No la critiqueu, a Catalunya no em d'exigir que la gent parli correctament el nostre idioma per treballar-hi.
Hem de mirar de no fer-los enfadar i agrair-los que, després de més de 4 anys amb feina de comunicadors, només sàpiguen dir "Bon dia".
Hem de caure simpàtics, recordeu.
0/ 🧵 NO us heu sorprès, des de fa un temps, que a l'entrada de Barcelona ha aparegut un gratacels de 25 plantes enmig del no-res?
Aquesta torre. La que veieu venint per la Diagonal o la Ronda de Dalt. Doncs té una explicació. I no és la que us han venut com a "districte d'innovació en salut".
Te tota una trama que explica com funciona aquest país 👇
No. Critico AC perquè es presenta com a eina d’alliberament nacional i, per tant, cal mirar què fa amb lupa.
Això del cens és una manera còmoda d’evitar el fons. Si AC construís poder català, definís subjecte nacional i trenqués de debò el marc autonòmic, ho diria encara que no m’hagués validat res.
Però quan veig partit, líder, capelleta, guerra ideològica interna i fe en la cadira, ho assenyalo.
No és buscar pèls. És no tornar a comprar una moto amb la bandera pintada.
Un milió d’immigrants regularitzats a Espanya, 200.000 a Catalunya. El doble dels previstos. Com amb la justícia, els nazis del 155 pensen que ja ploraran després.
No es veuen imatges més bèsties perquè els mitjans lliures (sic) del chavisme escorten els periodistes internacionals amb la policia i l’exèrcit. És demencial que alguns encara defensin aquest règim de psicòpates tan miserable.
La veritat sobre els polítics, els partits i els projectes que realment alimenten es coneixen no pas per allò que diuen explícitament, sinó, sobretot, per allò que no diuen. Cap omissió és perquè sí.
Llegiu entre línies, llegiu allò que no diuen.
ELS IMMOBLES DE LA NACIÓ PERDUDA
Hi ha coses que, quan les veus juntes, fan clic.
Exemples com el cas de la Sala Padró i l’Orfeó Catalònia, d’una banda. El cas del Casal Panxo i Aliança a Berga, de l’altra. A primera vista semblen històries diferents. Una fa olor de cultura, projectes, comunitat i llenguatge amable. L’altra fa olor de batalla política, provocació, pintades, venjança i trofeu electoral.
Però mirades de prop expliquen el mateix país. A Catalunya hi havia espais que no eren només espais. Un orfeó no era només una sala on cantar. Un ateneu no era només un local on fer activitats. Un casal no era només quatre parets amb cartells. Eren punts de continuïtat. Llocs on un poble es reconeixia, parlava la seva llengua, transmetia codis, feia xarxa, creava formes pròpies i mantenia viu un nosaltres que no necessitava justificar-se cada matí.
Aquests espais tenien una funció nacional encara que no sempre la proclamessin. Feien poble.
El que veig ara és que molts d’aquests llocs han perdut el centre. Encara hi ha façanes, noms, històries, actes, programació, subvencions, gent entrant i sortint. Però el poble català com a subjecte s’ha anat esvaint. No desapareix el local. Desapareix el sentit. I quan el sentit marxa, l’espai queda disponible.
En un cas, l’esquerra ocupa espais de continuïtat catalana i els tradueix al seu llenguatge actual. On hi havia poble, hi posa comunitat. On hi havia transmissió, hi posa projecte. On hi havia continuïtat catalana, hi posa transformació social, dinamització, diversitat, activitat cultural i emprenedoria. No sembla cap atac. Sembla modernització. Sembla obertura. Sembla vida.
Però el resultat és brutal. L’espai continua funcionant mentre el subjecte que l’havia fet néixer desapareix del centre.
Això és molt més eficaç que una prohibició. No et tanquen l’orfeó. Te’l buiden nacionalment. No et prenen la cultura. Te la tornen genèrica. No et diuen que la nació catalana no existeix. Simplement organitzen l’espai com si no calgués que existís.
En l’altre cas, la dreta entra en espais de l’esquerra catalana i els converteix en botí. Ja no hi ha llenguatge amable. Hi ha conquesta, revenja, humiliació, rètol nou i foto damunt les restes de l’adversari. El local esdevé peça de caça. No importa tant què s’hi construirà, sinó a qui se li ha pres.
A Berga s’ha vist claríssim. Un espai carregat de memòria política passa a ser presentat com una victòria contra una altra capelleta catalana. Us hem arrabassat això, ara us arrabassarem allò altre. Xiuleu si voleu. És una manera de fer política que converteix el país en una successió de trofeus locals.
L’esquerra buida els espais catalans dissolent-los en llenguatge social. La dreta ocupa alguns d’aquests buits convertint-los en guerra simbòlica. Una substitueix poble per projecte. L’altra substitueix poble per botí.
I al mig queda el forat que ningú vol mirar massa estona. Falta un nacionalisme català autocentrat que entengui que aquests espais no són ni contenidors neutres d’activitats, ni plataformes de subvenció, ni escenaris per humiliar l’adversari, ni peces de guerra entre dretes i esquerres. Són estructures d’un poble. O ho són, o ja només són immobles amb memòria.
Això és el que em sembla més greu. La nació catalana pot perdre un espai sense que canviï cap pany. Pot perdre’l mentre continua obert, mentre hi ha actes, mentre hi ha gent, mentre hi ha cartells preciosos i paraules nobles. El pot perdre perquè ja no serveix a la continuïtat del poble català, sinó a qualsevol marc que arribi amb prou diners, prou discurs o prou ganes de marcar territori.
Primer es buida el subjecte. Després canvia el rètol. Finalment tothom discuteix pel rètol com si allà encara hi hagués el centre de la qüestió. Però el centre ja havia marxat abans.
I això explica força bé el país. Tenim molta activitat i poca continuïtat. Molts espais i poc subjecte. Molta gent fent coses i poca gent preguntant a quin poble serveixen aquestes coses.
El carreró, el sofà espantós, el passeig amb el ruc del Campuzano, el crit de la nena al final del vídeo… pura poesia al servei de la gent que ha perdut definitivament el nord.
L'objectiu és treure la propietat privada dels catalans en la seva pròpia terra.
Que els castellans i els seus aliats puguin comprar + terra catalana que els catalans.
Qui voti a favor d'això ha de ser considerat traïdor a Catalunya, i ser tractat com a tal.
#SalvemCatalunya
Impost de Patrimoni i Successions i Plusvàlues municipals. Tot preparat per descatalanitzar Catalunya. Families que han hagut de vendre el patrimoni a Fons estrangers per poder pagar els impostos abusius promoguts x PSC, ERC, ICV-Comuns i CUP. Els culpables son dins el Parlament.
El que mai us dira @VilaWeb, perquè ara ja té pagueta del Govern, es que tots aquests Fons d'Inversió han pogut comprar blocs sencers a tota Catalunya degut a l'infern fiscal promogut per les esquerres a les families catalanes per tal de robar el patrimoni dels catalans. (1/2)
Recordeu l’acarnissament contra els nou professors de l’institut el Palau de Sant Andreu de la Barca, l’abril de 2018?
La casposa premsa cavernària espanyola va publicar fotografies, noms i cognoms de cadascun d’aquests professors després que la fiscalia els acusés de delictes d’odi per haver parlat -parlat!- de la repressió del primer d’octubre a classe… on hi havia alumnes fills de guàrdies civils.
A continuació us llisto els noms dels socialistes espanyols i catalans (valgui la redundància) que van denunciar la filtració i es van solidaritzar amb aquests professors:
-
Cap ni un perquè estaven massa ocupats justificant la repressió contra l’independentisme. Així que poden agafar la seva sectària i hipòcrita indignació i posar-se-la exactament on els càpiga.
Poc els passa. Massa poc.
Quina barra, @salvadorilla
Heu arraconat el català, heu governat sempre perquè el castellà continuï ocupant el centre real del país, heu convertit la llengua pròpia en una activitat simpàtica d’acollida, i ara veniu a dir-nos que el català uneix.
El català uneix quan mana. Quan és necessari. Quan obre portes i en tanca. Quan és llengua d’escola, de feina, de jutjat, de metge, de policia, de barri i de poder.
El que feu vosaltres és una altra cosa. Agafeu el català, li traieu tota força nacional i el convertiu en una abraçada institucional per quedar bé davant de tothom. Una llengua per compartir, dius. Sí, sobretot per no exigir-la gaire.
I això de discursos d’odi ja cansa. Cada vegada que algú diu que la llengua catalana s’està morint a casa seva, traieu el mateix espantall. Odi, divisió, convivència, braços oberts. Sempre el mateix sabó.
El català no necessita braços oberts d’un president espanyolista. Necessita poder català.