabilitat i el benestar dels fills.
I potser una de les coses més surrealistes de les separacions és aquesta: dues persones que s’han estimat i han compartit tota una vida poden acabar sense dirigir-se la paraula.
Quan algú vol separar-se i l’altre no ho accepta, prioritza el patrimoni i utilitza els diners, els retrets o els tribunals per impedir-ho, retardar-ho o castigar l’altre, costa molt continuar parlant d’amor.
I pot ser profundament trist descobrir que aquell amor que semblava existir mentre tot anava bé no sap convertir-se en respecte quan arriba el final.
Perquè estimar també és saber deixar marxar.
I és en una separació quan, de vegades, descobreixes de debò qui tenies al costat i de quina manera t’havia estimat.
No és un fracàs separar-se.
El fracàs és convertir una separació en una venjança, voler destruir l’altre o utilitzar els fills com a eina enmig del conflicte.
Això és baixesa.
Potser per això és en els moments difícils quan acabem coneixent de debò les persones, i diuen que:
· Coneixeràs millor la teva parella quan us separeu.
· Coneixeràs millor els teus amics quan les coses et vagin malament.
· Coneixeràs millor els teus germans quan hi hagi una herència.
· I coneixeràs millor els teus fills quan arribis a la vellesa.
Perquè les persones no es coneixen només per com estimen quan tot va bé, sinó també per com es comporten quan ja no obtenen allò que volen. 🤍
Aujourd’hui, une fois de plus, quelqu’un m’a dit :
— Ton travail ? Nettoyer des culs.
Et croyez-moi… ce n’est pas la première fois que je l’entends.
Mais ce soir, je veux répondre clairement.
Oui, je suis aide-soignante.
Et oui, je nettoie des culs.
Mais je fais aussi bien, bien plus que cela.
Je lave des corps fragiles.
J’habille des mains tremblantes.
Je nourris des bouches fatiguées.
J’offre des mots doux là où il n’y a plus que le silence.
Je rends leur dignité à ceux qui ne peuvent plus la préserver eux-mêmes.
Je prends soin d’hommes et de femmes qui ont tout donné à ce monde.
Et qui, aujourd’hui, ne méritent qu’une chose : être soignés avec humanité.
Réduire ce métier à « nettoyer des derrières », ce n’est pas seulement faux.
C’est insultant.
Parce que derrière chaque geste, il y a du respect.
Derrière chaque contact, il y a de la délicatesse.
Derrière chaque garde épuisante, il y a un cœur qui a choisi de servir.
Et vous savez quoi ?
Ceux qui se moquent de ce métier sont souvent ceux qui n’ont jamais eu besoin d’aide.
Qui n’ont jamais vu un parent perdre son autonomie.
Qui n’ont jamais eu à accepter leur propre fragilité.
Mais ce jour viendra.
Et ce jour-là… ils seront reconnaissants de nous trouver.
Reconnaissants de trouver quelqu’un qui ne juge pas.
Qui tend la main.
Qui soigne avec dignité, patience et amour silencieux.
Notre métier est fait de personnes.
Il est fait de courage.
Il est fait de présence, quand tout le reste s’efface.
Ce n’est pas un travail comme les autres.
C’est un travail vital.
La prochaine fois que cela vous fera rire… réfléchissez-y.
Car un jour, peut-être, ce sera votre tour.
Et vous serez heureux qu’à vos côtés, il y ait quelqu’un comme nous.
Hace décadas, Eugenio popularizó un genial chiste sobre un eclipse y cómo un mensaje se distorsiona al pasar de unos a otros.
Me hizo pensar que eso mismo ocurre con la energía nuclear: cuando la información se transmite sin rigor, los hechos acaban eclipsados por los mitos.
Cal anar-se'n de viatge quan fem les vacances? 🤔
Jo diria que una manera de fer vacances, també és quedant-se a casa i descansant, dormint més, menjant bé, i fent coses boniques al nostre entorn, que no tenim temps de fer mai.
A veure com ho veieu!😊😉
Divulgant salut mental.
https://t.co/3ZRmoqxWPd a través de @elperiodico
Molts en dirán música...
Jo, per la meva feina, en dic teràpia.
Medicina per l'ànima. 🤍
Com la natura, la música cura. 💚🤍
https://t.co/ab4qKj5zAQ via @YouTube
0/ 🧵 NO us heu sorprès, des de fa un temps, que a l'entrada de Barcelona ha aparegut un gratacels de 25 plantes enmig del no-res?
Aquesta torre. La que veieu venint per la Diagonal o la Ronda de Dalt. Doncs té una explicació. I no és la que us han venut com a "districte d'innovació en salut".
Te tota una trama que explica com funciona aquest país 👇
Cada vegada hi ha més gent que em diu que estic una mica “espatllada”.
I jo penso que potser no és que estigui espatllada. Potser és que no m’estic fent res.
Vivim en una època en què moltes persones fan servir tractaments estètics per frenar o suavitzar els signes de l’edat. I em sembla fantàstic que cadascú faci amb el seu cos el que vulgui.
Però de vegades tinc la sensació que hem arribat a un punt en què semblar l’edat que tens gairebé sembla un defecte.
I no ho és. Tenir arrugues, canes o els canvis propis dels anys no és estar espatllada. És haver viscut.
Cuidar-se està molt bé. Però també estaria bé que ens cuidessim més per dins, i que no confonguéssim joventut amb valor personal.
Perquè envellir no és un fracàs.
És un privilegi que no tothom arriba a tenir. 🤍