La dada inútil del dia. ✌️
Avui vinc amb un enfilallet prenadalenc, fet amb temps, amb ciutats euroasiàtiques que tenen un nom d'un personatge mític (o real) que les va fundar, però el topònim és tan fantàstic com la llegenda.
Etimologies populars llegendàries. Obro fil!
Llegiu en Toti, si us plau, que ens porta la llegenda romanesa origen del «mărțișor» (lit. ’marcet’), festa de la primavera que té paral·lels a Bulgària (мартеница/martenitsa), Macedònia (мартинка/martinka), Albània (verore) i el nord de Grècia (μάρτης).
Els Balcans, quin tresor!
Conta la llegenda que una vegada el Déu Sol havia baixat a la Terra en forma d'un noi jove per ballar, dansar i celebrar una festa d'un vell poble de muntanya.
Un gran drac vell, envejós, malvat i pervers, va segrestar el Sol i el va tancar a les masmorres del seu gran castell.
AVÍS DE REUTILITZACIÓ D'UN TUIT ANTIC
De la mateixa manera que vaig fer un monogràfic sobre la ela geminada, m'agradaria fer-ne un altre sobre la ce trencada. Miraré de no fer-me pesat (això de poder editar els fils d'un sol cop estalvia molta faramalla).
(Imatges de @VilaWeb)
Vist l'ús actual de la ç, val a dir que aquest signe ha existit en algunes llengües que, després de l'establiment de les respectives normes modernes, ja no el fan servir, com el basc, el castellà o el romanès.
La «cedilla» s'ha incorporat a altres lletres: ş, ģ, ķ, ļ, ņ, ŗ...
Això de no escriure amb una ⟨h⟩ les aspirades gregues ens duu a una homonímia divertida: l'escatologia teològica (de «ἔσχατος» ’darrer’, en anglès «eschatology») i l'escatologia mèdica i tan nostrada (de «σκῶρ», arrel «σκατ-» ’merda’, en anglès «scatology», d'on l'«scat»?).
Hi ha una arrel mig germànica (< *lëffur < *lep- ’llavi’) mig fonosimbòlica ([ʎ]-[f]: llengua, dents i llavis) molt productiva amb la idea de cosa greixosa que embruta: llefre, llefiscós, llefuc, llefec, llefegós, llefinyós, llefernada, llefirnós, llefrís, lle(n)fró, llefardar...