85% of Muslim refugees refuse to head to other Muslim countries, even though there are 55 Muslim nations available.
You know why they head to Christian nations instead?
To change and conquer them.
And they’re achieving it by exploiting our own laws.
It’s called conquest through domination.
They follow a very straightforward yet truly brilliant strategy:
Infiltrate, populate, dominate, never assimilate, establish a caliphate and impose Sharia law.
This is the greatest threat to Western civilization.
IRLANDA ENS MARCA EL CAMÍ
Irlanda ens marca el camí perquè encara recorda una cosa que a Europa li fa una mandra infinita admetre. Que una comunitat no és una oficina. No és una suma de consumidors amb DNI, ni una massa de gent que ha d’acceptar qualsevol canvi perquè quatre buròcrates en diguin convivència. Una comunitat té pell. Té memòria. Té morts. Té carrers que han vist néixer avis, pares i fills. I quan tot això és tractat com si fos mobiliari urbà, un dia la gent reacciona.
El cristianisme d’estora no ho entén. O fa veure que no ho entén, que encara és pitjor. Veu un poble que s’alça i només sap parlar de desordre. Veu un barri que diu prou i corre a dir-ne odi. Veu gent que ja no vol ser trepitjada i els demana calma, acollida, bones maneres, molta pau social. La pau dels qui callen mentre els passen per sobre, vaja. Molt edificant tot.
Irlanda no ens parla d’un poble atacant per gust. Ens parla d’una comunitat defensant-se quan ja té la sensació que ningú la defensa. Quan l’Estat protegeix abans el relat que la gent. Quan els mitjans arriben amb la condemna escrita abans d’haver escoltat el barri. Quan qualsevol inquietud popular queda traduïda en extremisme, feixisme, odi o alguna d’aquestes paraules que serveixen per tancar converses sense mirar res.
També hi ha violència en desarrelar una comunitat. També hi ha violència en fer irreconeixibles els barris sense haver demanat permís als qui hi vivien. També hi ha violència en exigir a un poble que accepti la seva dissolució amb un somriure i, a sobre, donant les gràcies. Però aquesta violència és neta, administrativa, amb informes, subvencions, rodes de premsa i gent molt correcta parlant de diversitat. Després crema un contenidor i, mira per on, resulta que la violència ha començat aquell vespre.
No cal convertir cada esclat en una missa solemne. Tampoc cal fer veure que tot és bonic. Hi ha ràbia, hi ha brutor, hi ha coses que fan nosa. Però ja n’hi ha prou de condemnar sempre el mateix costat. El poder pot alterar un país, remenar-li la demografia, buidar-li la continuïtat, empènyer-lo a callar i després exigir que la gent protesti amb una instància, una espelma i una frase amable. Això no és ordre. És doma.
Un cristianisme amb columna vertebral no celebra el caos. Però tampoc no beneeix la submissió. Sap que la caritat no vol dir suïcidi nacional. Sap que estimar el proïsme no obliga ningú a deixar casa seva sense porta. Sap que la mansuetud cristiana no té res a veure amb fer de catifa perquè l’Estat, el mercat i la ideologia hi passin per sobre amb les sabates enfangades.
A Catalunya això ens toca de ple. Fa massa temps que ens eduquen per desaparèixer amb bona lletra. Ser bons, ser tous, entendre-ho tot, cedir sempre, no incomodar, no aixecar gaire la veu. Una catalanitat simpàtica, folklòrica, administrable. Un cristianisme sense poble. Una nació que demana perdó abans fins i tot d’haver-se defensat.
Irlanda ens marca el camí perquè ens recorda que els pobles no es conserven només amb arguments. També cal presència. Límit. Coratge. Instint. Després ja vindrà la forma, l’ordre, el llenguatge i la direcció. Però abans hi ha una cosa més elemental, gairebé física. No fer d’estora. No acceptar que casa teva sigui convertida en una sala d’espera per a qualsevol projecte que no has decidit.
El món que ve no serà tan net com es pensen els ideòlegs. Rebrotaran les ètnies i s’esfullaran les ideologies. Tornaran els pobles, les comunitats, les lleialtats fondes, les fronteres morals, les preguntes que el liberalisme havia amagat sota la catifa. I qui només tingui una moral de renúncia, una nació avergonyida i una fe domesticada quedarà a mercè dels qui sí que saben què volen conservar.
Catalunya no necessita aprendre a odiar. Necessita desaprendre a desaparèixer. Irlanda ens marca el camí perquè allà encara es veu, amb tota la incomoditat que calgui, una veritat antiga. Quan una comunitat sent que li prenen la casa, o es defensa, o deixa de ser comunitat.
Si alguna lliçó hem d’extreure del vergonyós espectacle de la visita papal i l’exclusió de la catalanitat és que cal un cordó sanitari contra qualsevol partit d’obediència espanyola i que hagi votat el 155.
I have no sympathy for the argument that someone should be allowed to stay simply because they want a better life.
Millions of people around the world want a better life.
That doesn't give anyone the right to enter or remain in another country.
People need to understand…
Being put on a plane and flown back to your country is the most moderate and benevolent punishment for violating our laws and illegally entering our nations.
Mass deportations are the opposite of radical.
Want to see radical? Open a history book.
The protests in BELFAST have been horrific.
How many immigrants have been beheaded so far?
How many have been stabbed 42 times?
How many have been raped?
How many have had their eyes gouged out?
We're not the same.
Even when pushed way past our limits, we're not the same.
Els assassins campen impunes, mentre el Departament d'interior es distreu amb cantaires...
Pot ser més incompetent el govern @salvadorilla?
#SalvemCatalunya
Al final, pot ser que la història es repeteixi. La invasió islàmica del nostre país, conjuntament amb la manca de protecció de l'estat, serà el preludi de la creació d'una nova estructura de poder a Catalunya que ens durà de nou a la independència.
@DVanLangenhove Except it will not exactly be civil war. It will be just plain war. Or war against the invaders. Civil war implies members of the same culture/society engage in conflict. Muslim invaders are not and will never be part of our societies, but external agents.